María Sánchez: “Si no es reparteixen beneficis, l’entitat es queda amb més diners per millorar el cicle integral de l’aigua”

per Jordi Pascual

Política

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Fotos: Cedides per l'entrevistada

FOCUS és l'oportunitat de mirar temes de ciutat a fons. Pots trobar tots els articles del cinquè FOCUS, Serveis bàsics, serveis públicsaquí. elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions. Subscriu-t'hi

La regidora de Medi Ambient i Desenvolupament Sostenible de l’Ajuntament de Valladolid, María Sánchez (Valladolid Toma la Palabra), va ser l’encarregada de capitanejar políticament la remunicipalització del servei d’aigües, amb gestió directa entre el 1959 i el 1997, posteriorment en mans d’Aguas de Valladolid (grup Agbar) i des del 2017 de nou amb gestió internalitzada amb l’empresa pública Aquavall. Valladolid, amb una població de gairebé 300.000 habitants, és un referent a nivell estatal i més enllà per ser una de les poques grans ciutats espanyoles que ha fet un procés de municipalització de l’aigua, esdevenint un estel per a altres ciutats com Terrassa. Sánchez atén elCugatenc per explicar el procés de remunicipalització i els primers anys de gestió pública a través d’Aquavall.

El vostre punt de partida era recuperar un model que Valladolid havia tingut fins el 1997.

– Una de les primeres decisions del PP al 1997 va ser privatitzar el servei de l’aigua, anteriorment gestionat per una empresa pública. Al 2015 vam accedir al govern (PSOE i Valladolid Toma la Palabra, actualment) i al 2017 vam aconseguir municipalitzar de nou el servei. Érem conscients que el contracte acabava al juliol del 2017 i, per tant, havíem de començar a treballar. Al pacte de govern vam acordar millorar el servei i fer un estudi per a la possible gestió pública però el PSOE inicialment era més partidari d’una empresa mixta.

Malgrat això, vaig començar a treballar des de l’àrea de Medi Ambient amb la creació d’una comissió politicotècnica, amb els grups municipals i representants tècnics, entre els quals la persona que havia auditat el contracte. Vam encarregar informes per saber quina era la situació del servei i de les instal·lacions perquè Agbar donava a l’Ajuntament 5 o 6 milions d’euros de cànon a l’any per millorar la xarxa però no s’havien fet totes les inversions, el que suposava un dèficit de 96 milions d’euros de manteniment que provocava i encara avui provoca averies.

Agbar pagava però l’Ajuntament no invertia?

– Això mateix perquè l’Ajuntament utilitzava aquests diners per a altres afers i no per millorar la xarxa. Hem de reflexionar-hi. Com que les canonades no es veuen, és més atractiu invertir en altres coses.

També vau haver d’estudiar la viabilitat d’internalitzar el servei.

– Vam fer l’estudi de models: fer una nova concessió, una empresa mixta, una gestió directa o una empresa pública. La conclusió va ser que el millor model és la gestió amb una empresa pública. Quan no has de repartir beneficis, l’entitat es queda amb més diners per millorar el cicle integral de l’aigua. Un altre afer que ens preocupava era la subrogació dels treballadors, que vam aconseguir tot i els recursos judicials.

En definitiva, vam apostar per la gestió pública perquè era la millor forma de gestionar el servei, la més eficient per invertir el que paga la ciutadania en millorar la xarxa i cobrir el dèficit acumulat i perquè un dret humà hauria d’estar gestionar per mans públiques. A més, la llei de contractes diu que la forma més natural de gestionar un servei és la pública.

Les empreses generalment diuen que, des d’una perspectiva d’economia d’escala, surt molt més a compte la gestió externalitzada.

– Depèn dels serveis. Aquest any hem municipalitzat una funerària i el servei de cementiris, el que ha estat possible comprant les accions de la part privada de l’empresa mixta que el gestionava. En canvi, hem estudiat la municipalització del centre de tractament de residus però cal una inversió de 40 milions en dos anys, el que cap ajuntament pot assumir.

Per això, més enllà de la voluntat política, cal informes tècnics que ho avalin. Els serveis sotmesos a preus públics i taxes, com l’aigua, són molt lucratius per a les empreses privades i són sinònim de bona gestió pública si es municipalitza perquè els ingressos van als fons municipals i així es pot invertir més. Tenim altres exemples paradigmàtics a Valladolid, com el de neteja pública o el servei d’autobusos, que ara també absorbeix altres serveis relacionats amb la mobilitat.

I finalment el Ple en va donar el vist i plau a la municipalització.

