Rosa Masip: “L’art pot aconseguir la bellesa davant la cruesa dels pitjors moments”

per Jordi Pascual

Cultura

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Fotos: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Cantant de rock al grup H de Ada i dissenyadora d’esdeveniments i viatges culturals, Rosa Masip acaba de publicar Al otro lado de la brújula. Mapa de rutas literarias [Anaya, 2021], una novel·la juvenil que barreja els viatges amb la literatura i la memòria històrica i va presentar el passat 17 d’octubre al nou espai cultural Creaticasa de la Floresta. És el seu primer llibre, que ha escrit de la mà de Fernando Marías, reconegut al 2006 amb el Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil. Masip atén elCugatenc per parlar del llibre en una conversa distesa que fins i tot va trencar un dels convencionalismes de les entrevistes: que la primera pregunta la fa el periodista. Així que aquesta conversa comença amb una pregunta de l’entrevistada.

– Què t’ha semblat el llibre?

És una novel·la detallista, que explica molt les situacions i els espais, i amb un toc molt juvenil tant pel tipus d’escriptura, pels personatges com per les il·lustracions.

– Clar, perquè l’editorial és Anaya, que treballa sobretot en llibres juvenils. Vam començar a escriure-la pensant en nens més petits, de l’edat de la meva filla, 9 anys. Però quan ens vam posar a escriure i a donar el cos que volíem a la història vam veure que seria per a infants més grans. Finalment Anaya ens ha dit que és una novel·la juvenil per a nois i noies a partir de 13 anys.

Un llibre d’institut?

– Això és el que fa Anaya. De fet, ja hem fet alguna presentació, a Granada i a Xàbia. Han anat molt bé perquè he tingut la sort d’escriure-la amb Fernando Marías, amb qui vaig començar a col·laborar fa 10 anys en espectacles on jo cantava. Va ser a partir d’aquí que li vaig proposar fer una agència de viatges, Diodati se mueve, amb una proposta basant-me en la trobada de poetes romàntics a la vil·la Diodati, al costat del llac Léman (Suïssa). Allà, al 1816, es van reptar a explicar històries de terror en un estiu atípic i especialment fred per l’erupció del volcà Tambora. Mery Shelly va tenir un somni que li va servir per escriure Frank Einstein, la novel·la que va començar la literatura del gènere de ficció. És la nostra mussa. Tot això està explicat al llibre també.

Doncs bé, amb aquesta idea li vaig proposar fer una agència de viatges que fes viatges culturals on es poguessin conèixer els artistes. Amb aquesta idea, fa quatre anys, vam començar a dissenyar experiències de viatges per tota Espanya amb artistes de prestigi com Cristina Fallaràs, Víctor Amela... Amb la pandèmia vam haver de suspendre els viatges i vam decidir que, com que no podíem fer-los, n’escriuríem. Així va néixer el llibre.

La novel·la té quatre parts que poden funcionar de forma independent.

– Està tot pensat. El llibre funciona sol, ha parlat ell. Hi ha parts més complexes perquè tracten temes delicats com les malalties mentals. Ens basem en experiències reals que hem viscut als viatges. És complex perquè es barregen personatges ja morts com Juan Ramón Jiménez o Antonio Machado amb artistes actuals.

Certament, cada viatge és una part que pot funcionar al marge de les altres. De fet, m’agradaria fer una segona part amb més viatges perquè Espanya és molt gran. Al otro lado de la brújula és una guia de viatges, començant pels romàntics.

I poseu reivindicacions: al primer capítol, el feminisme; als dos darrers capítols, especialment l’últim, la memòria històrica...

– Alhora, el llibre retrata el viatge interior d’una nena, Violeta, la protagonista, que té el mateix nom que la meva filla. He aprofitat per donar-li consells a ella i extrapolar-los a la resta del jovent. He viscut coses complicades a la vida, com per exemple haver perdut un fill, i fer això em reconforta per a compensar les dureses de la vida. Alhora, m’agradaria que d’aquí sorgís algun viatge nou a fer amb una escola, per exemple.

De fet, Anaya juga amb la possibilitat de fer activitats i al llibre, a banda de la possibilitat de fer un viatge, n’hi ha diverses: el monòleg de Mary Shelly o la batalla de galls entre Góngora i Quevedo. També hi ha una reivindicació de l’espagueti western i la crítica a la manca d’heroïnes al western, que és interessant analitzar des d’una perspectiva històrica.

A aquest capítol, Caranava a Sad Hill, no només es reivindica el western i la pel·lícula El bueno, el feo y el malo sinó que també es fa una descripció molt detallada del monestir de Santo Domingo de Silos, amb una escena potent amb els monjos fent cants gregorians. Es comença així, amb la mística i l’espiritualitat d’un convent, per passar al western. Quin canvi!

– És un llibre que esquitxa! Com que vaig estudiar història de l’art, m’he aturat a fer descripcions del monestir, del claustre, dels capitells... També he descrit molt la personalitat del personatge i als cants gregorians es veu clarament, amb Violeta preguntant-se per què no hi ha dones cantants. M’he trobat nenes que m’han dit que els agrada Violeta i que els agradaria que existís.

Les il·lustracions de Raquel Aparicio també són potents.

– És una youtuber valenciana que feia vídeos de plantes! És una artista que sempre m’ha agradat molt perquè és creativa. Això [mostra la portada, on es veu una nena dins d’una brúixola] només ho pot fer ella.

Entre els temes destacats del llibre hi ha la memòria històrica. És una forma de reivindicar-la al jovent?

– Sí, sobretot per no oblidar els artistes morts. L’últim capítol és molt emocionant perquè s’explica la història de Pau Casals quan Antonio Machado va ser reenterrat a una tomba més gran un cop acabada la guerra. Li van demanar que toqués el dia de l’homenatge però s’hi va negar perquè no volia treure protagonisme a Machado i la seva mare. Pocs dies després va anar a tocar ell sol al cementiri. És apassionant veure com l’art pot aconseguir la bellesa davant la cruesa dels pitjors moments.

Deies abans que et vas deixar portar quan escrivies però és evident que heu cuidat molt els detalls per no cometre erros històrics.

– És molt important! Hem treballat durant gairebé un any per fer el llibre, a distància. És un llibre de viatges, de memòria històrica, amb la història de la Violeta i la seva mare...

Per què heu triat els quatre viatges que hi ha al llibre?

– El primer perquè el primer viatge que vam fer va ser al Valle de Iruelas, a Àvila, un lloc preciós i perfecte per desconnectar. El segon és Alhama de Aragón, on hi ha un llac termal increïble... Vam triar aquests perquè ens agradaven però en podríem haver fet d’altres.

Què hi ha de real i què de ficció?

– Totes les referències a paisatges, gastronomia i molts personatges són reals, els protagonistes no. L’inici és que Violeta ha d’anar a viure amb la tieta Montse a Madrid perquè la mare està malalta. Allà coneix al Daniel, un bon amic.

Una novel·la juvenil que no entra en l’amor fàcil i posa en valor l’amistat.

– Això mateix! Volem que la literatura ajudi, que no sigui facilona. També hem tingut cura de mostrar com Violeta creix, primer és una nena i al final és adolescent.

Poseu codis QR al text.

– Sí, és la forma de posar cançons de personatges que apareixen a la novel·la. Jo mateixa canto la darrera, El cant dels ocells para Violeta, amb Carlos Beceiro a la guitarra. Hem volgut posar moltes referències a Catalunya i al català.

Per què?

– Havia de lligar la història i, alhora, és un viatge per tota Espanya, una unió.

Mirada política?

– Potser una mica però de forma amagada, amb personatges catalans.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article