Desnonaments invisibles: la ciutat que expulsa, també, la classe mitjana

per Jordi Pascual

Drets

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Foto: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

“Portava més de 30 anys vivint a Sant Cugat i, malgrat ser propietària d’un pis al municipi, on ara viu la meva filla amb la seva parella perquè se’ls va acabar el lloguer per a joves de Promusa, he hagut de marxar”, explica Maribel Guillamón, fins aquest estiu veïna de la ciutat i encara implicada a entitats com Noestàsola, “fa molts anys vaig comprar una caseta a la Floresta, minúscula, de 38 metres quadrats, on vivia la meva mare però ara no pot viure sola i no podem ampliar-la perquè és un dels habitatges amb volumetria disconforme”.

Com Guillamón, hi ha moltíssimes persones que marxen de la ciutat sense fer soroll, sense un desnonament amb ordre de llançament i sense atenció dels serveis socials perquè tot sovint no compleixen els barems per ser atesos o perquè directament no acudeixen a demanar suport. Entre el 1998 i el 2020 més de 80.000 persones han marxat de la ciutat a viure a altres indrets de Catalunya, de l’Estat o a l’estranger, segons les dades del saldo migratori de l’Instituto Nacional de Estadística (INE). Tot i això, el saldo migratori sempre és positiu i durant aquest mateix període de temps Sant Cugat ha passat de 50.529 a 92.977 habitants registrats al padró continu de l’INE.

L’habitatge com a bé de mercat

“Vaig venir a viure a Mira-sol als anys 2000, amb un creixement de la ciutat que no estava acompanyat de serveis ni de manteniment”, explica Eva Lafuente, veïna de la ciutat fins el mes passat, exmilitant d’ERC Sant Cugat i membre d’entitats com FirArt, que ara ha hagut de marxar a Terrassa sis anys després d’haver-se divorciat, “si et quedes sola, com a família monoparental i amb dos fills, és impossible viure a Sant Cugat, per la càrrega impositiva, perquè el petit comerç té dificultats i perquè necessites el cotxe a tothora”. Lamenta que Sant Cugat ha esdevingut una ciutat exlusivista i es mostra crítica amb el seu expartit, majoritari a un govern que encara no ha concretat el pla d’habitatge tot i que l’emergència habitacional és el primer punt de l’acord entre ERC-MES, PSC i CUP-PC.

L’habitatge esdevé un dels grans reptes a nivell local, amb un preu del lloguer molt per sobre de la mitjana de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i una tendència ascendent, segons les dades de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge (OMH). Al 2018, la darrera dada local disponible, el preu mitjà mensual del lloguer se situava en 1.149,55 euros a Sant Cugat mentre a l’AMB (sense Barcelona) era de 735,11 euros. El mateix passa amb la compravenda tant d’obra nova com d’habitatges de segona mà. Tot i les alteracions de la COVID-19, la majoria de la ciutadania santcugatenca segueix destinant més d’un 35% dels ingressos del nucli familiar a pagar l’habitatge, segons el darrer informe de l’OMH.

“Durant el segle XX el capitalisme veu que els espais d’acumulació de capital han de ser especialitzats i així la ciutat esdevé un espai d’extracció de capital”, apunta Carla Rivera, graduada en Filosofia, Política i Economia per la Universitat Pompeu Fabra, experta en gentrificació i membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), “llavors la classe mitjana expulsa una classe que deixa de ser rendible per al capital, és a dir, es desplaça la pobresa fins a l’extrem que hi ha alguns centres urbans on gairebé no queden veïns”. Per a Rivera, la clau de tot plegat és que l’habitatge ha convertit el seu valor d’ús en valor de canvi: “Si l’habitatge segueix sent una mercaderia, tot seguirà igual i, per això, mentre l’habitatge sigui un bé de mercat l’okupació serà legítima”.

Classe mitjana, un terme en dubte

El director de cinema Ramon Costafreda explica que arran de la crisi del 2008 la seva família va haver de llogar l’habitatge que tot just pagava amb una hipoteca com a forma de no perdre la inversió i, sobretot, perquè les ofertes de compra que rebien eren molt més baixes que el que els va costar l’habitatge. Amb el lloguer de la seva casa van poder llogar-ne un altra on viure-hi. “Si demanes un subsidi per a majors de 55 anys no te’l donen perquè tens un habitatge en propietat llogat”, explica, “ens tracten com a grans tenidors per no viure a la nostra casa”. Ho resumeix amb una frase: “La classe mitjana és precària des del 2008”.