– Vam portar tots els estudis i la municipalització es va aprovar per la majoria absoluta del PSOE, Valladolid Toma la Palabra i Sí Se Puede, que ara no té representació. Durant els sis mesos següents es van fer els estatuts i el traspàs, amb dificultats per part de l’empresa concessionària. Vam tenir recursos de l’empresa, de la Confederación Vallisoletana de Empresarios i el Ministeri d’Hisenda encapçalat per l’Advocacia de l’Estat, quan governava el PP.

Em sembla lícit que les empreses privades vulguin tenir un benefici però que un Ministeri i una Advocacia de l’Estat es posicionessin així em sembla sorprenent. És curiosa també l’oposició dels empresaris locals perquè quan un servei públic fa contractacions d’obres i serveis és més fàcil que hi accedeixin les empreses locals perquè quan ho feia Agbar, l’empresa ho contractava al seu propi grup empresarial.

Vam tenir 11 sentències judicials favorables, amb la majoria d’elles parlant d’autonomia municipal, és a dir, que els governants tenim la capacitat de decidir com gestionar els serveis bàsics. A més, el tràmit s’havia fer correctament segons la llei de Bases del Règim Local. Finalment, l’1 de juliol del 2017 va sortir aigua per l’aixeta, una cosa que molts grups de l’oposició i les empreses del sector deien que no passaria amb una campanya de desprestigi i assetjament.

Per què consideres que vau tenir tants recursos judicials i, especialment, el posicionament de la Confederación Vallisoletana de Empresarios?

– Perquè les empreses van considerar que era millor defensar els interessos d’una gran empresa. Mai ho he acabat d’entendre però els seus arguments eren que el procés no estava ben fet i que el servei era més sostenible sota una gestió privada.

Va ser car d’assumir la defensa jurídica de totes les denúncies?

– Ho vam fer directament des dels serveis municipals. Tenim un gran gabinet jurídic.

Què vau fer entre l’aprovació de la municipalització, al desembre del 2016, i el venciment del contracte, al juny del 2017?

– Bàsicament treball tècnic. No només la preparació dels estatuts, també vam treure un procés obert per escollir el gerent de l’empresa pública, vam complementar informes, vam preparar un nou reglament, vam preparar les licitacions que havíem de fer –amb lots que van permetre que cooperatives local participessin al concurs–... També vam haver de fer treballs molt més bàsics: pàgina web, software, la creació d’una oficina perquè Aguas de Valladolid no ens va voler subrogar el contracte...

Vau poder subrogar tot el personal?

– Sí, excepte el responsable econòmic financer, que va marxar amb l’empresa privada, i el gerent. Són 171 treballadors. Ens vam reunir personalment amb tots, i també amb el comitè d’empresa per garantir les condicions laborals.

Heu canviat les condicions laborals?

– Sempre vaig defensar la subrogació no només pels drets laborals dels treballadors, també perquè no podíem prescindir dels seus coneixements. Veient que no podien aturar la subrogació; a través dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) del 2017, un dia abans de la municipalització, van incorporar una clàusula que es va arribar a conèixer com a clàusula Valladolid en què s’indicava que era impossible subrogar un treballador d’una empresa privada a una pública.

No tenia sentit perquè per què sí que podien ser subrogats entre empreses privades i no entre una privada i una pública? Així ho van reconèixer els tribunals, que va tombar la clàusula. D’altra banda, vam fer un conveni col·lectiu propi amb un increment del salari, tenint el marge de la massa salarial marcada pels PGE.

Una de les problemàtiques que apuntàveu abans de la municipalització era el tall de subministrament per impagaments. Com ho afronteu ara?

– Amb un reglament que estableix que, davant d’un impagament, es contrasta amb els serveis socials si les persones afectades tenen recursos. Si no en tenen, no es pot tallar el subministrament.

Al primer any de gestió pública alguns mitjans, arran d’un informe de l’Instituto de Coordenadas de Gobernanza y Economía Aplicada, es van mostrar molt crítics amb Aquavall per haver fet licitacions per un valor de 23,5 milions d’euros en 40 contractes. Parlaven de multiprivatització en lloc de municipalització.

– Eren els mitjans del sector. Són informes d’entitats amb persones al seu consell que també han fet un llibre [El futuro del agua pasa por Valladolid, de Diego Jalón (Marcial Pons, 2019)] amb la meva cara i la de l’alcalde a la portada. És gent vinculada a Ramón Tamames, un gran defensor de les privatitzacions. Les mateixes entitats deien que els serveis públics de Terrassa eren un desastre quan la ciutat va iniciar el procés de municipalització de l’aigua pocs mesos després de nosaltres.

