Pep Codó esculpeix i dona ànima a la pedra

per Mariano Martínez

Cultura

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Fotos: Mariano Martínez

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

DE VISITA A L’ESTUDI.Després d'un periple en bicicleta per la complicada orografia de la Floresta, arribo a l’estudi de l'escultor Pep Codó. Casa-estudi o, millor dit, estudi amb una casa afegida. Edificada a la solana, amb vistes al Vallès, és matí de sol de febrer que incita al Pep a anar en màniga curta. El poema de les vistes per a un altre dia.

El terreny, com no podia ser menys a la Floresta, està en pendent, entre dos carrers. Escales per baixar a la primera part de l'estudi, una sala allargada, amb una paret de finestrals, taules i prestatgeries plens d'obres; grans, petites, proves, maquetes... i tot increïblement net. “El treball brut el faig aquí fora”, un porxo gran, eines i pedres, l'element que trobarem per tot arreu. Baixem més escales i un altre porxo, pedres més grans, una grua, escultures acabades, altres a mig o en repòs, esperant que vingui la idea de la forma definitiva. On miris contemples escultures amb el segell del Pep, formes arrodonides, corbes sinuoses i superfícies que animen a gaudir amb les mans i els ulls. I la matèria freda, amb el tacte, aviat comença a transmetre la calor d'una obra d'art, una obra amb ànima.

Aquesta entrevista és un suggeriment del Sergi Barnils, però el seu nom no figura en el grup de la seva joventut. “Jo coneixia el Sergi del poble, perquè Sant Cugat en el seu moment era un poble, però ell no era de la meva colla. La relació va començar quan em vaig traslladar a un taller al Mercantic (propietat de la família Barnils). Al darrere el Sergi tenia el seu estudi i coincidíem al cafè, ens visitaven a l'estudi. Aquí va ser l'inici de l'amistat”. S'ha de dir que els dos són fills de Sant Cugat, amb profundes arrels a la història del poble.

Com va descobrir la vocació per l'art? “Crec que hi ha una part genètica. El meu avi (Roc Codó, primer alcalde amb la república i represaliat desprès de la guerra) era un artesà, feia espardenyes, però tenia una especial sensibilitat, poc comú en aquella època entre la gent de poble. Dibuixava, amb objectes simples trobats construïa altres objectes, em portava d'excursió. I el meu pare feia estudis de modelatge i decoració a l'Escola Industrial, que la Guerra Civil va interrompre.

Descobriment de la llum d’Àfrica

Més coincidències. El pare del Sergi dirigia una empresa de construcció a Bata (Guinea Equatorial) i va cridar a diversos professionals de Sant Cugat, entre ells Esteve Codó, el pare. I a l'Àfrica va arribar després el Pep, amb deu anys, “per l'edat jo era com una esponja, ho absorbia tot. El que més em va impactar va ser el descobriment de la llibertat i del mar. Era la llum i la natura més bèsties, el mar davant de casa i els pescador agafant sardines des de la platja. El contacte amb els nens negres em va marcar, va ser molt estimulant veure'ls construir les seves joguines, fer figures amb fibles dels arbres. I també vaig descobrir, de forma inconscient i sense criteri, el racisme, perquè notava que era diferent la relació i el tracte amb els nens natius i les activitats que fèiem. Amb els nens de la colònia era una altra cosa. Va ser de gran quan vaig descobrir la injustícia del colonialisme i la veritable cara del racisme”.

Després va arribar l’escola primària, la Massana, el descobriment del modelatge, del volum, l'escultura, esculpir, la pedra, el gran descobriment. “La pedra, esculpir és un repte, no es pot rectificar, no hi ha marxa enredera com quan modeles, la qual cosa t'obliga a tenir molt clar què vols fer”. I després, amb treball i esforç, el camí fins fer-se un lloc al món de l'escultura contemporània del país.

L'obra seva la trobem repartida entre espais públics i privats, amb peces de grans dimensions a entitats bancàries o complexos residencials, i obres aptes per col·locar a casa, a una casa normal. A Sant Cugat podem gaudir de la Rosa dels Vents al turó de Can Mates o de Diàleg, els dos grans caps de basalt al davant del Teatre-Auditori.

Com és el procés per realitzar un peça d'encàrrec, que en ocasions és de grandària considerable? El primer pas, conèixer l'espai, l'emplaçament on anirà, els voltants del lloc, quines activitats es desenvolupen. “Després de la recollida de dades és la fase de fer proves i construir maquetes, fins que ens posem d'acord i es fa la peça”. Però potser el client vol introduir canvis, fer aportacions personal. No hi ha regateig: “Jo presento un projecte i sóc responsable de la seva autoria. No accepto canvis ni modificacions que afecten l'essència de la meva idea”. I per aquesta raó alguna vegada ha rebutjat algun treball: “Ha estat en poques ocasions, en algun cas perquè la idea del client sobre què és una obra d'art no coincidia amb la meva”.

