Un poble pagès i un Monestir

La cura del patrimoni passa pel coneixement dels nostres orígens però què queda del patrimoni pagès de Sant Cugat?

per Jordi Pascual Mollá

Cultura

Façana del carrer Major, carrer que unieix els dos nuclis originaris de la vila: el poble pagès i el Monestir
Façana del carrer Major, carrer que unieix els dos nuclis originaris de la vila: el poble pagès i el Monestir | Jordi Pascual Mollá
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

FOCUS. La conservació del patrimoni local.

Fundat al segle IX, el Monestir és avui dia el gran símbol de Sant Cugat; un bé patrimonial –catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN)– i que per ell sol explica en bona mesura l’origen de la ciutat actual ja que és al voltant del temple dels monjos que es van començar a agrupar els habitatges dels pagesos a partir de l’esclat demogràfic posterior a l’any 1000. La vila, però, vivia al marge del Monestir, amb dos nuclis separats: d’una banda, el cenobi benedictí i, d’altra, la vila que es començava a construir al voltant de la parròquia de Sant Pere d’Octavià, on ara hi ha el Mercat de Sant Pere.

Apunts històrics del Monestir

Hi ha vestigis previs, com ara el jaciment funerari prehistòric (3500 aC) de la cova de la Torre Negra o l’assentament neolític (4000-2200 aC), calcolític (2200-1800 aC) i de l’edat de bronze (1800-650 aC) de Can Fatjó dels Aurons, entre Cerdanyola i Sant Cugat; emplaçament amb assentaments també de l’època medieval i moderna ja en forma de masia, tal com s’explica a l’estudi El paratge de Can Fatjó dels Aurons des de la prehistòria fins l’actualitat d’Òscar Matas i Jordi Roig, publicat al Gausac número 20, la revista del Grup d’Estudis Locals (GEL).

Però l’origen més remot del Sant Cugat actual es troba al voltant dels anys 325 i 350, quan els romans van iniciar la construcció d’una fortificació on actualment es troba el Monestir amb l’objectiu de defensar el sistema viari de la Via Augusta i del camí que comunicava Barcino (Barcelona) i Egara (Terrassa). A Sant Cugat s’han trobat altres restes romanes com ara una indicació d’un antic camí romà i la vil·la de Can Cabassa, pendent de museïtzar.

Malgrat que els vestigis trobats al Monestir permeten concloure que no es va acabar de construir la fortificació, al segle V es va construir un edifici sepulcral que posteriorment incorporaria un absis i un cementiri. La presència cristiana, per tant, es remunta a aquells anys. La tradició sosté que el martiri i l’enterrament del màrtir Cugat van ser a aquell emplaçament, on posteriorment s’aixecaria el Monestir.

No es coneix el moment exacte de la fundació del Monestir tot i que els historiadors la vinculen a la conquesta de Barcelona per part dels francs al 801, a partir de la qual s’aprofitaria l’antic assentament per fer el cenobi benedictí. Al 1097 va esdevenir el centre de la primera congregació de monestirs catalans, aplegant sota la seva subjecció els monestirs de Sant Llorenç de Munt, Santa Cecília de Montserrat, Sant Salvador de Breda i Sant Pau del Camp. A principis del segle XIII es va impulsar una reforma dels benedictins per crear una sola congregació monàstica a la província eclesiàstica Tarraconense, fundada com a Congregació Claustral Tarraconsense el 1229 i a la qual va pertànyer el Monestir de Sant Cugat fins al 1835, quan els darrers monjos el van abandonar davant de les revoltes en contra dels monestirs, que a Sant Cugat va tenir forma de saqueig després de la fugida dels monjos.

El Monestir de Sant Cugat va ser dels més poderosos de Catalunya | Tino Rubio

És poc més d’un segle abans de la reforma que apareix la primera referència documental sobre Sant Cugat com a poble. Concretament l’any 1120, com a vila a l’empara física i jurídica del Monestir, motiu pel qual el Museu municipal va impulsar ara fa dos anys l’exposició Vila de Sant Cugat, 900 anys. Del 1120 al futur, una mostra que actualment es pot consultar en línia. Des del 1120 la vila i el Monestir van avançar en paral·lel, amb construccions ubicades en primera instància en l’eix que unia la parròquia de Sant Pere i el Monestir, l’actual carrer Major.

