Awara Teatre: “‘Sàvies’ pretén indagar en allò que ens uneix, la diferència”

per Jordi Pascual

Cultura

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Foto: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

El projecte Sàvies, d’Awara Teatre, impulsat per les santcugatenques Laura Blanch Bigas, Elisabet Marí Francès i Eddy Yazmine Laverde –aquesta darrera resident a Sant Cugat com a demandant d’asil– ha estat una de les tres propostes escollides per la Unió en la primera edició de les residències artístiques de l’entitat. Tot just comencen a preparar una proposta artística que no té un guió escrit sinó que evolucionarà a cada assaig, amb l’objectiu de fer-ne una primera presentació al voltant del dia mundial del teatre, el 27 de març.

Què suposa per a vosaltres haver estat escollides en la primera edició de les residències artístiques de la Unió?

– Elisabet Marí Francès [EMF]: És una oportunitat per fer teatre a Sant Cugat. També ens permet recuperar un espai que ha estat durant molt de temps tancat i que per a molta gent havia estat molt important. Ens tornem a fer nostra la Unió. És una oportunitat d’obrir-la a gent que no és de Sant Cugat i fer-la més visible.

Què és Sàvies?

– Eddy Yazmine Laverde [EYL]: És una proposta que sorgeix arran d’una trobada de dones de cultures diferents que volien seguir cultivant el fet teatral. Pretenem fer un diàleg entre les diferents formes de cultura i quefers quotidians a un lloc: Sant Cugat, la Unió, les Sàvies. El projecte busca indagar en allò que ens uneix, la diferència; en la necessitat de conèixer allò desconegut. És la història de diverses dones, amb molts elements i vessants de què pot ser una sàvia.

Com ho fareu?

– Laura Blanch Bigas [LBB]: La creació la fem entre les tres. Més enllà de les nostres cultures, no ens coneixem gaire i la manera de treballar és entre nosaltres i des del que nosaltres coneixem.

Unifiqueu tres cultures?

– LBB: És en clau universal. Parlem de les diferències i també dels punts en comú. En la investigació hem preguntat coses a altres persones però la creació depèn de nosaltres.

Cultures colombiana, catalana..?

– LBB: Jo vaig néixer i visc a Barcelona però tot i així parlem de cultura també en termes d'idiosincràsia i maneres de ser diferents. Som dues catalanes però de generacions i experiències molt diferents. Si ens centrem només en la cultura, cadascuna tenim les nostres experiències. Per exemple, la meva parella és d’una altra cultura, vaig viure a Londres, els meus pares al Japó...

Per tant, no tracteu les cultures sinó com aquestes interactuen?

– LBB: Com transcendeixen, sí.

– EYL: També complementem les formes i metodologies d’investigació teatral, que són de generacions i contextos diferents. Per exemple, en el temps en què la Laura va ser a Londres va conèixer una realitat. L’Eli també ho va fer amb la seva formació aquí a l’Institut del Teatre. En el meu cas, he treballat durant molt de temps en la creació col·lectiva com a metodologia.

Avui [20 de gener] és el primer dia que heu assajat a la Unió. Tot just comenceu!

– EMF: Prèviament ens hem conegut, hem fet molts cafès i xerrades sobre el teatre, què buscàvem... Totes tres teníem la necessitat de fer teatre però havíem de posar-nos d’acord sobre què volíem fer. Ara ja hem començat a treballar. Ja no ens cal parlar tant i ens coneixem des de l’acció.

– LBB: Quan va sortir l’oportunitat de la residència de la Unió tot just acabàvem de decidir que volíem fer un projecte. Això ens ha permès preparar-ho tot pensant en la residència, el que ens ha unit molt.

– EYL: Trobar-nos amb la Unió és trobar-nos la memòria d’un lloc i el seu significat per a Sant Cugat. És connectar amb les generacions que s’han format en teatre a aquest espai. Les meves companyes tenen una memòria molt forta sobre què significa aquest lloc. Per a mi també és important perquè a la Unió s’han construït bona part dels processos creatius de Sant Cugat d’anys enrere. La Unió té memòria teatral.

Reivindicar la Unió?

