Segona jornada sobre l'estat de l'art a Sant Cugat: quins artistes tenim a la nostra vila?

per Mariano Martínez

Cultura

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Foto: Mariano Martínez

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

El dissabte 29 va tenir lloc la segona jornada del cicle que pretén fer un anàlisi en profunditat de la situació de l'art a Sant Cugat. La Imma Pueyo, crítica d'art, i la Cristina Villar, de la galeria Context, van fer la presentació. La sala presentava una assistència de públic similar al dia anterior.

En primer lloc va intervenir Domènec Miquel, historiador i cronista de la ciutat. La seva aportació, molt documentada en un discurs ben estructurat, va començar per explicar la gestació del lema Sant Cugat, terra d'artistes. Aquest reclam el va popularitzar, a l'any 1972, el Josep Canals, però el creador material de l'enunciat va ser el Quim Vinyoles, que el feia servir com a sarcasme perquè deia que a Sant Cugat qualsevol professional es creia artista.

De la seva exposició destaquem un parell d'apunts. Sant Cugat va contar entre els anys 1972 i 1982, al Claustre del Monestir, de l'Escola Internacional de Pintura Mural, amb un alt nivell i reconegut prestigi. I què queda del seu pas per la nostra localitat? La història escrita i guardada als arxius, perquè desprès es va instal·lar al mateix lloc l'Institut de Conservació i Restauració, que també va fer un treball molt professional, va deixar les parets ben netes, de les pintures ni rastre. Miquel va continuar amb un repàs del parc escultòric i la seva ubicació. Cal destacar que el primer monument d’iniciativa privada va ser impulsat per l'Associació la Lira a la memòria de Lluís Millet, situat a la plaça del seu nom, davant de l'estació. L’historiador va fer un repàs dels carrers amb nom d'artistes de Sant Cugat i, com sempre, crida l'atenció l’escassa representació femenina. Destaca, com a exemple contrari, el poeta Gabriel Ferrater, que va arribar, a més de carrers i monument, a tenir dues places amb el seu nom.

Sobre les galeries privades i els espais públics d’exposicions, Miquel apunta que l'administració ha de fer un treball de suport i acompanyament, en cap cas pot entrar en competència amb el sector privat. Les sales municipals han de servir de trampolí per valors emergents: "Un viver d'artistes joves. També promoure que les exposicions locals surtin fora i a l’inrevés, portar de fora propostes interessants, sense oblidar el paper de fomentar i donar a conèixer l'art minoritari i experimental". Miquel va plantejar un altre tema que ja havia sortit el dia anterior: els artistes exposen en sales públiques, amb despeses a càrrec de les arques municipals, i després les vendes es fan als circuits privats, sense reportar cap benefici a l’erari públic.

En el seu relat detallat i documentat, Miquel va fer referència a la primera sala privada d’exposicions, la del Club Muntanyenc al 1949, al 1963 la primera galeria de Josep Canals i després tota una sèrie de propostes, algunes de curta durada. Va seguir amb l'enumeració de activitats artístiques i entitats dedicades a aquesta finalitat, entre les quals destaca la pionera en oferir un espai als nens, el Triangle; la Nit de l'Art...

Quins artistes tenim?

Després d’un petit recés es va reprendre el debat amb una taula amb Alba Serra, fundadora de Triangle i defensora de la necessària confluència de l'art i l'educació. Ella aposta per recuperar el gust pel dibuix a través del joc. Apunta que l'Ajuntament hauria de tenir integrat a l'àrea d'ensenyament un un pla per a la infància.

Completaven la taula el pintor Sergi Barnils, el fotògraf Jordi Camí, el professor i escultor Josep Roy i el dissenyador i professor Lluís Sallés.

Sergi Barnils, amb el seu relat pausat i proper, reclama la necessitat d'un museu i de recuperar la Biennal d'Art, una finestra per fer-nos veure fora. En quan al tema de les galeries privades, explica que la carrera dels artistes reconeguts rara vegada ha promocionat sense el suport i la xarxa de les galeries. I es posa el com a exemple, que va poder sortir a Europa i aconseguir una clientela perquè una galeria li va donar una oportunitat. També va posar l’exemple d'un dels creadors locals més reconeguts, el Grau-Garriga, que es va negar a entrar als circuits comercials de l'art i no va aconseguir el reconeixement que es mereix, poc conegut fins i tot a Catalunya.

