Judith Colell: “Hem de treure pit del cinema català”

per Anònim (no verificat)

Cultura

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Fotos: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Marina Bosch i Jordi Pascual | La santcugatenca Judith Colell ha estat nomenada presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, encetant així un mandat en què pretén apropar l’acadèmia als acadèmics i assumir altres reptes com ara incrementar el nombre de produccions fetes en llengua catalana. Compaginarà aquest càrrec no remunerat amb la seva professió de professora i directora del grau en Comunicació Audiovisual a la Blanquerna i amb la direcció cimenatogràfica, amb 15 horas com la seva darrera creació. Colell va atendre elCugatenc el passat 12 de juliol, quan tot just feia un mes del nomenament com a presidenta de l’Acadèmia.

Què has fet durant les primeres setmanes al càrrec?

– Moltes entrevistes. Em va sorprendre però em vaig alegrar molt que l’Acadèmia del Cinema Català generés tant d’interès. La finalitat és promocionar, potenciar i generar interès pel cinema que fem aquí.

Ja hem començat a fer reunions: amb la conselleria, amb alguns ajuntaments, amb associacions... També volem fer trobades amb els acadèmics que tenen idees de coses a fer a l’Acadèmia. Hem començat a crear les comissions per estudiar possibles canvis a l’Acadèmia, als Premis Gaudí... i parlem de patrocinis, de la festa d’estiu que farem al setembre, el Premi Pepón Coronomia i d’altres actes. Volem que el cinema català doni oportunitats i la gent no hagi de marxar fora per treballar.

Quina feina faran les comissions?

– La idea és crear-ne moltes amb la idea que els acadèmics i les acadèmiques es puguin implicar. Tenim molt talent i no tot ho ha de decidir la junta, que ja fa reunions molt llargues. Cal fer comissions petites per als Premis Gaudí, mirada de gènere, relacions internacionals –l’acadèmia catalana és l’única sense estat que està a l’espai de coordinació d’acadèmies europees–, com ens relacionem amb les plataformes i les ficcions no cinematogràfiques... En definitiva, volem una Acadèmia transversal, horitzontal i on tothom pugui dir la seva.

A la junta anterior ocupaves el càrrec de secretària. Quin canvi suposa assumir la presidència?

– Vaig ser la secretària durant la darrera junta de la Isona Pasola, des del 2017, i el canvi és molt gran. Tot i que ens reivindiquem com una junta horitzontal, hi ha una tensió molt gran cap a la presidenta. La diferència de feina és molt gran. Treballarem per fer una junta més horitzontal, aconseguint accions més transversals i representatives de l’acadèmia, que som tots, no només la junta. Alhora, mantindrem coses que han funcionat molt bé, com el Cicle Gaudí.

Heu constituït una junta amb més dones que homes.

– Ho teníem molt clar. Vaig començar a treballar amb el vicepresident, Sergi Moreno, per formar la junta. Els dos teníem clar que la junta havia de ser paritària i, si es decantava cap a un costat, havien de ser més dones que homes. Va sorgir de forma natural.

La directora santcugatenca Júlia de Paz ens va explicar fa unes setmanes a una entrevista com de difícil és introduir la mirada de les dones al cinema. Ho comparteixes?

– No soc gaire favorable a parlar d’una mirada de dona perquè pot semblar que llavors hi ha una cinema de dones. Però en realitat les dones fem de tot: comèdia, drama, acció, terror, d’autor... La mirada femenina està a tot arreu transversalment. És difícil que hi tingui pes perquè en som poques. És molt negatiu que només hi hagi un 18% de representació femenina. La majoria de direccions dels festivals les ostenten els homes. Costa molt no només al cinema, a tota la societat.

Davant del discurs que diu que viviu de les subvencions, reivindiques que el cinema aporta molt més que el que rep. La Generalitat ho entén així?

– Hi ha un canvi important i tothom anem cap al mateix lloc: millorar el finançament, la manera de fer cinema, tenir una indústria més potent... Tenim un cinema fantàstic, que es mou per tot arreu i que és present a tots els festivals internacionals. Hem de treure pit del cinema català.

Sempre dius que els catalans podríem ser més xovinistes a nivell cinematogràfic. Per què?

– Fem un cinema genial tot i que fa 10 anys estàvem millor perquè s’invertia més. Si ens posem a repassar els darrers anys, la producció catalana sempre ha estat present i guanyant premis. Per això em pregunto si ens podem allunyar de la resta i fer un cinema propi. No entenc la gent que critica el que fem simplement perquè ho fem nosaltres. Som grans artistes i n’hem de treure pit, com fan els francesos.

– “El cine español es una mierda”...

– Ho he lluitat molts anys quan era a l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya. Entre d’altres coses, Pedro Almodóvar és un dels autors més importants a nivell internacional. El problema és que la gent critica sense haver vist pràcticament cinema espanyol.

Ara soc a l’Acadèmia del Cinema Català i defenso el nostre cinema, que és diferent a l’espanyol. La gent ha de descobrir el nostre cinema. I segur que hi ha pel·lícules que no agraden però això passa també amb el cinema americà, francès... Des de la junta volem potenciar que els nens i nenes s’acostumin a veure un altre tipus de cinema i que vegin també el d’aquí. Ens ha de permetre guanyar nous públics a futur.

Es pot fer un salt així en un moment econòmic complicat marcat per la pandèmia?

– El salt es pot fer en qualsevol moment. Potser a nivell econòmic és més difícil però des del punt de partida que el cinema sempre ingressa molt més del que gasta. Només amb ingressos per IVA i altres, el cinema rep molt menys del que genera per a l’Estat.

