La gestió publicocomunitària com a alternativa a l’externalització de serveis

per Jordi Pascual

Economia social i solidària

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Fotos: La Politja, Jordi Pascual i Localpres

FOCUS és l'oportunitat de mirar temes de ciutat a fons. Pots trobar tots els articles del cinquè FOCUS, Serveis bàsics, serveis públicsaquí. elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions. Subscriu-t'hi

Què passaria si un servei bàsic no estigués externalitzat ni internalitzat a l’administració? Què passaria si depengués directament de la ciutadania organitzada a través d’una associació sense ànim de lucre? Què passaria si els serveis que precisen d’una estructura empresarial al darrere estiguessin gestionats per empreses i entitats de l’economia social i solidària? Davant del model vigent, la gestió publicocomunitària s’obre pas, encara de forma incipient, reivindicant un canvi de paradigma.

“Al 2015, en el document de 14 mesures per impulsar l’economia social i solidària a nivell local de la Xarxa d’Economia Solidària (XES) es va incorporar la idea que el model de ciutat clàssic era la concertació publicoprivada amb exemples com el consorci Turisme de Barcelona, la Fira de Montjuïc o l’Smart City Expo, és a dir, amb actors públics al servei del capitalisme per desenvolupar les ciutats”, explica Ivan Miró, sociòleg, cooperativista, expert en economia social i solidària i coautor de L’Economia Social i Solidària a Catalunya. Fonaments teòrics i reptes estratètics [Icària, 2020], “es comença a parlar llavors d’una altra matriu, la publico-cooperativa-comunitària, com a element de democratització econòmica que posa la comunitat al centre”.

Aquella idea encara incipient ha començat a desenvolupar-se durant el darrer lustre amb traduccions diverses, des de la coproducció de polítiques públiques –amb exemples com el Consell Municipal d’Economia Social de Terrassa o l’Estratègia ESS 2030 de Barcelona–, programes com el de Patrimoni Ciutadà de l’Ajuntament de Barcelona –que permet concessions de dècades d’espais públics entesos com a béns comuns urbans, amb Can Batlló com a exemple paradigmàtic–, la concertació publicocooperativa amb iniciatives de la Generalitat com els Ateneus Cooperatius o altres acords més puntuals com les promocions d’habitatge cooperatiu impulsades per ajuntaments, a Sant Cugat a les Cases dels Mestres de la Floresta.

“Amb aquests passos comença a haver-hi un cert bagatge pràctic i també sabem quines són les dificultats com el funcionament dels concursos públics i els entrebancs per fer concessions directes”, apunta Miró, “a remolc de les iniciatives com la de Can Batlló o l’Ateneu Popular de Nou Barris, de titularitat municipal però amb gestió comunitària, hem d’aconseguir que la futura llei catalana d’Economia Social i Solidària permeti estendre el model per tot el país”.

La conceptualització de la gestió comunitària

Coincidint amb la publicació del document de 14 mesures de la XES –ara actualitzat com a document de 15 propostes–, Judith Font, professora associada en el Grau en Treball Social de la Universitat de Girona; Helena Ojeda, pedagoga social i coordinadora de l’Ateneu l’Harmonia de Sant Andreu de Palomar, i Xavier Urbano, treballador en cultura de la cooperativa Quesoni, van posar les bases del debat en clau català a l’article La gestió comunitària dins l’economia social i solidària, publicat a la revista Nativa.cat. En aquest contraposen la lògica externalitzadora, que emmarquen dins del pensament neoliberal i amb l’administració com a client de serveis, amb la gestió comunitària com a alternativa plantejada per l’economia social i solidària.

Aquesta gestió comunitària dista de la gestió cívica –cessió d’un espai públic a una entitat–, de l’externa –concessió a una empresa privada–, la interna –gestió directa des de l’administració– i la cogestió –formules mixtes– per plantejar que “els equipaments i serveis són béns comuns de la població, no pas recursos de l’administració”: “És dret i responsabilitat de la societat el fet de participar en la gestió dels recursos i serveis que l’afecten en la seva quotidianitat”.