Barnils, en el repàs pel panorama local, té un record per la família Cabanas i la seva contribució al panorama cultural de Sant Cugat. Fa una defensa de l'art i la cultura com sinònims de progrés i al·lega que la labor de l'artista és crear mentre l'administració ha de posar els mitjans que faciliten aquest procés, però hi ha un tercer element, el públic, que ha de participar i implicar-se.

El fotògraf Jordi Camí explica que encara que la joventut està poc representada en aquestes jornades, després de la generació que va viure el 68 i la dels germans petits, arriba gent amb molt de talent, artistes que dominen els nous mitjans i que ja estan fent coses interessants. Nombra tres fotògrafes joves de Sant Cugat: Blanca Munt, Amanda Bernal i Marta Fàbregas.

L'escultor Josep Roy va iniciar la seva intervenció amb la pregunta: quin pot ser el símbol distintiu de la ciutat? I va posar exemples emblemàtics de diverses ciutats d'arrel del món. París amb al seva torre, Nova York, Florència... Roy va parlar del parc escultòric de la ciutat, de la necessitat de reordenar-lo, com exemple, "traient dels voltants del Monestir totes les peces que no són de l'escala adequada i reubicar-les i un lloc més apropiat".

La darrera intervenció, la de Lluís Sallés, va ser la més aplaudida. Va començar amb un recod-homenatge en forma de performance per René Robert, mort recentment a París. La paradoxa: "La mort com camí per ser reconegut".

Amb un discurs ple de sarcasmes, ironia i un llenguatge molt proper, explicava la seva carrera d'obstacles per desenvolupar projectes i programes, les batalles amb l'administració i la falta de coordinació entre regidories o departaments, la burocràcia i els seus temps imprevisibles. "La política institucional ha de fer una tasca de servei per desenvolupar projectes globals", el problema és que moltes vegades "només els interessa la foto, després desapareixen", amb el perill de falta de seguiment o interrupció de projectes. "Falta una política global, hi ha espais infrautilitzats o buits". Aquí "existeix molt talent, com és que la gent només ve a dormir?" El tema de Sant Cugat com a ciutat dormitori és un altre tema a debatre. L’altre tema que Sallés posa sobre la taula és com aprofitar el potencial de l’entorn més proper, com la Universitat Autònoma de Barcelona, el Parc Tecnològic... En referència a un comentari del públic sobre mixtos i prendre foc, "igual no s'ha d'arribar a l'incendi, però sí que s'ha de fer una profunda reforma del sistema".

Des de la fila zero

Jordi González, gestor cultural: "Avui gaudeixo de trobar tanta gent a la sala i poder parlar i discutir sobre art". Ell també treu la paraula incendi, però la que repeteix diverses vegades és reset, parar i reprogramar tot el sistema. "És impossible seguir amb el mateix pla i la mateixa gent. El funcionament és caduc, està esmorteït. Hem de deixar de mirar-nos el melic. Un reset per mirar al futur i desprendre’ns de les misèries que arrosseguem des de fa temps". Va dir que la proximitat de "Barcelona és negativa perquè fagotitza molt talent i recursos, la gent es queda fora". Una altra vegada topem amb el Sant Cugat ciutat dormitori.

González és partidari de la intervenció municipal al àmbit de l'art: "Les subvencions deuen d’existir, amb el corresponent control per el bon ús dels diners públics, amb les auditories corresponents". I una pregunta, que més que pregunta és un tema per a un seminari de diversos dies: "S’està escoltant la gent jove?"

Josep Maria Vallès, periodista i regidor de Junts per Sant Cugat: "S'ha de parlar més d'art, promocionar-lo, perquè és cultura, i la cultura és economia. Aquí tenim Barcelona i el seu potencial per atraure turisme cultural". Va ressaltar també la importància de l'educació, tant escolar com familiar.

La intervenció de Josep Canals va arribar quan quasi tot ja estava dit. Va incidir en la necessitat de tenir més implicació per part de l'administració, que es tradueix en més aportació econòmica, que "si no hi ha diners per a la cultura és perquè s'ho han gastat amb la compra de la Torre Negra". Però ell no llança la tovallola: "Els polítics passen, canvia la política, però jo em quedo i seguiré treballant, és el meu tarannà".

I l'última la fa Carles Azcón, jove i artista plàstic: "Si us queixeu de la poca participació dels joves, comenceu per incloure’ns a la taula".

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article