Pasquines: “Quan vam començar no érem un grup de música, només tres noies que ens volíem empoderar”

per Jordi Pascual

Cultura

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Fotos: Pasquines i Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Sis anys després del seu naixement, Pasquines anuncia avui el llançament del seu primer EP, A Sol i Serena, que veurà la llum el proper 15 de desembre. Conté sis cançons, quatre pròpies i dues noves; una de les quals, Memòria del cos, es pot escoltar en obert des del passat 23 de novembre. Clara, Berta, Marta, Nerea, Clàudia i Marta són les sis integrants del grup santcugatenc, que va començar amb versions i poesia i hores d’ara s’ha encaminat cap a una música a mig camí entre la cançó d’autor, la música tradicional, els sons ibèrics, la rumba catalana i la música mediterrània. La gravació l’han fet de la mà de la productora local Sotasons. Clàudia Pla-Narbona i Marta Vidal, dues de les integrants del grup, han explicat a elCugatenc aquesta fita.

El grup va néixer com una reivindicació política, sobretot feminista.

– Marta Vidal [MV]: Al Festival de Poesia de Sant Cugat de fa sis anys la Berta i jo vam anar a veure la Meritxell Gené, que agafa poesia catalana i la musica. Ens va agradar tant que ens vam a fer-ho. Vam contactar amb la Clàudia i vam començar a preparar un espectacle per al 8 de març. Vam tenir clar que el tema havia de ser l’empoderament de la dona. Això va suposar iniciar una cerca de poesies de dones d’arreu del món i les comentàvem.

Mai abans havíeu fer res semblant?

– MV: Dues del grup havien fet música al conservatori. Jo personalment no havia fet ni música ni poesia. Ho vam descobrir aquell any arran de Pasquines. Vam haver d’agafar músiques, fer proves... L’espectacle del 8 de març va ser de petit format. En aquell moment no érem un grup de música, només tres noies que ens volíem empoderar a dalt de l’escenari per portar la veu de les lluites de dones.

En la línia d’Adventícies...

– MV: Que va néixer anys més tard, quan el grup ja estava consolidat després de diversos concerts que ens van sortir arran d’aquest primer bolo. Amb l’obertura de la Xesca, a l’estiu del 2016, vam fer un concert en què la música i la poesia va guanyar pes. Llavors ens vam adonar que érem un grup. I ens vam fer una pàgina a Facebook!

– Clàudia Pla-Narbona [CPN]: A partir d’aquell moment vam ampliar la temàtica dels concerts, perquè inicialment la idea era fer un espectacle que es deia Cants de la dona, que és el que vam preparar per al concert del 8 de març a la Casa Mònaco. Com que ens van convidar a fer més bolos i volíem parlar de més coses, vam ampliar la temàtica però mantenint l’empoderament de la dona al centre.

Què va suposar per a vosaltres?

– MV: Llavors a Sant Cugat hi havia molt poques dones a sobre dels escenaris.

Ara n’hi ha més?

– MV: L’Eli Escoda, l’Emma, la Drolma... Encara en falten però n’hi ha més! Per això en aquell moment ens vèiem amb l’obligació de parlar de l’empoderament de les dones pel fet de per pujar a l’escenari i ara, tot i que mantenim la reivindicació, simplement pugem a l’escenari. Crec que hi ha un canvi.

Parleu d’empoderament individual i col·lectiu. Què significa cada cosa?

– MV: Som un projecte polític que parteix des de la individualitat: les pors que patim com a dones. És a dir, és un empoderament col·lectiu que parteix d’allò individual. Per exemple, Memòria del cos és una cançó que neix d’una agressió masclista molt forta. És una ferida sota la pell que s’escriu des del jo, que pren força amb el col·lectiu i que esdevé una mirada política.

– CPN: Gràcies al col·lectiu i al suport de la resta del grup ho fem possible.

Sou un grup de música i de suport mutu.

– CPN: Som amigues!

– MV: Hem creat la figura de vetlladora, que ens fa suport en la logística i a nivell emocional quan fem coses.

La reivindicació de les vostres cançons no només és feminista.

– CPM: El punt de partida era aquest però es va ampliar a la lluita ecologista, anticapitalista, la solidaritat entre pobles...

Tot i que fins ara no heu fet cap disc, ja éreu molt presents.

– CPM: És que hem trigat molt a fer un disc! [Riu] Per a nosaltres el grup és una mena de militància, de fer d’altaveu de lluites i reivindicacions. Això passa per no anar als ritmes del mercat i del capitalisme, cuidar-nos i respectar els ritmes. Si tenim ganes i temps de treure un disc, ho fem. Però fins ara no teníem la necessitat de fer-ho.

– MV: De fet, ens hem xocat amb els ritmes del mercat musical. Quan hem fet sis concerts en un mes i ens hem plantejat gravar, fer nous temes..., fixant-nos en agradar als altres, hem caigut. Hi ha hagut tensions internes. Fins que no ens hem consolidat com a grup no hem sigut capaces de dir que volíem gravar un disc. Simplement anàvem fent i el boca-orella ha funcionat molt bé: concerts per a ajuntaments, col·lectius, casals...