La gestió comunitària té uns principis de base i es pot aplicar a equipaments i serveis públics, privats, ocupats... L’exemple pioner de gestió publicocomunitària a Catalunya és el programa de desenvolupament de comuns urbans a Barcelona, l’anomenat Patrimoni Ciutadà, que preveu la gestió comunitària de béns municipals a partir de la cessió de patrimoni municipal, la gestió comunitària d’equipaments amb la cessió d’aquests i amb dotació econòmica i el suport i acompanyaments de serveis d’iniciativa ciutadana.

Can Batlló és el conveni referent, amb una cessió de l’espai comunitari i veïnal autogestionat de Can Batlló, de més de 13.000 metres quadrats per a un període de 50 anys a un projecte social sense ànim de lucre però amb la quantificació en termes econòmics del retorn social, 1,4 milions d’euros anuals, segons la cooperativa la Hidra, que va acompanyar l’Ajuntament de Barcelona en a conceptualització i implementació del programa Patrimoni Ciutadà.

A Sant Cugat no hi ha cap equipament gestionat sota aquesta fórmula i, de fet, les peticions d’autogestió d’espais municipals habitualment troben recels en alguns partits polítics, com es va veure en el debat sobre el model de gestió de la sala polivalent o sala de concerts durant el mandat passat, un equipament que encara no s’ha construït. Ara l’oportunitat de la gestió publicocomunitària s’obre a la Floresta arran de la diagnosi del Pacte per la Convivència, que ha conclòs que el teixit associatiu i les entitats poden compartir responsabilitats en la gestió dels equipaments florestans.

Habitatge cooperatiu, un model publicocomunitari?

La promoció de les Cases dels Mestres de la Floresta és el model que més s’aproxima a la gestió publicomunitària a Sant Cugat ja que l’Ajuntament, a través de l’empresa pública Promusa, ha concedit el dret de superfície a 75 anys a la cooperativa Sostre Cívic per desenvolupar una promoció d’habitatge cooperatiu seguint els barems d’Habitatge de Protecció Oficial (HPO). Els futurs residents de l’immoble s’organitzem com una fase de la cooperativa per fer un projecte que va més enllà de l’accés a l’habitatge sinó que busca un retorn al barri, especialment amb un espai comunitari pendent de definir.

José Téllez, tècnic de comunicació de Sostre Cívic, explica que el dret a superfície a 75 anys és el mecanisme més habitual d’acord amb les administracions locals però que també existeixen altres fórmules com el tanteig i retracte sobre sòls privats –compra preferent– o un conveni entre l’Ajuntament i la cooperativa. Tot sovint les administracions locals no tenen coneixements sobre el model i per això, explica Téllez, part de la tasca de la cooperativa és fer pedagogia per trencar amb el binomi lloguer-compra que impera a l’HPO: “És una altra forma de garantir l’accés amb criteris i control HPO però amb una propietat col·lectiva”.

Per tal de desenvolupar el model, la XES va impulsar al novembre del 2020 una campanya per fer assequible l’habitatge cooperatiu amb propostes de finançament específic i accés a sòls privats. Des d’aquell moment, expliquen des de Sostre Cívic, s’han fet alguns passos com la creació de la primera línia d’ajuts per a l’aportació inicial de capital social per part de la Generalitat o l’increment del percentatge de sòl públic reservat a habitatge cooperatiu a Barcelona. Encara queda pendent el repte d’accedir al sòl privat amb poques experiències a Colonge, Sant Antoni i Palafrugell.

Una part de les reticències de les administracions a aquest model és que garanteix l’accés de per vida a l’habitatge un cop s’adjudica i, per tant, no té la temporalitat que permet rotació de l’HPO de lloguer. “Les administracions prioritzen la urgència però cal treballar també a llarg termini i transformar i per això cal alliberar recursos”, explica Téllez, “el nostre model és el danès, on l’habitatge cooperatiu representa un terç del parc immobiliari, el que ha permès regular molt el preu”.