Segons la darrera onada del Baròmetre Inclusiu (2020), un 49,70% de la ciutadania santcugatenca té moltes, algunes o certes dificultats per fer front a les despeses de l’habitatge, un indicador que ha crescut en set punts respecte al 2017, quan es va fer la primera onada del Baròmetre. Paral·lelament s’indiquen altres xifres rellevants pel que va a la descomposició del teixit social que tot sovint permet sostenir les situacions de dificultat: a Sant Cugat hi ha un 20% de la ciutadania que no té ningú a la ciutat a qui explicar els seus problemes.

“Sovint s’empra el terme classe mitjana per parlar de la classe baixa que ha obtingut condicions materials gràcies al seu treball i per això és més interessant recuperar la dicotomia entre classe treballadora i classe rendista”, apunta Rivera, conscient que és un debat que divideix l’acadèmia i també els estudis marxistes, “el que és evident és que no es pot parlar de substitució poblacional de la classe treballadora perquè hi pot haver treballadors amb bons sous que no es veuen forçats a marxar”.

Tot i que la problemàtica es fa evident amb el risc de pèrdua de l’habitatge, tot sovint l’origen són mancances en el sistema de protecció social. És el cas de Maria Vicente Guillem, veïna de 85 anys de l’Hospitalet tot i que amb família a Sant Cugat. Amb la pensió de viudetat després de la mort del seu marit, que havia estat autònom, no pot pagar una persona que l’ajudi a casa i tampoc pot accedir a una residència pública amb un preu bonificat perquè té propietats. Aquestes propietats són l’herència familiar, un edifici amb sis habitatges i dos locals que li han permès viure de les rendes fins que amb la crisi de la COVID-19 –i algun cas anterior– s’ha trobat impagaments i una okupació. “Vam poder desnonar uns inquilins després de dos anys d’impagaments però el pis està destrossat i no tenim diners per reformar-lo i llogar-lo de nou”, es lamenta.

Davant de casos així Marta Perelló i Guillem Martí, membres del Sindicat de Llogateres, defensen que per davant de tot hi ha el dret a l’habitatge i per això sempre es mobilitzen per aturar els desnonaments. Reconeixen, alhora, que durant els darrers anys els han arribat més casos de persones que s’han vist en risc de perdre l’habitatge per un canvi en la seva situació vital, generalment davant de grans tenidors o de grans propietaris individuals: “Molt poc habitualment ens trobem amb propietaris que tenen un únic pis i, quan passa, normalment ho podem solucionar negociant una rebaixa”. Des del Sindicat defensen que fan una tasca d’assessoria col·lectiva i de formació conjunta a nivell jurídic, superant l’administració per apostar per estructures populars que superin les mancances del capitalisme: “De vegades una de les eines és posar traves per allargar els processos fins aconseguir un pis o una ajuda”.

Una ciutat pensada per a les rendes altes

El darrer desnonament aturat pel Sindicat de Llogateres és el de Núria Soto, Carolina Soto i la seva mare, que tenen un lloguer indefinit de renda antiga però que volen ser desnonades pel propietari de l’habitatge, José Miguel Torres, president del Club de Golf Sant Cugat, al·legant que la casa està en ruïna econòmica, un dels pocs motius per rescindir un contracte indefinit. Les llogateres han obert la via penal, a la qual compareixerà l’Ajuntament, perquè diuen que la propietat ha falsificat uns informes municipals per poder al·legar la ruïna econòmica. Mentre resten a l’espera d’aquest procés, recorden que fa 12 anys que reben pressions per deixar el pis, el que consideren un cas clar d’assetjament immobiliari.

Conjuntament amb els indicadors apuntats anteriorment, la renda familiar disponible per càpita és un dels indicadors socials més clars per comprovar el grau de gentrificació d’una ciutat. En el cas de Sant Cugat, segons les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (2018), la renda familiar disponible per càpita se situa en 24,8 milers d’euros, molt per sobre de la mitjana comarcal i amb una tendència ascendent durant els sis anys anteriors. No és d’estranyar que la ciutat se situï habitualment entre les més riques de Catalunya i de l’Estat.