El Pep Codó, com més gent de la seva generació, va participar a la vida associativa i va fer activisme cultural a la ciutat, a una època marcada per les restriccions de la dictadura. Fruit d'aquest activisme van sorgir iniciatives, algunes en col·laboració amb altres artistes, com el dossier del projecte d'escultura pública per Sant Cugat, que, entre altres, recollia la proposta de treure de l'entorn del Monestir totes les escultures i recol·locar-les a un lloc adequat. Aquest projecte es va guardar i fins ara roman a resguard a algun calaix. Els voltants del Monestir es van anar buidant, primer el cementiri, l'escorxador, el camp de futbol... “Me'n vaig alegrar quan van començar a remodelar la plaça, però desprès van plantar arbres. I ara, per acabar la feina, l'han omplit de terrasses. A Itàlia, quan t'apropes a un poble, des de lluny ja contemples el campanar i l'església”. A la Casa de Cultura estava inicialment la Universitat Autònoma de Barcelona, abans del trasllat a Bellaterra; quan es va buidar requeria d'una intervenció important de reforma i condicionament: “Vaig proposar a l’Aymerich, l'alcalde en aquell moment, que enderroqués l'edifici i construís un gran centre cultural, que llavors hi havia espais suficients. I s'aconseguiria que el Monestir destaqués al centre de la vila, perquè llueixi com es mereix”.

Ferm defensor de l'escultura pública, com no podia ser menys. “Per a mi va ser una sorpresa, la primera vegada que vaig viatjar per Europa, la quantitat d'escultura que trobaves a pobles i ciutats. Perquè les obres han d’estar a peu de carrer, a prop de la gent”. I quan parlem d'encàrrec públics, com es fa per determinar quina obra escollir, quina es col·loca i on? “Ha d'haver un consell format per professionals independents, que faci les propostes i valoracions posteriors i que prengui la decisió. I sempre tenint en compte que l'escultura no té cap color polític i que no pot haver intervencionisme dels partits”.

Panorama actual de l’escultura

“Als 80 es va produir una gran eufòria, l'activitat creixia, fins el gran moment de la remodelació de la Barcelona del ‘92 i el pla urbanístic de Boïgues. Un gran encert. És indubtable que la ciutat va guanyar molt. I aquesta exultació es va encomanar fora de la metròpoli. I de cop i volta als pobles trobaves veritables andròmines de no se sap qui, rotondes amb la seva escultura, si pot ser ben gran i lluent, millor. Però una escultura no es pot contemplar i gaudir col·locada a una rotonda”. Sobre l'actual panorama de l'escultura, “ara estic una mica desconnectat, però segons companys que estan a les escoles d'art, ara es dedica molt de temps a preparar dossiers i presentacions, formalismes per concursar, a enfrontar-te a la burocràcia. Moltes obres ja no es fan amb les mans, hi ha tallers on tu portes el teu projecte, memòria, esquemes... El taller d'artista està desprestigiat. Es busca l'espectacularitat i falta ànima. L'artista ha d'imprimir l’ànima a la seva obra, perquè sense ànima no hi ha una obra d'art”.

La crisi també ha afectat l'art, com als altres sectors econòmics. “El mercat està molt ressentit, no hi ha pressupost per fer obra pública i les compres privades han disminuït, en part perquè el col·leccionisme en aquest país no funciona. Les noves generacions no continuen adquirint obra, encara que mantinguin la mateixa fortuna familiar. Hi ha altres interessos i falta sensibilitat per gaudir de l'art. Personalment la crisi no m'afecta de manera frontal, tinc poques necessitats, si no puc canviar de cotxe em conformo. M'afecta més la situació social que vivim, la gent que pateix perquè no té les necessitats bàsiques cobertes. I un altre tema que em preocupa i em desconcerta és la febre per la velocitat, per arribar més ràpid. O la dèria per anar a dinar a Roma, comprar a Londres. Hem d'anar més poc a poc”.

En aquest moment té lloc a Sant Cugat un debat sobre el panorama de l'art a la ciutat, la situació dels artistes, del centres privats... És com la continuació d'aquella que es va fer fa vint anys, em sembla que aquesta vegada vostè no ha assistit, li comento. “No, entre d’altres coses per discrepàncies amb algun membre de les ponències. No estic conforme amb el model academicista i els currículums dels centres d'ensenyament”.

L’artista no es jubila mai

A dia d’avui el Pep Codó continua treballant cada dia, set de set, i amb nous projectes en marxa. Perquè un signe d'identitat de la seva obra és l’evolució al llarg del temps, sortint del seu espai de confort i buscant noves formes. “Estic preparant una retrospectiva, que no sé quan estarà a punt, perquè la feina és molta i, a més, requereixo de l'ajuda d'algú que em faci el text. Tu penses i acabes l'obra, però analitzar-la, trobar aspectes nous, detalls que a primera vista poden passar desapercebuts, ho fa millor algú des de fora”. I paral·lelament està col·laborant amb la Biennal d'Escultura de Valldoreix, fent un pla de recol·locació de les obres.

I obra nova? “Després de germinacions estic desenvolupant un projecte que anomeno Mare de Déu de les Olives. Estic quasi als inicis, segueixo treballant maquetes i models, fent proves”. A l'estudi ja hi ha una peça acabada. És una verge a sobre d’una llauna, en principi deuria ser d'olives. Perquè l'origen de la idea va sortir d'aquí; la tapa de la llauna, degudament plegada i amb la seva anella és la verge; la peanya, la llauna. I tot esculpit en pedra. I l'espavilat de sempre: Què fàcil! Això ho fa un nen!” Doncs no. Trobar una pedra a la cantera, donar-li voltes, imaginar quines formes es poden treure, treballar-la sense equivocar-te i acabar una peça amb ànima, això només ho pot fer un escultor. Que així li agrada definir-se al Pep.

Al sol, contemplant la serra de Collserola, sorgeixen moltes preguntes i comentaris, explicacions del procés d'elaboració dels projectes i de l'obra física, les eines, tipus de pedra, les canteres... I resta l'anàlisi de l'obra. Per a un altre dia, que ja sabem el camí.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article