– EMF: Clar. Tant la Laura com jo vam fer teatre a la Unió. Jo des de ben petita. És el lloc on vaig començar a estimar el teatre i on vaig decidir que volia viure de fer-lo. La responsabilitat com a artista la vaig aprendre a la Unió.

Encara no sabeu el resultat?

– LBB: No perquè treballem amb el mètode de creació col·lectiva. Vam decidir no tenir un text sinó generar-ho a mesura que avancem.

L’Eddy Yasmin té una experiència vital determinant: haver marxat del seu país i ser demandant d’asil a Catalunya.

– EYL: Soc una líder social colombiana, específicament artista directora de processos socials des de l’art. Durant molts anys vaig portar una investigació sobre el teatre polític i social. Venir a Sant Cugat ha estat complex però aquesta ciutat és el meu primer territori d’acollida. Va ser molt important perquè vaig teixir una xarxa d’amigues i companyes que em van protegir de l’espai del qual venia, molt violent i amb persecució política fins al nivell que van assassinar un dels meus germans, motiu pel qual vaig marxar de Colòmbia.

Em resistia a marxar perquè tinc unes arrels indígenes molt fortes. Tot i això, l’acollida a Sant Cugat ha estat molt bona i m’ha ajudat en una situació difícil. Alhora ha estat un aprenentatge i l’oportunitat d’estar tranquil·la. L’exercici és el teatre: trobar-me amb les companyes, les sàvies, les Awara. Em permet tenir un espai on construir.

Vens d’Abya Yala...

– EYL: És una organització colombiana amb nens i nenes d’un espai molt vulnerable. Allà vaig començar a fonamentar la construcció de pau a través de la posada en escena. La meva investigació va sorgir del procés artístic: com a les obres et trobes que ja no hi ha memòria, que hi ha coses que s’han esborrat, que hi ha por de parlar... El grup va sorgir fa 10 anys i té una potència gran perquè el formen moltes persones que aposten per obres que criden a la reflexió política i social amb temes com l’assassinat de líders socials, els drets de les dones, la desigualtat, el desarrelament de la terra...

I a Catalunya vas participar a Yo vengo de.

– EYL: És una proposta de les veus de dones llatinoamericanes que es troben en procés d’exili polític o de migració amb l’objectiu de contar les històries dels països d’on veníem: Colòmbia, Perú i Nicaragua. Hi vaig formar part fins al desembre. Em vaig retirar perquè el procés d’Awara a Sant Cugat té un significat més profund.

Tot plegat en paral·lel a la petició d’asil, un tràmit llarg.

– EYL: Tinc un permís de residència fins a l’agost, quan es renovarà fins que m’aprovin o no l’asil. Si l’aproven tindré un permís de residència durant 5 anys.

Com marca una experiència com la d’Eddy Yasmin al projecte de Sàvies?

– LBB: La seva trajectòria teatral és important. Treballar amb una persona que té una situació personal així dona més sentit a Awara. Intentem que a l’espai teatral estiguem protegides i que esdevingui un lloc de vida i d’imaginació. A més coses dolentes, més vida i més teatre.

– EMF: Tenir l’Eddy Yasmin a prop és una oportunitat, i un gran descobriment teatral. Ara bé, al teatre fiquem el que volem de les nostres vides. No parlem concretament de les nostres experiències tot i que ens puguin inspirar. De fet, no sabem cap a on anirà la peça.

Per tant, no parleu de vosaltres?

– LBB: El teatre és l’artifici que ens permet no mirar directament les coses sinó expressar-se a través de l’artifici. Si amb la mirada a l’artifici hi ha una part de nosaltres, d’acord. Això és sàvies, dones que estan fora de nosaltres i esdevenen a l’escenari.

– EYL: És que quan faig teatre se m’oblida que demano asil! Som dones que ens assequem les llàgrimes i seguim. Estar lluny del meu territori va ser un xoc a l’inici però finalment trobes els artistes que estem distribuïts pel món. Necessitem trobar-nos per crear i lluitar junts. L’asil és difícil perquè no és una situació desitjada, és una obligació. Potser un dia ploro sense parar i al següent m’aixeco a assajar Sàvies. Malgrat el procés d’asil, el meu motor és el que sé fer: el teatre. A aquesta ciutat hi ha molt a construir i moltes històries a explicar.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article