La Unipau desgrana els vincles entre neoliberalisme, turisme i urbanisme

José Mansilla de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà, i Maria García, d’Ecologistes en Acció, parlen del model turístic i la precarització social i ambiental al seminari d’hivern

per Mariano Martínez

Drets

El seminari d'hivern de la Universitat Internacional de la Pau s'ha centrat en els impactes del turisme de masses
El seminari d'hivern de la Universitat Internacional de la Pau s'ha centrat en els impactes del turisme de masses | Mariano Martínez
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

José Mansilla, antropòleg urbà i membre de l'Observatori d'Antropologia Urbà (OACU), va ser el primer a intervenir a la sessió del dissabte al matí del seminari d’hivern de la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) amb el tema del Urbanisme Neoliberal: “D'entrada és un pleonasme, són paraules redundants i avui els dos mots són el mateix terme. És una paraula calaix on cap tot”. És a dir, segons Mansilla, és un comodí amb múltiples significats. I hi va afegir una nota històrica: el creador del concepte urbanisme és el polifacètic Ildefons Cerdà.

El ponent va començar la sessió amb una molt documentada introducció sobre el procés d'implantació al món occidental de l’anomenat neoliberalisme, la darrera transformació del sistema capitalista. Es va iniciar amb la política dels Estats Units i d’Anglaterra a la dècada dels 70 i amb la disminució de la intervenció de l'estat en el sistema econòmic al llarg dels últims 40 anys. Mansilla va citar alguns del intel·lectuals de referència del segle XX, com el Karl Polany o el geògraf David Harvey.

Aquesta ideologia, traslladada al sector de l'urbanisme, és depredadora d'espais i recursos, s'implanta per sobre de l'interès general i produeix múltiples conflictes, entre els quals la segregació urbana. És un urbanisme classista i, amb ell, la diferència entre barris augmenta. Mansilla comenta que quan parlem de la segregació urbana, de la diferència brutal entre barris rics i pobres, sempre ens remetem a les ciutats del tercer món, però aquí tenim exemples de sobra homologables. Va citar el cas de Diagonal Mar, una de las remodelacions més intenses a la Barcelona de les darreres dècades, una zona dissenyada i destinada a les classes benestants. En aquest barri la renda per càpita és de les més altes del tot l'Estat espanyol i just al vant, al Besòs, tenim el contrapunt, l'altra cara de la moneda, 33.000€ i 14.000€ de renda respectivament.

I el turisme és una palanca que accelera la reconversió urbana, a la vegada que s'apropia de espais i recursos per al seu benefici. A partir d’aquesta transformació urbanística de la ciutat es produeix una major segregació de classes, els barris es diferencien cada vegada més i es converteixen en espais estanc i homogenis. S'incrementen els preus i els més desafavorits tenen cada vegada més dificultats per afrontar les necessitats diàries i són expulsats fora de les àrees del nou urbanisme.

Transport, turisme, impacte social i reptes

Maria García és responsable de les àrees de contaminació i transport d'Ecologistes en Acció. A l'inici de la seva intervenció també va fer com introducció una anàlisi política, les repercussions de la caiguda del mur de Berlín i la recomposició de blocs i el paper secundari d'Europa en el context mundial. Va afegir l'impacte de l'acceptació que l'economia està per sobre la política i la violència que exerceix el sistema per aconseguir els seus objectius, avantposant el seu interès als drets socials.

Passant al tema del turisme, García critica el model que es va dissenyar durant el franquisme, edificant tota la costa, apostant pel turisme de masses i sense tenir en comte la preservació del medi i de les poblacions autòctones. Aquest model es consolida durant la transició, amb l’urbanisme i les infraestructures al seu servei. A Barcelona el moment clau és la celebració dels Jocs Olímpics amb l’ampliació del port (primer d'Europa en creuers i quart del món), de l’aeroport i la transformació urbanística, transformacions que en part han estat positives i encertades per a la ciutat.

El segle XXI va començar prenyat de projectes i esperances però, arribat el 2008, la crisis de la construcció va suposat la desfeta majúscula d'un sistema que feia aigües per tot arreu, segons García. Però el capitalisme, gràcies a la intervenció de l'Estat, als diners públics injectats, reneix de les seves cendres i torna a la casella de sortida. Reconversió de capitals, ara invertits al sector turístic, allotjament, hotels, parcs d'atraccions... Tot això acompanyat dels canvis legislatius i de les privatitzacions necessàries per al desenvolupament òptim del model turístic de masses, que comporta llocs de treball precaritzats, exportació de gran part dels guanys, poc o cap respecte pel medi ambient... Ara el tema més candent és l'ampliació de l'aeroport.

El delta del Llobregat, un ecosistema clau per l'equilibri de la zona metropolitana, va patir un fort impacte a l'última dècada del segle passat i ara de nou està sota l'amenaça d'una intervenció que portarà més degradació i fins i tot un perill de desaparició en un futur no molt llunyà, adverteix l’ecologista. El projecte de ciutat aeroportuària necessita una extensió de 20 hectàrees, on s'ubicarien serveis logístics, hotels, comerços... Maria García va explicar la situació actual del delta, l'estat de l’aqüífer i el perill de l'increment de l'asfalt, que impedeix que l'aigua es filtri i el regeneri. I parla del 60% de superfície del delta perduda i de la situació en què es troba la pagesia que resisteix conreant la terra que queda, una gent sota l'amenaça d'expulsió, un dany col·lateral com ho defineix llenguatge del sistema.

Hi ha solucions?

Les solucions, per a García com per altres ponents, passen per un major protagonisme de l'Estat, una intervenció decidida que reverteixi l'actual transvasament de diners públics al sector privat, un Estat que vetlli per les veritables necessitats de la gent i fomenti l'economia sostenible basada en sectors i activitats de proximitat. Una economia que disminueixi al màxim l'impacte sobre el medi, “perquè vivim a una atmosfera de deliri (i posa l'exemple de l'illa de Pasqua, que quan estava a prop del col·lapse va construir els moais més monumentals) i hem de repensar el futur, perquè arribem a un canvi d'era”. Ella augura que la crisi que s’apropa pot ser més forta que la del 29.

A l'apartat de precs i preguntes van sortir també altres propostes, com el tema de si són convenients les normatives que regulin el flux de visitants en certes àrees, o que “abans que el dret al turisme està el dret al descans i al treball amb salaris digne”. També es parla de la necessitat de posar límits al capital per la devastació del medi que provoca en la seva carrera per incrementar els guanys.

Maria García va acabar fent una crida per reapropiar-nos del relat: “Perquè la paraula és la principal eina dels moviments socials. S'ha de revertir el discurs del poder i no s'ha de caure en l'ambigüitat o el dubte, perquè és la pitjor manera de combatre al sistema. I no podem deixar que la frustració i la ràbia ens portin a la desesperació, hem de creure de nou en la utopia”.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article