Cèlia Appel: “El govern s’omple la boca de salut mental mentre cada setmana hi ha desnonaments”

per Jordi Pascual

Drets

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Fotos: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

L’estudiant de psicologia, activista pel dret a l’habitatge, exmilitant d’Arran i membre d’Endavant Cèlia Appel va ser el passat divendres a Sant Cugat en un acte organitzat per Hora Bruixa per abordar la salut mental des d’una perspectiva feminista i als moviments socials. Just abans de la xerrada, que va omplir la Sala Pins de Cal Temerari, Appel va atendre elCugatenc per parlar de salut mental i malestars emocionals.

Una de les teves crítiques principals és que patologitzem malestars emocionals que venen marcats més per les condicions materials que per una patologia real.

– Intento abordar la part de salut mental des d’una mirada més social, de psicologia comunitària. Ara bé, quan faig xerrades com la d’avui intento aterrar les idees dins del món dels moviments socials arran de la meva experiència. Hi ha moltes dades que apunten que els factors de classe i de gènere són molt importants per veure l’impacte sobre la salut mental. És a dir, abans del malestar físic o psicològic que es pot classificar com a malaltia mental hi ha un entremig de malestars marcats per factors ambientals com la raça, el gènere, la classe... És important perquè hi ha una visió molt mèdica, que només té en compte els factors biològics.

És una de les crítiques que ha rebut la Marató de TV3 d’enguany, que la investigació té un caràcter molt biomèdic i molt poc psicosocial.

– La pandèmia ha evidenciat moltes coses, com que retallar en sanitat mata. I això també es veu en salut mental. Des dels inicis de les restriccions s’avisava que una de les conseqüències de la pandèmia seria una nova pandèmia de salut mental. Hi ha molts indicadors que ho mostren. Podria fer moltes crítiques de la Marató, fins i tot de l’enfoc de la Marató en si, però no deixa de ser mostra que la salut mental està de moda. És evident que cal més recursos en investigació i sanitat però també s’han de fer altres polítiques que millorin les condicions materials de la societat.

Que la salut mental estigui de moda, la banalitza?

– Sí. Ara tothom parla de salut mental, fins i tot a les xarxes. Hem vist que hi ha gent que les utilitza per explicar que té problemes de salut mental. Sembla que ara tothom té aquest tipus de problemes. És necessari explicar els malestars però hem de saber diferenciar-los dels problemes més greus i, alhora, ser conscients que hi ha persones que s’exposen per treure’n un benefici personal. Per exemple, hi va haver una època en què moltes influencers es desconnectaven per salut mental però això els hi donava diners. A Madrid es va crear una empresa que es deia la Llorería. És la mirada de treure capital de la situació.

Cal una transformació de les polítiques a fons?

– Incrementar els recursos dins de la sanitat i saber on posar-los perquè ara ens trobem amb una ràtio d’un psicòleg per cada 100.000 habitants a la sanitat pública. Així és impossible garantir una bona intervenció, fer detecció i prevenció. Si no comencem a fer polítiques per desplegar un programa de salut comunitària i per millorar les condicions materials, tot això quedarà en res. El govern s’omple la boca de salut mental mentre cada setmana hi ha desnonaments, persones que es queden sense llocs on viure dignament, joves no poden accedir a la universitat o no tenen gaires esperances de futur, segueixen les violències masclistes... Tot això també té molt a veure amb la salut mental.

El jovent té una dificultat afegida per l’emancipació, la precarietat..?

– No m’agrada parlar de dificultat afegida perquè a qualsevol etapa de la vida tot això t’afecta. Ara bé, l’adolescència i la joventut és un moment vital de construcció de la teva pròpia identitat. Si no gaudim d’una bona salut mental, amb un capitalisme i un patriarcat reproduint violències, la nostra salut mental empitjora perquè topem amb límits per construir la nostra vida. En el cas de les dones és especialment clar que el procés de construcció de la personalitat esdevé un temps en què et treuen la personalitat de les mans. Ja no ets per a tu mateixa, ets per a algú altre.

