Fotos: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

La Floresta. 100 anys d’històries és un documental de quatre hores i 40 minuts dividit en dues parts, una obra audiovisual que recorre la història del barri des de les primeres persones que hi acudien buscant la natura fina a l’actualitat passant per la burgesia, l’etapa hippy i la consolidació com a un barri amb sentiment de poble. El documental, nascut de la comissió del centenari del Consell de Barri de la Floresta, es va estrenar els passats 8 i 10 de juliol i es podrà tornar a veure el 28 i 29 al pati del Casino, projeccions per a les quals cal reserva prèvia. Juan A. Gamero, director, guionista i coproductor del documental, atén elCugatenc uns dies abans de la segona tanda de projeccions.

– Al juny del 2019 vau projectar la primera part del documental. Què ha canviat des de llavors?

– Era una primera part acabada en aquell moment però posteriorment he afegit personatges i he canviat l’estructura una mica. Com que encara no havia fet la segona part, he hagut de retocar el final de la primera. És un documental de quatre hores i mitja que he dividit en dues parts. La primera part és molt diferent a la segona.

– No et fa por que sigui tan llarg?

– Són 100 anys de la Floresta i està pensat per a la gent del poble. A partir d’aquestes petites històries locals també es veu la història del país: la fil·loxera, la Guerra Civil, l’eufòria de la transició... És un retrat d’una localitat petita que es pot traslladar a altres zones del país.

– L’arribada del 600 divideix les dues parts.

– Per posar-li un títol divertit: Del tren al 600. La Floresta va començar amb el tren i la primera gent amb mentalitat ecologista a la primera meitat del segle XX, que venia buscant la natura. La primera part acaba amb el desenvolupament del franquisme dels anys 60. La segona part comença amb l’època hippy, amb molta gent arribada per la proximitat de la UAB i fugint de la ciutat. També venien perquè l’habitatge era més barat.

Van prendre el poder al Casal, el que va sobtar la gent conservadora. Però al final tot es va amalgamar, la gent nouvinguda i la que ja vivia al barri es van integrar i és el primer moment en què la Floresta té sentiment de poble. El Casal, amb autogestió veïnal, era el lloc de trobada de gent molt diversa. Ara no ho és. És una oficina, amb mampares... S’hauria de desfer. Vam perdre un lloc de trobada.

– Però n’hi ha d’altres...

– No tenim una casa de cultura. La gent es troba a la plaça i als bars. No hi ha un espai on improvisar actuacions, on assajar, fer actuacions de forma no burocratitzada... El primer que cal a una casa de cultura és un bar amb una gestió ben portada, que podria ser d’un dels bars de la plaça. Es tracta de tenir un punt de trobada, sobretot a l’hivern. També seria un lloc més acollidor per a la gent gran, que ara es troba al Centre Sociosanitari, que sembla un búnquer.

– La intenció del documental és visibilitzar que ens manca un espai com aquest?

– No, ho he descobert parlant amb la gent. Tothom qui parla del Casal diu el mateix. Coincideixen que cal recuperar el bar i l’espai obert. L’experiència va acabar malament perquè hi havia gent que ho destrossava tot i, a més, va ser l’època de l’esclat del cavall, l’heroïna i la Sida. Hi havia gent que hi acudia per punxar-se, que robava per comprar droga... S’ha d’evitar repetir l’experiència negativa i tampoc podem caure en la nostàlgia del passat. En qualsevol cas, hi havia una arquitectura concreta que es va fer malbé amb la reforma.

– Difícilment un ajuntament donarà tanta llibertat.

– Però pot haver-hi autogestió compartida. Hem fet reunions amb la tinenta d’alcaldia de Cultura, Esther Madrona, i està oberta a estudiar una fórmula per a tots els equipaments de la Floresta. També li vam proposar fer la reforma al Casino però ara només hem traslladat la informació. Li va arribar tot de cop. Volem treballar en una comissió d’equipaments del Consell de Barri, una idea molt relacionada amb la proposta de la Plataforma per més Autogovern de la Floresta, que ens ha de permetre canviar les relacions amb l’Ajuntament.

