Carmen Anzano i Martín Carral són dos pintors que viuen a Sant Cugat i projecten la seva obra a l’exterior

per Mariano Martínez

Cultura

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Fotos: Cedides pels entrevistats

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

DE VISITA A L’ESTUDI. Fa poc vaig estar present a una xerrada entre pintors i un galerista de Sant Cugat, el Josep Canals, on va sortir el lema de “Sant Cugat terra d'artistes”, el nombre de creadors que resideixen a la localitat, la visibilitat o repercussió que té sobre el conjunt de la població... I vaig decidir fer un periple pels estudis dels artistes que viuen i treballen al municipi.

De visita a l’Esfera d’Art, al carrer de la Mina

Carmen Anzano i Martín Carral tenen l'edat suficient per haver viscut la Barcelona efervescent de finals de la dictadura i la Transició, quan era una ciutat que irradiava cap la resta del estat, un pol cultural en continua evolució, punt de referència a l'espai estatal. Quan “baixaves a Barcelona a veure galeries i Consell de Cent era un no parar, inauguracions i gent al carrer, que no cabien dintre”, recorda Martín. Els dos comparteixen, a més de la dedicació a la pintura i l'escultura, fills i l'estudi l'Esfera d'Art del carrer de la Mina.

Quan entres a l'Esfera d'Art oblida’t de la idea preconcebuda d'un estudi ple de pintura per tot arreu, objectes diversos per terra, desordre... Aquí trobaràs un local ordenat i net, segurament perquè també és on ells donen classes de dibuix i pintura tres dies a la setmana a un grapat d'alumnes, alguns dels quals porten anys.

La Carmen (de Barcelona) i el Martín (de Santander) hem dit que són pintors i parella. Viuen i treballen a Sant Cugat des de la dècada del 80, quan encara era fàcil trobar un habitatge en aquesta ciutat, quan era una ciutat amb menys ressò mediàtic.

Han compartit universitat, projectes artístics, estudi... Tota una vida en comú. Comencem parlant del Martín, amb puntualitzacions i aclariments que fa la Carmen amb precisió, i quan m'interesso per la seva carrera, “és la mateixa, hem fet el mateix camí”. I com ha sigut aquest camí? Els inicis, en els dos casos, va ser la pintura figurativa, pintar molt al carrer, escenes urbanes, interiors de bars i una temporada al Liceu pintant personatges i escenes. Al final de la conversa a tres, per similitud, es confondran declaracions i opinions.

Des de el principi, tots dos es van poder dedicar a la seva vocació, l'art, “quan vam començar era una altra època, érem joves i necessitàvem menys per viure, ens conformàvem i vivíem amb el que teníem, i segurament era una mica més fàcil obrir-se camí”. I no van haver d’acceptar, com passa moltes vegades, i més si et dediques a l'art, altres feines per viure, “però ja t'he dit que la vida era més simple, érem els dos sols i vivíem amb allò just. Al principi ell feia retrats també i jo donava classes a la Massana”. Però tot relacionat amb l'art.

Quan parlem d'una vida professional llarga, més si s'ha dedicat a l'art des de els inicis, surt el tema de les renúncies que s'han tingut que fer per el camí. La Carmen ho té molt clar: “Jo estic contenta amb la vida que he portat i no em penedeixo de les coses que podria haver fet. En un moment donat em vaig dedicar més als meus fills i els vaig poder gaudir. Segurament, si haguéssim portat una vida bohèmia, haguéssim viatjat, conegut més gent... el nostre art s'hauria desenvolupat per altres camins. Tenim amics que han renunciat a tenir fills per dedicar-se per complet a la seva carrera”. I a vegades és que les fronteres entre renunciar, conformar-te, les expectatives de vida que et vas creant... són bastant poroses.

Després d'un període en el camp de la pintura figurativa, els dos van evolucionar a l'abstracció. Primer va ser la Carmen la que va fer el canvi i va explorar el món de la pintura més enllà del realisme. I Martín, amb el quadre que va presentar a l'any 89 al premi Ricard Camí de Terrassa i que va guanyar, va començar a endinsar-se en l'abstracció, en una pintura on la geometria juga un paper fonamental, un estil que es cataloga com reduccionista, moviment emparentat amb les corrents de la primera dècada del segle XX, el minimalisme, supremacisme... El reduccionisme parteix de la filosofia que el coneixement de la complexitat es deu explicar a partir dels seus component més simples, la reducció del conjunt a les parts fonamentals.