Amb les dones generalment sent responsables de les cures.

– Patim una sobrecàrrega en molts aspectes, fent moltes tasques indispensables per al sosteniment de la vida, generalment en espais privats. Quan parlem de polititzar els malestar no només es tracta d’identificar els casos de malestar sinó també de donar una resposta comuna. Hem de deixar de relegar els malestars i les cures a l’esfera privada. A l’esfera pública ho podem col·lectivitzar i combatre-ho entre totes, tant l’acompanyament emocional com canviar la resistència personal perquè sigui resiliència comunitària. Són tasques indispensables per al desenvolupament de la vida i per això també cal que les facin els homes.

Portar aquesta mirada a la militància, reivindiques, no és fer una ronda de com estem a principi de cada assemblea.

– El moviment feminista ha treballat durant molts anys perquè les cures siguin presents també a la militància. S’ha de reconèixer la feina feta i el que hem aconseguit però hem de veure com millorar el concepte de les cures i la seva materialització. Perquè dir com estem al principi d’una assemblea només serveix per buidar-se però per poc més. Hem de començar a entendre que les cures van molt més enllà i no depenen d’una mateixa, és a dir, ens hem de saber acompanyar.

Als espais de militància en què hi has estat es comença a notar el canvi de paradigma d’anar més enllà de fer la ronda al principi de l’assemblea?

– En la lluita per l’habitatge, el moviment ha trencat les dinàmiques perquè de partida posa la vida al centre. Des del principi hem entès que o acompanyàvem les emocions i fèiem cures o era impossible mantenir la lluita. A moltes de les que veníem d’assemblees de joves, Arran o espais similars ens ha servit per aprendre molt. Ara ja no soc a Arran però dins de l’Esquerra Independentista i d’assemblees locals del moviment feminista o d’altres moviments també es fan passes endavant. La nostra força també és anar revisant-nos i millorar.

A més, a dins de la militància també hi ha desigualtats. No pot dedicar el mateix temps a la militància algú amb una feina precària de moltes hores que algú que no es troba amb aquesta situació.

– Les desigualtats de classe i de gènere són presents arreu. No ha de ser una batalla constant dins de la militància sinó un procés d’aprenentatge i de transformació. Òbviament, la situació de cadascuna és diferent a nivell de classe però crec que no hem de caure en el vici de dir que les persones que venen d’una família més benestant o que tenen unes condicions materials millors no poden estar organitzades, com tampoc és cert que només aquestes formen part dels moviments. A nivell local ens hem d’organitzar en funció d’aquestes responsabilitats.

Quines conseqüències queden de l’aïllament dels moments més durs de la pandèmia?

– No només era l’aïllament, era un canvi que afectava a la manera de relacionar-nos. Això genera incertesa, por i inseguretat. Ara es tradueix en malestars i malalties mentals. És una vivència que com a societat no sabem abordar perquè no hi ha una educació emocional que ens ajudi a fer un dol davant de situacions traumàtiques, com ho pot haver estat el confinament. L’únic que ha passat és que la vida ha continuat però amb restriccions que no han tingut cap mena de sentit o, com a mínim, amb poca explicació.

En el marc de la pandèmia van sorgir les xarxes de suport veïnal, que ara s’han desactivat. És una oportunitat perduda?

– Van sorgir d’una necessitat directa i urgent. S’ha de posar en valor la capacitat de la societat d’organitzar-se davant de situacions d’emergència, tenint en compte que moltes de les participants ja eren actives a moviments i col·lectius i potser ara hem retornat a aquests; segurament perquè ja no hi ha una necessitat tan gran. En qualsevol cas, hem posat en valor la capacitat d’organització de la societat i, alhora, hi ha hagut gent que s’ha apropat al moviment popular arran d’aquestes xarxes.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article