S’estrena l’obra ‘Shakespeare i Beckett: Maleïts bessons’ a la Unió

per Mariano Martínez

Cultura

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Foto: Cedida per Jordi Coca

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

L'obra de teatre Shakespeare i Beckett: Maleïts Bessons es va estrenar a Sant Cugat a la sala Clavé de la Unió el 22 d'octubre. L'autor i director d'escena és Jordi Coca i l'interpreten les actrius Esther Bové i Viqui Sanz. Poc s'ha de dir de Jordi Coca, conegut autor teatral, novel·lista, professor de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), guardonat amb el principals premis literaris catalans... La Esther i la Viqui són de sobra conegudes a l'escena catalana.

S'apaguen els llums, apareix al escenari l'escenificació d'una habitació i entra el primer personatge, l'Esther, que, amb una suau música de fons, comença a remenar roba a un racó de l'escenari. L'escena es llarga i l'actriu mostra una actitud relaxada i un gest amable, es mou ordenant o remirant roba, mentre els espectadors comencem a fer càlculs de quina és la font que inspira l'obra. Després que s'acabi la cançó entra el segon personatge, la Viqui, i s'inicia el diàleg entre dues germanes que porten soles a la casa familiar molt de temps, 50 anys?, es pregunta una de les germanes. I al poc comencen els retrets, puja de to la conversa, surten paraules com gos, suïcidi, llamborda...

Es succeeixen silencis i escenes on la gestualitat s'apropa a la dansa, on els personatges han de canviar l'expressió. Però després passem al diàleg dens, amb un llenguatge ple de contingut, amb referències al sentit de la vida, als deures, la metàfora de l'abisme. I a la memòria venen reminiscències del teatre clàssic, del sentit tràgic de la vida. Joc de llums, diàlegs plens de misteri, s'alenteix el ritme per una estona, fins que sona una música fregant l'estridència, una música quasi psicodèlica que puja de to i es converteix en núvol amenaçador que empenta a les actrius a una dansa que es mou al borde de l'abisme, la dansa es trasllada al terra.

I quan l'espectador sembla tenir una lleugera aproximació d'argument, hi ha un entreacte i l'obra es llisca per una pendent de pensament reivindicatiu i les actrius comencen una pluja de lemes i proclames de denúncia, amb un to de revolta al carrer que recorda anys de lluita, esperances de canvi, quan semblava que era possible un altre món. A la memòria arriben imatges descolorides, places de Praga, carrers de París, el llegat d'una història recent plena de records, la reivindicació de somnis destenyits amb el pas del temps, però encara presents al subconscient col·lectiu.

Mentre lluitem per separat, serem vençuts. Tàcit.

Bufons i esclaus, aneu de pressa al congrés i expulseu els arrugats patricis de les seves cadires! Sigueu vosaltres qui administra justícia... Shakespeare.

El pecat del silenci ens fa covards. Abraham Lincoln

Qui no es mou no nota les cadenes. Rosa Luxemburg

Oblideu tot el que heu aprés i comenceu a somiar. Maig del 1968

És una sorpresa, més quan just a continuació sona de nou la música envoltant de Leo Ferré i comença la reconciliació de les dues germanes a través d'una dansa que semble redescobrir el temps i l'espai. Desapareix la tensió d'altres escenes, moviment i silenci es combinen per arribar a un final aparentment plàcid que deixa a l'espectador ple d'interrogants.

La sorpresa no serà tal si abans has llegit el programa de mà, que ara no l'agafes a la tauleta d'entrada, és un QR, un signe màgic. Aquí estè la clau.

“En un espai buit –el terra del qual és ple de peces de roba vella, i jugant bàsicament amb la música i la il·luminació–, es troben dues dones que tant poden pertànyer al profundament poètic de Shakespeare com a les pertorbadores peces del nostre contemporani Samuel Beckett”. I encara més. “Sense cap argument convencional, i a partir de la intertextualitat agosarada (...) assistim a la constatació que el humans, aquests ‘maleïts bessons’, no fem més que ofendre'ns, (...) pot ser un dura escena familiar, una guerra fratricida, la recerca estèril d'un sentit de la vida o bé la tènue presència d'una mena d'humor grotesc sobre el Salvador...”

Aquí estan les claus d'una obra on es combinen el joc de la llum i la música, la gestualitat prolongada i la paraula plena de contingut. Tots els elements es complementen i reforcen mútuament en la construcció d'un discurs d'enfrontament, de les músiques entre elles, la disputa de les dues germanes, amb moments de màxima crispació i la tensió que s'arrossega des de l'inici. Cal afegir que per aconseguir aquest clímax les actrius han de fer un esforç físic i mental que només elles saben.

La cançó del principi i final és Amb el temps, de Leo Ferré, la primera en versió de Youn Sun Nah i la segona amb la veu de Dalila. La música orquestral és la modificació d'una partitura de compositor japonès Toshio Hosakkaba.

Jordi Coca ens dona l’última clau

Acabada l'obra departim un moment amb Jordi Coca, que ens dona l’última clau. L'obra està pensada com un collage, frases de Shakespeare, Beckett, és la violència que ens acompanya des dels temps de les cavernes, és un crit contra la injustícia... És una metàfora per desentranyar, perquè l'art deu ser un crit per despertar consciències adormides, és una crida a no perdre una quotidianitat que després, quan es perd es nota a faltar. És l'aposta de Jordi Coca contra aquesta onada d'injustícia que desborda les recloses, si és que alguna vegada ha estat controlada, i arrasa els drets aconseguits, i que per un moment havien cregut que eren definitius.

L'art com a compromís.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article