La Carmen es mou pel camp de les instal·lacions, “escultures que surten de la paret, formes orgàniques que recreen relacions noves, que interactuen en una posada en escena diferent, la barreja i integració de materials sòlids i tous. Busco la versatilitat i que els materials s'expressin poèticament”. Les seves obres respiren aqueixa màgia de la poètica i l'atmosfera etèria que les envolta, és la delicadesa de l'aire jugant amb els fils que creuen la sala, són formes i ombres projectades a la contemplació u al subconscient en busca de referents coneguts pel espectador.

Cóm van ser els inicis? “Vam començar per participar a molts concursos de pintura, quasi cada setmana enviàvem algun quadre a alguna ciutat de l'estat que organitzava un concurs. És una manera de donar-te a conèixer i obrir petites finestres, de que comissaris i galeristes sapiguem de tu”. I així va ser, treballant amb constància es van anar fent un lloc en el panorama de la pintura contemporània d'aquest país. No copiaré aquí els currículums, molt llargs els dos, amb l’obra a museus, fundacions, col·leccions particulars..., tant nacionals com estrangers.

Però el camí té zones d'ombra. Va arribar la crisis del 2008 i el món de l'art es va convulsionar com tota la vida econòmica. El Martín l'explica amb una espècie de paràbola. “Nosaltres teníem un espai bastant sòlid de galeries de Santander, Barcelona i Madrid, que anaven traient la nostra obra. I va passar com al ratolí que té un circuit on troba la seva ració de formatge, s'acostuma a trobar menjar en els mateixos llocs. Però un dia arriba i veu que no hi ha res. Torna i una altra vegada la mateixa situació, no hi ha res. La tercera o quarta vegada aprèn la lliçó i es busca la vida per altres indrets”. Ara s'han tornat més internacionals, “el mercat s'ha globalitzat, les xarxes han entrat en escena i juguen un rol”, és una manera per eixamplar el cercle i arribar a potencials interessats més llunyans. La Carmen i el Martín ara són més internacionals, treballen i es mouen més per els mercats exteriors que per els locals. Són més visibles fora que dintre.

Com ha canviat el mercat de l'art a la darrera dècada? Ara, fent el símil de la pesca, si el teu calador s'esgota, has de buscar uns altres, encara que siguin llunyans. “El particular ara compra menys; encara que tingui possibilitats econòmiques, es decanta per un altre tipus de consum. I els compradors d'una classe superior es mouen per els cercles de la inversió, de firmes molt cotitzades i projecció de futur, almenys segons els experts”. Per al Martín i la Carmen avui en dia les fundacions i organismes oficial, grans empreses, són els seus clients més freqüents. “Al final hi ha un tema d’hàbits o de cultura, de sensibilitat, perquè comprar art està a l'abast de quasi tothom. Hi obres que valen 3.000 € i més, però també podes trobar, per exemple, gravats per 100”. Cert, perquè hi ha qui es gasta aquests diners en una samarreta del seu equip, que a la temporada següent ja serà material de reciclatge. Al final és una qüestió de sensibilitat.

I surt el tema de la relació dels artistes locals amb la població, quina labor de dinamització i educació podrien desenvolupar. La Carmen és expeditiva: “L'artista té la seva feina, treballar i crear, després vindrà l'exposició, el públic. A mi m'han demanat vàries vegades col·laborar, per exemple, en les Nits de l'Art. Dedicaves temps i esforç en preparar material i activitats, en preparar el local; i al final la gent que s'apropava eren els teus alumnes o coneguts”. Sant Cugat serà “terra d'artistes”, però és gent poc coneguda, que desenvolupen una feina amb la constància de qualsevol professional i que després s’han “buscar la vida” fora.

I com a professionals tenen els horaris i rutines. El Martín és contundent i comparteix amb Picasso això “que les muses em troben treballant i com deia el poeta, caminando se hace camino, treballant es va creixen amb l'obra. Perquè la inspiració s'apaga i s'encén”. I s'ha d'aprofitar quan il·lumina, estar al peu de canó”. “Al final el tema dels horaris és una mica enganyós, perquè jo hi ha moltes vegades que estic a casa o de passeig i estic pensant en una obra o en una idea que vull desenvolupar”, acaba la Carmen. Perquè no és un reball convencional, amb un horari tancat o una desconnexió quan t'aixeques de la taula.

Martín Carral i Carmen Anzano són dos treballadors de l'art, amb una llarga i sòlida carrera a les esquenes, fruit de l'esforç de molts anys i militants de la confraria de Baudelaire, per a qui “la inspiració és treballar tots el dies”.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article