Horacio Ganem: “Els artistes tenim el deure de denunciar, dir i comprometre’ns”

per Jordi Pascual

Cultura

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Fotos: Jordi Pascual i cedida per l'entrevistat

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

L’actor-ballarí, director de teatre i docent florestà Horacio Ganem ha codirigit i protagonitzat Omo, a journey to Butoh [2021], un curtmetratge de cine experimental en què torna a l’origen de l’espècie per evidenciar la relació de l’espècie humana amb la natura. El treball, codirigit amb Dani Morán i amb la música de Frank Seguí i Raúl Costafreda, es va estrenar el passat 17 de setembre als cinemes Girona de Barcelona. Ha estat preseleccionat a dos festivals internacionals.

Sempre has tingut més relació amb el món del teatre que amb l’audiovisual.

– Vaig començar a formar-me en teatre físic i antropològic, que concep l’actor com a actor-ballarí, a l’Argentina. Va ser així que vaig conèixer el Butoh, la dansa contemporània japonesa; un llenguatge d’avantguarda on es fonen llenguatges com la plàstica, la música, la literatura i la dansa. Neix després de la Segona Guerra Mundial, de la bomba d’Hiroshima. Va ser un grup d’artistes que va decidir emprar el cos com a eina de denúncia amb una dansa des de l’horror, l’obscuritat...

La dansa Butoh ha tingut molt de pes a la teva carrera.

– Jo volia ser actor però quan anava a càstings tot sovint em contractaven com a ballarí. Per això vaig decidir formar-me en dansa contemporània, coneixent més a fons el Butoh. Va ser llavors que vaig venir a Barcelona, l’any 1999. Tenia la motivació de fer uns cursos de capacitació de pedagogia i art. Després de la formació, vaig decidir quedar-me més temps, i aquí segueixo.

A Omo ajuntes la dansa i la interpretació.

– El projecte parteix del Butoh. Està enregistrat també des d’aquest llenguatge, sense un guió estipulat però sí estructura, escenes, atmosferes... Les preses són úniques, sense repetició. S’aproxima al teatre perquè és expressionisme.

Amb un únic personatge.

– Són 35 minuts d’un viatge iniciàtic d’un personatge, algú que neix de la Terra. És una metàfora de l’ésser humà des d’una mirada mística i metafòrica, de retorn a l’origen. És un viatge que vaig fer amb Dani Morán, que és un fotògraf excel·lent. Li ho vaig explicar i, tot i no conèixer-nos pràctivament, es va sumar al projecte. Ens vam sincronitzar molt bé.

En un moment com l’actual en què ens apartem de la natura i, si ens hi apropem, ho fem més com a paisatge que com a experiència vital, una pel·lícula així és un cop sobre la taula.

– És un crit que va començar a néixer al 2016, quan estava molt compromès amb col·lectius contra els desplaçaments de pobles com Palestina o els refugiats a Grècia. Davant de la impotència de veure el desplaçament forçat, vaig començar a investigar sobre el riu Omo, on havien trobat dos fòssils que canviaven la història de l’homo sapiens de 35.000 anys. M’hi vaig sentir atret i, investigant més, vaig descobrir que en l’actualitat a aquell riu d’Etiòpia hi ha un desplaçament de les comunitats primitives per la creació d’una gran presa hidroelèctrica.

Omo parla de l’origen de l’espècie però també de les comunitats originàries a les quals se’ls sostreu la terra per mantenir una industrialització capitalista. Va ser poc després que, amb el Dani Morán, vam començar a gravar de forma autogestionada, durant dos anys.

Sense diners?

– Exacte, no teníem pressupost i treballàvem amb els nostres mitjans. Ara intentem que les institucions ens facin suport per a la distribució.

Què suposa que us hagin seleccionat a dos festivals internacionals?

– Que d’un projecte molt petit es pugui fer una cosa molt gran perquè donen molta visibilitat.

Què vincula Omo amb la Floresta?

– Jo hi visc i treballo molt amb la natura. Tot el rodatge s’ha fet al Parc Natural de Collserola, no només a la Floresta però sí al seu entorn. La pel·lícula buscava això: contacte directe amb la natura sense artificis. Només calia creativitat i matinar. Va ser un treball pur i orgànic. Tot i això, la traducció de la natura i el personatge era de molta qualitat, el que ens va animar a seguir gravant. Tenim moltes hores rodades però finalment s’han escollit per tenir 35 minuts.