Passar de no considerar-vos un grup de música a tocar per a ajuntaments. Deu ni do!

– CPM: Ens va passar des del primer concert, quan, de sobte, vam rebre peticions per fer-ne més.

– MV: Som un grup de música tradicional amb sis dones. A sobre, fem poesia i tenim discurs polític. Això gairebé no existeix. Més d’una vegada ens han trucat simplement per omplir quota de gènere i després ens han dit que ho fem bé. Ens ho hem trobat molt. Hem tingut tants concerts perquè som sis dones?

Les quotes ja tenen aquesta funció: forçar per tenir presència...

– MV: Sí, però mira’t què fem abans de contactar-nos!

Feu una barreja entre cançó d’autor, música tradicional, sons ibèrics, rumba catalana i música mediterrània. Música tradicional en un sentit molt ampli.

– CPN: Vam començar i hem estat molts anys sense un estil concret. A poc a poc ens hem focalitzat en la música tradicional i els sons ibèrics.

Em recordeu a la Nova Cançó.

– MV: Sí perquè hem fet cançons de cantautor com Gallo rojo, Què volen aquesta gent, versions d’Ovidi Montllor... però en banda. Per això ens ha costat definir l’estil. Ben bé no som cançó d’autor perquè en som sis. Alhora, la Nova Cançó ens ha estat referent, també a nivell poètic amb Maria Mercè Marçal, per exemple. D’ara endavant ens centrarem en les cançons tradicionals.

Heu tret la centralitat a la cantant. Per què?

– CPN: Per trencar la lògica de produir molt, anar ràpid i prioritzar la cantant. Teníem ganes de trencar-ho, ser més horitzontals i sense jerarquies. Hem d’anar al nostre ritme. Quan toquem ens posem totes en línia. Quan expliquem coses pel micròfon, ens ho repartim.

– MV: Jo com a cantant he fet un aprenentatge per recitar i cantant. La resta també, per recitar, presentar una cançó... Es nota molt i la gent ens ho diu. És important que totes tinguem veu.

Com ha estat el procés de gravar el disc?

– CPN: Tenim quatre cançons pròpies però en volíem posar més. Hem introduït el poema Pasquins per la revolta vegetal, de Maria Mercè Marçal, que és el primer que vam gravar i que volíem que fos al disc. L’altra cançó és Lola la tavernera.

– MV: El més interessant és que no havíem previst fer un disc de portes enfora. Simplement volíem tenir totes les cançons que havíem fet com un recull, era un tancament més que un inici. Per a la família, amics... Per això vam apostar per Sotasons com a productora local, d’acord amb els nostres valors i, a més, són els nostres amics. Alhora, ens agradaria molt que les cançons de temàtiques diverses arribessin als col·lectius, un regal per a ells.

Fan molt bona feina a nivell local.

– MV: I tant! Ens han dedicat molt de temps, amb un resultat molt bo. Jo no m’ho esperava.

– CPN: Doncs jo no em vaig plantejar com podia quedar. Ara bé, la feina amb Sotasons ha estat molt bona! Ells han fet la gravació i part de la comunicació. En canvi, les fotos, el disseny de la portada, del llibret... ho hem mogut pel nostre cantó.

– MV: Hem contactat amb la Sílvia Clotet per fer el disseny.

Les imatges tenen força.

– CPN: Les ha fet l’Anna, la meva germana! [Riu]

Com heu evolucionat com a grup en aquests sis anys?

– MV: Hem crescut en nombre, amb gent que ha vingut i gent que ha marxat. També hem fet molts aprenentatges. Per exemple, vam començar tocant assegudes i ara sempre ho fem de peu. Hem après a escoltar el que passa al nostre voltant. Hem après, sobretot, a no donar tanta importància a la individualitat en benefici del grup.

– CPN: Ens hem empoderat a dalt de l’escenari. Ara si ens equivoquem no passa res, ens mirem i riem. Ho vivim molt millor. Gaudim molt els concerts. Al principi gairebé sempre hi havia alguna de nosaltres que no ho tenia clar.

Heu notat canvis pel que fa a la vostra reivindicació inicial?

– CPN: Seguim reivindicant i expliquem el sentit de les cançons, com amb Incendis, una cançó del disc que reivindica la lluita ecologista.

– MV: Tot i que el panorama ha canviat, almenys pel que fa a la paritat per part dels organitzadors. De certa manera s’ha creat una ètica al voltant de la presència o no de dones als espectacles culturals. Tot i això, segueix sent necessari reivindicar la presència de dones als escenaris. Hi ha molta feina a fer encara. Segurament el canvi és perquè el feminisme ha fet un boom.

És que heu coincidit amb les grans vagues feministes!

– MV: Quan vam començar les manifestacions del dia de la dona eren anecdòtiques, Hora Bruixa i poc més.

De fet, ni Hora Bruixa, la unitària dels partits.

– MV: Ostres, és cert! Imagina’t com ha canviat la situació. De fet, el nostre primer concert va ser un 8 de març. Ara no tenim cap dubte que aquest dia hem de ser als carrers. Hi ha hagut un canvi intern i extern del feminisme.

– CPN: En qualsevol cas, la reivindicació segueix sent necessària i la seguirem fent.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article