“Ara Sant Cugat expulsa els fills de la generació que va venir a Sant Cugat com a ciutat dormitori”, denuncien des del Sindicat de Llogateres, “ens trobem cada 15 dies per fer-nos suport mutu, per conèixer casos i intentar fer una negociació col·lectiva si detectem més d’un cas d’una mateixa propietat ja que, especialment davant dels fons d’inversió, és important tenir força”. Adverteixen que venen uns mesos complicats ja que durant la pandèmia moltes persones han hagut de tirar d’estalvis per fer front a despeses bàsiques.

Un altre dels indicadors que mostra que Sant Cugat atreu rendes altes i, en canvi, posa moltes dificultats per a les baixes és l’evolució de la migració. Amb un percentatge global que tendeix a l’alça durant els darrers anys, la població del nord global –hem inclòs Europa, Amèrica del Nord i Central– no para de créixer percentualment mentre la del sud global –Àfrica, Amèrica del Sud, Àsia i Oceania– fa anys que es troba estancada tot i que entre el 2003 i el 2010 va ser superior a la del nord.

L’únic indicador que segons Rivera s’acostuma a emprar per calcular la gentrificació i que a Sant Cugat no mostra una elitització és el del percentatge d’adults joves. En aquest sentit, després d’un increment al principi del mil·lenni, des del 2004 la població d’entre 30 i 49 anys no para de baixar percentualment. Si bé, tenint en compte que un dels reptes més importants de la ciutat és l’accés a l’habitatge per part de la gent jove, no és d’estranyar que joves adults de poc més de 30 anys hagin de marxar i, per tant, es descompensi l’indicador. Tot i que no hi ha dades històriques, segons l’Idescat (2019), Sant Cugat té un 59,1% de la població amb estudis superiors, molt per sobre del 32,2% de Catalunya; un altre indicador clau per conèixer el perfil demogràfic de la ciutadania santcugatenca.

Núria Gibert, tinenta d’alcaldia de Drets Socials i Igualtat, explica que l’afectació sobre la classe mitjana es fa palesa amb les dificultats per fer front a les despeses de l’habitatge, amb situacions especialment problemàtiques en famílies monoparentals. Tot i això, com que els serveis socials es basen en la renda i en la tinença o no de propietats, tot sovint aquestes persones no poden ser ateses, alhora que generalment viuen la petició de suport com una vergonya i una pèrdua de prestigi social. Reconeixent les mancances, la regidora explica que intenten salvar-les amb models de tarifació social i ajuts com als menjadors escolars i als casals d’estiu.

Quan les polítiques ecologistes poden esdevenir classistes

“En el cas de Barcelona sabem que al districte de Sant Martí, al tocar de la platja, la gentrificació verda ha estat clara, amb substitució de gent pobra per rica”, va explicar fa tres anys la investigadora estatunidenca Helen Cole en una entrevista a aquest diari, encetant el debat de com un model de ciutat verd pot suposar una atracció de les rendes altes i una expulsió de les classes populars, “quan es parla de gentrificació s’ha de pensar en el conjunt de l’entorn i no només la proximitat respecte a un parc”.

Sant Cugat com a ciutat eminentment verda entronca de forma clara aquesta problemàtica. “Hi ha una tensió entre el discurs verd i la justícia econòmica del dret a la ciutat”, explica Rivera des de l’OACU, “les lluites urbanes problematitzen la verdificació per l’atracció de capitals, processos que s’han viscut intensament a ciutats com Nantes, Barcelona o Boston”. Amb una mirada crítica sobre la gentrificació verda, el Barcelona Laboratory for Urban Environmental Justice and Sustainability fa anys que treballa per visibilitzar les desigualtats que pot generar la verdificació de la ciutat així com veure exemples d’aquelles ciutats on s’ha sabut acompanyar de polítiques d’equitat social.

Per a Rivera, els investigadors i periodistes tenen una gran tasca al davant: visibilitzar aquells discursos verds que poden suposar una elitització de les ciutats. A Sant Cugat sobre la taula hi ha temes com la implementació de la Zona de Baixes Emissions (ZBE), denunciada per la Plataforma d’Afectats, Repensem la ZBE i l’Assemblea pel Clima com una mesura classista que afavoreix la compra de nous cotxes elèctrics i dificulta la mobilitat a les persones sense recursos, o les vianantitzacions que poden anar acompanyades d’un encariment dels preus de l’habitatge. A l’horitzó també hi ha el darrer creixement de la ciutat entre l’Hospital General i la carretera de Rubí, una proposta urbanística encara en fase de participació que el govern ha titulat amb l’eslògan Ecobarri de Ca n’Ametller.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article