Amb el muntatge va venir la productora La Fundición Sonora, amb Frank Seguí i Raúl Costafreda, que han fet un treball excel·lent a nivell de banda sonora original. Hi ha molta sensibilitat i s’empren instruments antics. Són dos músics amb molta trajectòria i ha estat un plaer compartir el projecte amb ells. És una llàstima no tenir suport per poder-ho sostenir. Volem continuar, anar més enllà de la pel·lícula; portar Omo a un viu. Pot tenir un recorregut gran però, per ara, intentem portar la pel·lícula a festivals internacionals.

Només cal parlar amb altres actors i directors per veure que la manca de suports no és una cosa exclusiva del vostre projecte. Per què?

– No hi ha cultura, anem tard i se subestima el treball de l’artista si no és institucional. Hi ha països que tenen una trajectòria molt més natural, consideren l’artista al mateix nivell que qualsevol altra professió. Aquí, en canvi, encara es pensa que és una afició.

He viatjat durant dos anys a Berlín per motius de feina i es veu clarament la diferència, no només perquè hi ha més recursos. Tenen una actitud diferent envers la creació. Aquí les polítiques són tancades, hermètiques i amb molts papers a presentar. Es fan convocatòries on ens presentem 400 projectes i al final s’atorguen a tres o quatre. L’autogestió és una eina de superació de tot això.

Heu trobat algun problema per fer el rodatge a Collserola?

– Cap problema perquè hem tingut un respecte absolut per la natura. De fet, ni parlàvem. Només triàvem una localització i no sabíem què passaria. Era una mena de ritual. Només una dia va passar un grup de bicicletes. Es van emportar un ensurt molt gran. Què coi fa un primitiu aquí?! [Riu]

Per què vau decidir deixar la pel·lícula en 30 minuts?

– Perquè aquest llenguatge necessita un temps. A la pel·lícula no es parla; és música, moviment i natura. Si ho fèiem més llarg, no funcionaria igual de bé. Per això vam decidir quedar-nos amb les joies de la gravació.

Has fet obres com Hambre, Ulises [sobre persones refugiades], Placer, Transmutation [sobre l’instant de creació de l’artista], Génesis [sobre la discriminació], Selknam [sobre la fragilitat del ser i la transformació] i Wolf [sobre la solitud]. Són temes socials punyents. Per què?

– Em dedico a això. L’artista ha de comunicar les seves emocions i interrogants. Sempre m’he preocupat per la vessant social. Tinc la necessitat de parlar-ne, no només des d’una mirada estètica, també com a contingut. Ara mateix preparo el projecte Insectum en què el personatge és un insecte. Sempre hi ha un rerefons ecologista i de compromís. És la meva manera de dir el que penso i sento. Altres artistes fan discursos o altres coses.

També n’hi ha que no fan res de denúncia social i, al final, reprodueix el que ja hi ha.

– Això és el que intento evitar. Sempre faig una creació implícita per poder dir alguna cosa. Poden haver coses profundes i supèrflues però l’artista ha de dir alguna cosa. Tenim el deure de denunciar, dir i comprometre’ns. Tinc més projectes en aquesta línia però els vaig haver d’aturar i sembla que ara els reprendré.

Per la COVID-19?

– Sí, va ser un cop molt baix. Tenia molta feina i, de sobte, tot va morir. Potser per això ara tenim tanta energia per continuar tot i que sembla que no ens volen fer suport. Tot i això, reprendré els projectes perquè vull que siguin grans. Crec que l’art té una funció de transformació social i acompanyament als processos polítics, socials i econòmics. Aquesta és la salvació, l’alliberament i la possibilitat de gaudir de les escletxes del sistema.

És curiós perquè durant el confinament la gent en general i també els polítics posaven molt en valor la cultura. Ara la societat està emocionalment molt tocada però, si no arriba a ser per les sèries, les pel·lícules, els teatres gravats, els llibres... durant el confinament, ara estaríem molt pitjor. Ara s’ha oblidat i aquest reconeixement queda en res.

– Crec que hi ha un poder molt manipulador i una confusió mediàtica i institucional. Es prioritzen altres coses que no tenen sentit. Les mesures preses han estat bastant contradictòries, amb limitacions a cultura mentre es podien fer altres activitats. Hi ha hagut molts tancaments de teatres i cines. És molt dur. No hi ha consciència del mal que s’ha fet en aquest sentit.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article