Tret de la proposta d’horts urbans gestionats per entitats socials i projectes similars, la resta de relacions de l’Ajuntament de Sant Cugat amb empreses i entitats de l’economia social i solidària es fan generalment via contractació, ja sigui com a contractes menors que es poden adjudicar sense un concurs públic o amb la introducció de clàusules socials o la reserva de lots a centres especials de treball. Encara queda lluny el model publicocomunitari a qual apunta la XES de manera teòrica des del 2015.

Eudald Griera, membre de l’Ateneu Cooperatiu del Vallès Occidental, reconeix que les administracions es mostren reticents a coproduir serveis i tot sovint acaben optant a l’externalització o gestió directa. Tot i això, des de l’Ateneu han impulsat dos projectes a mode de prova pilot de distribució urbana de mercaderies amb ciclologística de la mà dels ajuntaments de Sant Quirze i de Ripollet, alhora que resten atents de si el Consell Municipal d’Economia Social de Terrassa acaba definint un espai de referència per a l’economia social i solidària amb un acord publicocooperatiu per a la seva gestió.

La llei de contractació com a limitació de gestió publicocomunitària i publicocooperativa dels grans serveis

Els contractes més grans tenen limitacions importants de cara a les cooperatives i empreses socials que treballen per un canvi de model. És el cas del subministrament elèctric, hores d’ara en mans d’Endesa a través de l’acord marc de subministraments d’energia elèctrica de l’Associació Catalana de Municipis (ACM) tot i el compromís institucional amb una moció institucional, a proposta inicial d’ICV-EUiA, a l’octubre del 2016 en què es contemplava que l’Ajuntament es fes soci de la cooperativa Som Energia i treballés un plec de clàusules per apostar per l’energia renovable.

“La llei de contractació pública defineix en quines ocasions una administració pública pot fer contractació directa o bé una licitació”, expliquen Lucía García Durañona i Albert Maynera, membres de l’equip tècnic de Som Energia, “gestionem mig miler de contractes d’electricitat de municipis”. A més, des de la cooperativa treballen en altres propostes com un grup local a Navarra que ha impulsat la creació d’una comunitat energètica a Gares (Puente la Reina). Amb el projecte Viure de l’Aire del Cel i la col·laboració de l’Ajuntament de Pujalt han buscat finançament per fer la instal·lació i posada en marxa del primer projecte col·lectiu d’energia eòlica a nivell estatal, fugint així dels megaprojectes renovables per part de grans companyies.

“Per a nosaltres com a cooperativa que treballa per un canvi de model energètic no és tan important el fet de guanyar una licitació, amb el possible marge econòmic que això ens comporta, com el fet de poder acompanyar una administració pública cap a la transició energètica”, expliquen, motiu pel qual veuen amb bons ulls de la creació de l’Associació de Municipis i Entitats per l’Energia Pública (AMEP), de la qual Sant Cugat n’és fundador, com a forma de transformació del sector, “el sistema elèctric és un sector altament normativitzat i molt condicionat per les regles de mercat i del poder que exerceixen les grans elèctriques”.

Oportunitats de participació de l’economia social i solidària a Sant Cugat

L’economia social i solidària té una nova oportunitat local de dir la seva i incidir en les polítiques públiques a través del procés participatiu per elaborar el nou Pla Director d’Economia Social i Solidària, un treball obert al conjunt del sector amb una primera trobada a finals de novembre. En aquesta també es va anunciar la voluntat del govern municipal de convertir en fixa la Taula d’Emergència de l’Economia Social i Solidària, creada arran de la crisi de la COVID-19, esdevenint així un espai de seguiment de les reivindicacions i accions del sector i la seva relació amb l’administració local.

Paral·lelament la Politja, l’ecosistema cooperatiu de Sant Cugat, que agrupa entitats i empreses socials per fer projectes d’intercooperació, esdevé una altra de les oportunitats ja que, més enllà dels projectes compartits entre les iniciatives que la conformen, interpel·len l’Ajuntament per fomentar aquest model econòmic, amb la petició d’un conveni que permeti, en primera instància, tenir finançament i, en segona, un espai propi per a l’economia social i solidària a la ciutat. Per ara, tenen espais gràcies a la col·laboració amb Cal Temerari i l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article