Sergi Barnils, la pintura que brolla de l’espiritualitat

per Mariano Martínez

Cultura

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Fotos: Mariano Martínez

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

DE VISITA A L’ESTUDI.Sergi Barnils té el seu estudi de pintura a una nau a prop del Mercantic. Quan entres et sorprèn l'amplitud, sostre alt i molta il·luminació, i la primera sensació és d’amuntegament d'objectes varis, però tal i com vas reposant la vista t'adones que cada cosa està al seu lloc i no hi ha res que sigui aquí per casualitat, tot té una raó de ser i estar. Es percep un lloc viu, llibres oberts i diversos materials als estants, quadres apilats... Però l’ordre i la neteja són molt visibles. En cap moment has d'apartar objectes de terra per passar.

Estem de nou a l'estudi d'un artista més reconegut a l'estranger que a casa. Ha hagut de sortir fora i guanyar-se un nom perquè a casa comenci a ser conegut i valorat, a fer-se un nom al panorama artístic del país: “Al començament dels 90 el Josep Canals em va recomanar, que si volia viure de la pintura havia de sortir i que a Saragossa hi havia una galerista, Lourdes Fábregas, que tenia contactes i es movia per Europa. Va portar una petita mostra de la meva obra a la Artisima de Torino i a un galerista italià, Marco Rossi, li va agradar i em va contractar”. Va ser el trampolí que l’introduiria a Europa. A Itàlia és on més a treballat, però també a Alemanya, Bèlgica... “Per a mi va ser definitiu arribar a Itàlia. Allà s'estima l'art, i això es nota. Hi ha més col·leccionistes i més públic que participa dels esdeveniments artístics, és habitual anar al museu en família, les galeries són molt visitades. L'art es respira i els artistes amb una certa categoria i nom poden viure de seu treball, poden dedicar-se en exclusiu a crear”.

Sergi Barnils va néixer a Bata, Guinea Equatorial, on estava destinat el seu pare com a funcionari de l'administració colonial, però quan tenia un any i mig la família va retornar a Sant Cugat. Hi ha algun rastre dels colors i els paisatges africans a la seva pintura? “El Josep Maria Cadena diu que l'infant percep l'entorn des del ventre de la seva mare i que les primeres llums, els primes colors es registren al subconscient i aquí resten”.

De les primeres etapes de la seva vida, només un parell d'apunts que em semblen prou significatius per a la formació com artista. Va anar al col·legi Viaró i no va encaixar en el sistema educatiu del centre, on es respirava l'ambient propi d'un centre religiós a la dècada del seixanta, opressiu i molt controlador, on la disciplina era un eix vertebrador. Amb aquella atmosfera el Sergi es sentia desplaçat, fora de lloc, no responia a les expectatives de professors i família. La primera etapa de l'escolaritat la va anar trampejant. Per aquella època el Viaró tenia un departament d'art molt potent, estava com cap el Francesc Casademont i també estava el Xavier Figueres, i allí l'estudiant que no encaixava al sistema, va trobar un oasi. I la seva predilecció pel dibuix es va veure recompensada amb el primer Premi Nacional de Pintura i Dibuix. “Amb 14 anys va ser com entrar a un núvol, un somni. A partir d'aquest moment la família i l'escola van entendre que el meu camí anava per la pintura, que em volia dedicar a l'art”. I així va començar la seva carrera, que no va anar pels camins habituals de la formació artística, perquè primer va passar per diverses acadèmies i estudis, acabant al final entrant a la facultat de Belles Arts.

La paleta es va anar il·luminant

Un altre fet important de la trajectòria artística del Sergi Barnils és la seva relació amb la religió, la divinitat, la transcendència de la vida..., temes sempre presents al seu dia a dia i al seu treball. Ara, amb 67 anys, la barba blanca, la serenitat que dona l'experiència d'una vida aprofitada i la pau interior aconseguida en un procés de reconversió espiritual, dona la imatge d'apòstol amb uniforme de pintor.