Són informacions interessades perquè critiquen que hem licitat alguns serveis del cicle de l’aigua però la concessionària anterior feia el mateix, sense concurs públic i adjudicant-ho directament a empreses del seu grup. A més, nosaltres hem internalitzat alguns serveis que ells contractaven a altres empreses. Sempre he tingut clar que era una campanya de descrèdit cap al servei i a la municipalització perquè la veien com un perill. Ho hem d’assumir en política però també hem de dir que són informacions interessades i pagades.

No només parlaven de licitacions: més incidències, la no bonificació als jubilats, menys inversions i caos en facturació.

– Només cal mirar el portal de transparència d’Aquavall. La ràtio d’averies era més elevada abans de la municipalització i estem invertint molt més que abans. De fet, quan vam fer la liquidació, l’empresa concessionària ens deia que el govern anterior no havia invertit prou i que, per tant, la liquidació no podia ser favorable a l’Ajuntament perquè s’havien de fer càrrec de més averies. Evidentment, a mesura que invertim a la xarxa, hi haurà menys averies.

El cas de Valladolid és complicat perquè diverses ciutats segueixen el nostre exemple, com a Terrassa o a Santiago de Compostel·la. Suposo que ho entenen com una amenaça per a les seves empreses, ho entenc. El que no entenc és el posicionament contrari de persones que han sigut representants públiques.

Feu algunes inversions a partir del pressupost municipal o tot surt de les tarifes?

– De les tarifes. Per això és més eficient gestionar-ho de manera directa perquè tot el que paguem per l’aigua va al compte d’Aquavall: per pagar els treballadors, millorar la xarxa, col·laboracions socials i medioambientals...

Quants diners us falta invertir per tenir la xarxa en unes condicions òptimes?

– Uns 157 milions en 20 anys. Ens falten uns 100 milions en els propers 15.

En una entrevista a El Día de Valladolid al març et preguntaven per les diferents averies del 2021. S’han pogut resoldre totes? Quines previsions teniu?

– Tenim un pla d’obres plurianual, més enllà de les averies. I, repeteixo, partíem d’un dèficit d’inversions de 96 milions, més les obres de millora que hem de fer. Encara queda molta feina. Tan de bo es pogués solucionar en quatre anys el que no es va fer en 20.

També prenies el compromís de no incrementar les tarifes.

– Els increments són més habituals en les empreses privades perquè necessiten tenir beneficis. A Valladolid, per exemple, van créixer en un 37% durant el temps de gestió externalitzada, tot i que seguim tenint una tarifa barata. Per ara la nostra prioritat és incrementar les bonificacions socials i, de cara al 2022, mantenim les tarifes congelades.

Heu tingut beneficis. Tot es reinverteix en l’empresa?

– Tot es queda a l’empresa: per millorar el servei, pagar els treballadors, invertir a la xarxa...

Per tant, en general en feu un balanç positiu?

– Sí, perquè mentre en els 20 anys de privatització es van invertir uns 27 milions d’euros per millorar la xarxa, en quatre anys d’empresa pública en portem 47. Evidentment els primers anys no van ser tan fàcils perquè estàvem fent el traspàs i, alhora, teníem la municipalització als tribunals. Tot i així, si comparem el 2015 i el 2019, la despesa corrent va caure més de quatre milions perquè quan es concursen les obres, les empreses baixen els preus. Això Agbar no ho feia perquè contractava directament les seves pròpies empreses.

Aquavall, a més, és un exemple de transparència i d’educació ambiental. Hem creat noves bonificacions per a persones sense recursos i un fons COVID-19 per a les empreses locals. Vam eliminar una bonificació per a persones jubilades, que no tenia en compte la renda. El principi de progressivitat fiscal sempre ha de primar.

Què diries als municipis que, com Sant Cugat, treballen per municipalitzar l’aigua però es poden trobar amb dificultats com recursos judicials?

– Que més enllà de la voluntat política, hi ha d’haver un procés tècnic molt acurat per tenir garanties als tribunals. Tot i ser processos complicats, es pot aconseguir i, un cop municipalitzat, es fan millores. Per exemple, nosaltres actualment estem a punt d’aconseguir que tota la flota sigui verda i hem posat fotovoltaiques a gairebé totes les instal·lacions. Hi ha molts arguments per fer una municipalització, que millora el cicle integral de l’aigua i els veïns i veïnes ho noten a mig i llarg termini.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article