Golconda: “No pretenem sonar a les ràdios ni sortir a TV3. Això ens dona molta llibertat creativa”

per Jordi Pascual

Cultura

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Fotos: Jordi Pascual (1 i 3) i cedida pel grup (2)

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

El santcugatenc Miquel Martínez (flauta travessera, saxo i veu) i barceloní d’origen italià Luca Palazzo (guitarres i veu) són els impulsors de Golconda, un grup que barreja el folk amb el rock, el rock progressiu i el metal. Es va començar a crear al 2019, quan Palazzo va venir a viure a Barcelona, recuperant així l’esperit de Trucupas, el grup que tots dos van compartir quan Martínez era d’ERASMUS a Florència. Els seus primers passos van ser per completar el grup amb les incorporacions dels santcugatencs Pol Barbé (baix) i Jordi Sala (guitarra elèctrica i veu), el rubinenc Gerard Tort (bateria) i la santboiana Marta Barbero (violí i veu). La pandèmia els va aturar els bolos i no va ser fins l’any passat que van aconseguir fer concerts i, al novembre, la publicació del seu primer disc, homònim al grup.

El grup es crea al 2019 però no teniu presència fins el 2021. Covid?

– Miquel Martínez [MM]: Sí, només començar ens va esclatar la pandèmia a la cara. Vivim a ciutats diferents i, passat el confinament, per norma encara no ens podíem moure entre municipis i entre comarques. Això ho ha endarrerit tot molt, i també s’han cancel·lat molts concerts.

Un cop superat, quina valoració feu de l’acollida?

– MM: L’any passat vam debutar amb concerts a Sant Cugat, Rubí, Cerdanyola i Barcelona. Ens adonem que la gent té uns codis interioritzats i, quan te’n surts, ho valora. Notem que la gent està sorpresa. L’originalitat és un avantatge i un inconvenient al mateix temps perquè no et pots encasellar a cap circuit i alhora ets molt únic.

Com vau arribar a barrejar el folk amb el rock, el rock progressiu..?

– Luca Palazzo [LP]: Ha estat una paràbola inconscient. Amb Trucupas fèiem un so purament folk tot i que amb una actitud rockera. Golconda és la continuació del que volíem fer llavors.

– MM: Trucupas en elèctric. Això ve marcat també per les influències dels membres del grup. Molts venim del rock i del metal però la Marta, per exemple, és fundadora de Riu, un grup català referent de folk irlandès. El Luca ha tocat molts estils tradicionals. Tenim un punt eclèctic, és a dir, si d’aquí dos anys fem un viatge a l’Índia i ens apassiona la seva música, potser en farem també. Comencem el partit havent-lo perdut. No pretenem sonar a les ràdios ni sortir a TV3. Això dona molta llibertat creativa.

Dieu que el vostre públic veu més la continuïtat Trupucas-Golconda que vosaltres.

– MM: La poca gent que ha escoltat els dos projectes ens diu que l’essència és la mateixa. Crec que ve marcat pel meu perfil de flautista perquè faig una tècnica que consisteix en cantar mentre toco. És un timbre molt característic que és als dos grups. Ara bé, abans era acústic i ara és elèctric.

Prepareu cançons amb lletra però el disc és instrumental. Per què?

– MM: És arriscat perquè tenir temes amb lletra ajuda a atreure el públic, a què s’ensenyi i canti la tornada. No hem fet la reflexió d’enfocar-nos a una escena de folk i rock instrumental. El productor del disc ens va recomanar fer un tema cantat per tenir més facilitats per arribar a les ràdios, per exemple. Vam agafar dos textos –una cosa que va escriure el meu pare quan va acabar la mili i una altra d’un militant anarquista– i els vam provar però vam veure que ho havíem de fer millor de cara a un altre disc.

– LP: No ens va sortir posar lletra a cap cançó. Ara ja sí, perquè ens dona la gana.

En quin idioma cantareu?

– LP: De moment la primera cançó és en un dialecte de la llengua napolitana, el meu idioma. Simplement, vaig començar a fer-ho així.

– MM: Quan anem allà, a la gent li explotarà el cap! S’emocionaran. “De debò un català està cantant en el nostre dialecte?!” Però no cantarem en un sol idioma. Podem acabar fent temes en català, napolità, castellà i italià segur, i potser també en anglès. Això no vol dir que en uns anys puguem decidir fer un disc només en català.