– A la segona part hi ha una mena de documental sobre el Casal dins del documental. És tot el documental així?

– La primera part és molt cronològica i la segona més temàtica. Creia que el Casal mereixia més temps. La part que hi dediquem dura una hora i 24 minuts. Tenia forma de documental independent i per això el vaig separar amb nom propi: Londres, Eivissa, la Floresta; quan el Casal era una festa. El tancament del casal va ser al 1983, amb la compra de l’Ajuntament per 11 milions de pessetes, molt poc! A la segona part hi apareixen altres esdeveniments importants com l’incendi, la construcció dels túnels de Vallvidrera amb la conseqüent gentrificació, les festes, la història de l’Olimpyc, la Floresta contra Fronteres, el Mussol... Són com minireportatges per agafar les coses més importants del que es fa ara a la Floresta.

– Has recuperat fotos de l’època, has parlat amb testimonis... Com ha estat el treball?

– Va néixer al Consell de Barri. La Mont Carvajal [coproductora] em va proposar fer el documental conjuntament. Amb una petita subvenció de l’Ajuntament hem pogut pagar pel·lícules de la Filmoteca. Vam fer una selecció d’entrevistats tenint en compte l’origen, la mentalitat, l’edat... Ens hem deixat gent que és símbol de la Floresta com el Juan Merino però he intentat que surti tothom. És a dir, Merino no surt entrevistat però sí parlant a un dels vídeos. També el Ramón Borda, el Perico, el Silvano...

Hi ha 84 entrevistats, als quals hem demanat fotos i pel·lícules. Potser encara podríem trobar més material tot i que vam fer una crida des del Consell de Barri. Amb la pandèmia, m’he tancat a casa i he fet el muntatge. També he pogut fer alguna entrevista més.

– Com valores l’acollida?

– Molt bé. La que va anar millor va ser la projecció de Londres, Eivissa, la Floresta; quan el Casal era una festa perquè era ple. En les altres projeccions hi havia un 70-80% de l’aforament. A la gent li va agradar molt. Fins i tot vaig veure gent plorant.

– Quines conclusions extreus de la feina feta?

– El més maco és una cosa que diu l’Andrés Torres: que per primera vegada a finals del 70, els que eren progres, conversadors, humils, rics... van començar a fer una amalgama i vam tenir esperit de poble per primera vegada. Abans hi havia rics, masovers i paletes, per separat. Açò és un poble perquè té un nucli i una història. Primer va ser un nucli de gent benestant que va portar gent per treballar per a ells. Després van arribar els estiuejants. Tot això va crear una carambola que ens ha portat a ser qui som, una personalitat única.

– La Floresta és indefinible?

– És que pot canviar en qualsevol moment! El que aguanta el sentir de poble és la plaça, el Casal i la gent solidària que porta iniciatives com la Floresta contra Fronteres, acollint menors que han migrat sense referents adults. Això manté l’esperit florestà.

– I la tensió amb Sant Cugat!

– Sempre hi ha estat. Recordo que amb l’alcalde Oriol Nicolau (PSC), que és quan vaig venir a viure a la Floresta, ja hi havia una sensació terrible de com es tractava la Floresta des de Sant Cugat. Em recorda a l’Espanya-Catalunya però a petita escala. Ens agradaria autogestionar-nos però tenim molt menys que un estat autonòmic. De moment hi ha hagut moltes paraules sense concreció. Sembla que el govern actual està més obert però hi ha normatives molt estrictes. Ara, per exemple, no es pot fer una EMD.

Hores d’ara és molt important la preservació del medi ambient perquè l’Ajuntament ens arriba amb iniciatives de tocar el bosc, amb propostes com fer una anella verda per caminar per Collserola quan precisament el que s’ha de fer és aturar la invasió del parc natural. La mentalitat de Sant Cugat és més urbanita, i l’apliquen aquí. Hi ha la lògica d’asfaltar-ho tot, que és una lògica antiga. L’esperit hippy va calar a la Floresta i va canviar per sempre la mentalitat d’aquest barri.