Subvencions n’hi ha a tot arreu. Als Estats Units, per exemple, via desgravacions fiscals. A la República Dominicana, d’on vinc de gravar una pel·lícula, financen el cinema amb inversions privades que tenen una desgravació del 100%. A França, a més, tenen una taxa sobre el cinema americà que serveix per finançar el cinema francès. A Anglaterra la loteria finança el cinema.

No es corre el risc de tenir menys aportacions públiques per la situació econòmica actual?

– No ho crec perquè l’aportació ja és molt petita i, alhora, hi ha molts sectors que hi depenen. És una indústria molt gran que s’ha de protegir. De fet, es podrien fer coses per ajudar altres sectors, com per exemple aprofitar les catifes vermelles per promocionar els dissenyadors i les dissenyadores de Catalunya. Hem de treballar per protegir l’audiovisual català i en català.

Això de la llengua costa més...

– Depèn de la voluntat de fer-ho. Entenc que no totes les pel·lícules han de ser en català perquè algunes reflecteixen una realitat que no té sentit que sigui en català. Tampoc té sentit al contrari. Hi ha sèries i pel·lícules rodades a Barcelona on no apareix ningú que parli català. Hem de recuperar l’onada de fa 10 anys.

Com compagines tot això amb ser professora a la Blanquerna?

– Ser directora de l’Acadèmia és per voluntat, no cobro res. La Blanquerna és la meva feina i la compaginaré. És una feina que m’entusiasma. Pot ser molt bo ser a l’Acadèmia i transmetre-ho als meus estudiants. És possible que em limiti més la vessant cinematogràfica. Si cal anar més lenta fent pel·lícules, cap problema.

A nivell de formació, hi ha estudiants que acaben la carrera i no saben què fer...

– És un dels reptes que volem assumir amb una de les comissions que hem de crear, per potenciar la relació amb les universitats. Als meus estudiants sempre els he ajudat amb la borsa de treball, la relació amb el professorat per buscar màsters, el contacte amb empreses, el suport per fer projectes... Potser com a universitat privada ho tenim més fàcil.

L’any passat vas produir15 horas, una producció feta a la República Dominicana. Com vas acabar allà i com va ser la relació amb l’actriu Sterlyn Ramírez? Deies a una entrevista que no la vas conèixer fins arribar allà.

– Era també la productora i ens coneixíem només de videotrucades. Buscaven una directora espanyola. En un primer moment els vaig dir que no perquè no m’encaixava perquè tenia lògica thriller. Més tard em van tornar a trucar i em van dir que podíem reescriure el guió respectant que el tema central fos el maltractament de gènere en les classes altes.

No coneixia la República Dominicana. Va ser una experiència meravellosa. És un país totalment diferent al que esperava. Tenia un equip molt treballador i unes institucions molt implicades en potenciar la indústria cinematogràfica. Va ser una sorpresa.

Anaves amb peus de plom?

– Totalment. Em vaig deixar aconsellar, no feia res sense consultar-ho. Ha quedat una pel·lícula de posada en escena més europea però de contingut molt dominicà.

Per què els maltractament en la classe alta com a tema?

– A la República Dominicana no hi havia cap pel·lícula que tractés el maltractament tot i que és un un problema molt greu al país. Les productores consideraven que mai s’havia parlat del maltractament en les classes altes en una societat molt desigual, sense gairebé classe mitjana. Era un punt de vista interessant perquè no recordàvem cap pel·lícula que l’hagués tractat, sí alguna sèrie.

El cos de la pel·lícula és quan ella n’és conscient i demana ajut.

– Als primers minuts es posa en situació. Després ell marxa i ella té 15 hores per fugir d’ell, d’aquí el nom del títol. Busca ajuda a diferents estrats de la societat i no para de trobar portes tancades per raons diverses. Volíem mostrar com tothom és corresponsable d’ajudar aquestes dones.

Us van donar el premi Signis a millor pel·lícula al Festival de Màlaga. Què suposa per a vosaltres?

– Va ser meravellós. Estàvem a totes les travesses. El premi va ser una sorpresa perquè és molt prestigiós. És un jurat a part que valora totes les pel·lícules del festival. Ara bé, els premis depenen de moltes coses. Vaig marxar sentint-me guanyadora per la rebuda.

Un premi és un reconeixement i potser ajuda a tenir més projecció però després de rebre’l cal buscar feina.

– Totalment. Quan em van donar el Premi Especial del Jurat del Festival de Cinema de Sant Sebastià, recordo estar amb el meu marit, Jordi Cadena, i li vaig dir que a partir d’aquell moment tot seria molt més fàcil. Em va mirar i em va dir que no, que calia picar pedra. I és així!

Si la següent pel·lícula que fas no és tan bona, doncs et costarà igual. De fet, et pots equivocar i fer una pel·lícula dolenta, i no passa res, cal seguir. El més important és aconseguir pel·lícules que agradin als espectadors i que tinguin una projecció per poder aixecar la següent.

15 horas va venir després d’uns quants anys sense fer direcció. Trigaràs tant per a la propera?

– No, ja estic treballant-hi! No sé si a la facultat em deixaran fer pel·lícules tant sovint. Ja m’ho faré venir bé perquè costa molt fer pel·lícules. Potser encara hem d’esperar un any o any i mig perquè estem en la fase de desenvolupament. De fet, hem demanat l’ajut al desenvolupament de la Generalitat. S’hi ha presentat tothom!

Tenim un projecte molt bonic, amb un text del Josep Lluís Micó, amb un relat anomenat Consells per tallar una ceba sense plorar. Parla d’una família que va a viure al camp durant la pandèmia: èxode rural, assetjament en línia, l’adaptació dels adolescents, el suïcidi... M’encantaria que el projecte tingués el suport dels ajuts al desenvolupament però, si no és així, el farem des del voluntarisme.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article