Anar provant?

– MM: Som ambiciosos i volem fer bons discs. Cuidem molt la part artística i no ens deixem influenciar per si funcionarà més o menys de cara al públic. Ja som conscients que amb el tipus de música que fem difícilment podrem fer 60 bolos a l’any a Catalunya.

– LP: Fem el que ens agrada, una proposta genuïna.

I això és difícil a Catalunya?

– MM: Sí, segurament tindrem més circuit per Europa però això dependrà de si podem fer-ho. A Catalunya, en canvi, hi ha una escola indie –Manel, Els Amics de les Arts, Mishima...– i la Txarango, Oques Grasses, Buhos, Pegatina... A nivell dels mitjans de comunicació sona això i es deixen fora moltes coses: la música negra, el rock...

No només és la presència als mitjans. És tota la política cultural: suport a la creació, residències artístiques...

– MM: Exactament. A Contra Blues porta 15 anys fent música i amb presència a tota Europa. Si els mitjans i els festivals no els hi donen bola, a Catalunya han tocat el seu sostre perquè artísticament ja no poden fer-ho millor. En canvi hi ha altres grups de gent molt jove, amb poc recorregut, que són molt presents. Per tant, hi ha molt de política cultural, sí.

Malgrat això, hi ha cosetes com el suport a la creació de les Cases de la Música al qual heu pogut accedir.

– MM: Piquem moltes portes i n’hi ha de tot. En alguns casos es presenten com a propostes per acollir tots els estils de música però a la pràctica no és així. En canvi a les Cases de la Música hi ha premiats de tots els tipus. El premi en aquest cas és un bolo durant el 2022 que encara està per definir. És un reconeixement. Només tenim bones paraules.

Heu gravat el disc a la Palmera, amb el productor Bernie Sánchez.

– LP: És el millor. Amb l’Iban Rodríguez [tècnic] hem fet una feinada. El Bernie s’ha divertit molt gravant-nos, també perquè tenim una proposta única, freak. És molt diferent al que acostuma a gravar. Es nota molt.

– MM: Però és molt relatiu perquè hi ha gent que fa coses molt més freaks que nosaltres. Com que vam apostar per un productor extern, hem pogut aplicar alguns canvis en base a les seves propostes. El Bernie ens ha aportat harmonies i canvis, que inicialment descol·locaven però suposaven donar frescor al projecte. Vam tenir bon ull perquè no hi ha cap productor que pugui produir tots els estils del món.

– LP: I això que el vam agafar en un moment en què només escoltava black metal!

El Bernie us ha aportat això. I la resta d’integrants del grup?

– MM: La composició ha estat cosa del Luca i meva bàsicament. En canvi, la resta del grup ha fet moltes aportacions d’arranjament. El Pol [baix], que és un molt bon músic, ens ha proposat arranjaments molt bons.

– LP: El Pol és un músic de veritat. M’ensenya tot el que sap i després em supera sempre. El bateria [Gerard Tort] és molt versàtil i és just el que necessitem. El Jordi Sala [guitarra] aporta molts colors a nivell d’harmonia. La Marta [violinista] té una mirada molt de folk i sap encaixar-ho bé amb el metal.

D’on surt el nom de Golconda?

– MM: És el nom d’una cançó de Trucupas. És el símbol d’una transició. Alhora, és un nom fort que no és en cap idioma, el que ens agrada.

– LP: Golconda és el nom d’una ciutat antiga de l’Índia, també una pintura de René Magritte... Però en el nostre cas Golconda ve d’un episodi d’un còmic italià, Dylan Dog. En aquest, les portes de l’infern s’han d’obrir després de l’arribada d’un concert d’un grup que ve de l’infern i que s’anomenen Golconda.

Quins reptes de futur us marqueu?

– MM: Aquest 2022 volem fer el màxim nombre de bolos que ens permeti la Covid per presentar el disc. També hem de millorar coses extramusicals com tenir un canal de YouTube, fer un videoclip, una pàgina web... A nivell artístic estem component i potser al 2023 podrem tenir un disc nou. Com a molt d’hora entrarem a l’estudi a finals del 2022.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article