A l'acabament de segle es trobava surfejant una crisis personal, que inevitablement incidia el progrés de la seva pintura. Una de les raons era el pes i l'opressió que li produïa el catolicisme, ple de prohibicions, de normes angoixants, tristor... Una religió on tot està reglamentat. I un dia, canviant el dial de la radio acaba descobrint una emissora que parlava de la relació amb Déu, de la Bíblia, del significat de ser creient... “En un primer moment vaig pensar que era una més de tants canals religiosos i vaig canviar d’emissora. Però com jo interiorment no em trobava bé, un altre dia vaig sintonitzar de nou aquell canal, i en dies successius. Mentre escoltava notava que el missatge era sincer, que sortia de dins, hi havia alegria, reien i transmetien equilibri i serenor. Jo sentia que aquell missatge era alliberador i que em servia per aclarir les meves idees, per trobar el meu camí per escapar de la foscor en la que estava ficat”. Un procés lent que va durar al voltant de 7 anys i que li va portar a fer-se membre de la església baptista, no sense abans haver de vèncer l'oposició i reticències de l'entorn social i familiar, però que “va desembocar amb una catarsi que em va ajudar a sortir del estat d'ensopegament, la crisi existencial que em constrenyia”. “Ara m'agafo les coses amb més tranquil·litat. És un renaixement espiritual”. I al final va aconseguir la pau interior i “tenir una relació amb la divinitat” lliure.

Com va influir aquesta pau a la pintura? “Segurament el gran canvi que va experimentar la meva pintura va ser l'entrada del color, dels colors primaris, de la llum, la paleta s'ha anant il·luminant. Vaig començar a introduir maragdes, ultramars, grocs, vermells... Jo abans, quan revisava una obra i descobria un color massa lluminós, agafava betum de Judea i ho apagava. I també van canviar les fonts de inspiració, ara la Bíblia, i més concretament l'Apocalipsi, és una referència quan projecto i desenvolupo la meva obra, abans també, però ara és d'una forma més conscient. M'ajuda a veure amb més claredat que vull fer i on vull arribar”.

L’art en temps de crisi

I quan arribem a una etapa de crisi com va ser la debacle econòmica de 2008 o la pandèmia actual, com influeix sobre l'art i l'artista? “No hauria de determinar l'execució i evolució de l'obra artística, però es indubtable que influeix. A nivell personal et diré que al 2008 estava en plena procés de retrobament amb mi mateix i els efectes van ser només econòmics, perquè a Itàlia, encara que la crisis del mercat de l'art no va ser tan forta com aquí, també es va sentir, però per mi va resultar un alliberament. Va ser una època amb el mercat estava desbocat i em demanaven molta obra, quasi em treien els quadres del cavallet, estava treballant deu i dotze hores al dia, els set dies de la setmana. Vaig poder començar a pintar amb més calma, a repensar i madurar les obres”.

I quan pensàvem que ja acabava, almenys això ens volien fer creure, arriba la pandèmia. “Al moment que s'anuncia el confinament vaig venir a l'estudi i vaig agafar un paquet de material, de format petit, per treballar a casa”. D'aquí va sortir “obres de confinament”. “També dedico molt temps a llegir i meditar”.

Portem dues dècades de segle i déu-n’hi-do quins anys més moguts, encara que millor aniria l'adjectiu de convulsos. En moments com aquests, quina funció pot tenir l'art, quin servei pot donar? “A una conferència, el crític Arnau Puig va dir que l'art cura l'ànima i Kandiski que és el canal umbilical que uneix l'anima de l'artista amb l'espectador. Als països nòrdics viuen l'art d'una altre manera, per ells és quasi una teràpia. De fet ja hi ha tractaments utilitzant l'art com mitjà”.

L’artista i la ciutat on treballa

Traiem el tema de la relació artista i ciutat, i quina repercussió pot tenir a l'entorn. Surt la poca implicació que tenen les entitats locals en el foment de l'art. “Els artistes haurien d’estar més considerats a nivell social, perquè no deixen de ser un patrimoni. De cara a l'economia és un revulsiu i una font de riquesa”. I ens recorda que els creadors a Itàlia estan ben considerats i a més a més, ben pagats, cosa que aquí no passa. Però “soc optimista, veig que l'educació és diferent, els nens visiten els museus. Fa poc van venir els nens d'una escola de Sant Cugat i em vam meravellar com s'emocionaven les criatures”.

I acabem, les muses? “Per a mi, com per a molts artistes a partir del sorgiment del cristianisme, la musa és Déu, la divinitat. Però l'espero cada dia treballant”.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article