El Monestir, per la seva banda, va viure fets històrics com el seu saqueig el 985 i el posterior nomenament de l’abat Odó –encarregat de remuntar-lo–, el reconeixement com a fortificació (castrum octavianum) el 1234 per part del rei Jaume I, la construcció del Claustre sota el guiatge de l’escultor Arnau Cadell a partir del 1190, l’elaboració del Costumari i el Cartulari el 1221-23 –actualment conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i base de molts dels coneixements sobre la vida monacal santcugatenca–, les disputes amb el Bisbat de Barcelona pel gran poder el Monestir, l’assassinat de l’abat Biure el 1350, l’ampliació del Claustre a partir del 1500, l’assignació de càrrecs abacials durant la Guerra dels Segadors (1640-1652), l’enderrocament dels elements defensius ordenat per Felip V després de la Guerra de Successió i la creació de les capelles barroques a finals del segle XVII i principis del XVIII, entre d’altres.

Apunts històrics del Sant Cugat pagès

Durant bona part de la vida monacal, Sant Cugat era una vila pagesa amb molt poca població. No va viure el primer creixement demogràfic fins a mitjans del segle XIX, passant dels 1.046 habitants del 1787 als 2.523 del 1887. És llavors quan es consolida com a vila, afegint noves rengleres de cases de cos al voltant del nucli més antic. Aquestes cases eren ocupades per nouvinguts que venien a treballar el camp, especialment la vinya, que es va començar a cultivar de forma extensa a mitjans del segle XVIII. La transformació econòmica també va suposar adaptacions a les masies històriques, que van incorporar cellers i altres estructures vinícoles, tal com vam explicar a l’article L’impacte del vi en l’arquitectura del Sant Cugat pagès en motiu del centenari del Celler Cooperatiu.

L’economia del vi també va suposar l’aparició edificacions diferents en funció de la capacitat adquisitiva dels residents: masies, cases dels pagesos o edificis modernistes propis de la burgesia com la Casa Jaumandreu –on ara hi ha l’Ateneu. Actualment moltes masies són de propietat municipal tot i que no totes tenen un ús definit –Can Canyameres, Can Rabella, Torreblanca...–. També n’hi ha de propietat privada, com Can Bell i Can Castanyer, i d’altres que han desaparegut, com Can Volpelleres. Alhora, hi ha altres exemples que no encaixen del tot en la categoria de masia, com la Torre Negra, nascuda com a fortificació, o Can Monmany, que va ser també una colònia agrícola; totes dues de propietat municipal, la primera des de fa poc per la compra per part de l’Ajuntament i la segona amb propietat compartida entre l’EMD de Valldoreix i l’Ajuntament. Els dedicarem un article específic en aquest FOCUS.

El primer gran creixement de Sant Cugat està vinculat a la producció de vi | Joan Cabanas Alibau, Fons Cabanas (fotògrafs). Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

Paral·lelament, les cases de cos es van estendre pels antics camins (carrers de la Creu, Valldoreix i Martorell) i en l’obertura de nous carrers des del nucli (carrer Riera, Sabadell, Sort i Xerric). Són cases de maó, en renglera i mitgeres en comú, amb teulades de doble vessant i tortugada per canalitzar l’aigua i una façana senzilla: un portal amb arc de mig punt i dues finestres. Posteriorment van incorporar canvis, tal com s’explica detalladament a l’estudi Les rengleres de cases de finals del segle XVIII i inicis del XIX a Sant Cugat del Vallès: perspectives de conservació d’Alba Rodríguez, publicat al Gausac 38-39.

Què en queda del patrimoni pagès?

“Actualment hi ha pocs elements que ens recordin que Sant Cugat havia estat un poble pagès”, denuncia l’antropòleg Rogeli Pedró en una entrevista en aquest mitjà arran de la publicació del llibre Antics oficis i feines a Sant Cugat del Vallès [Cossetània Edicions, 2020], “hi ha el Celler Cooperatiu i poc més”. Una de les seves reivindicacions és la conservació del patrimoni rural, amb la possibilitat de fer un museu agrícola. Ell mateix ha fet una col·lecció privada que està disposat a cedir i que per ara es pot visitar al seu poble d’origen, Ponts (la Noguera).

“La compra de la Torre Negra és una oportunitat única però no hi ha projecte i això és un problema molt gran”, apunten Jordi Casas i Domènec Miquel, historiadors del GEL, “l’Ajuntament hauria d’explicar bé què és la Torre Negra i fer el possible perquè no esdevingui un Can Monmany 2”. Can Monmany fa anys que és de titularitat pública però segueix pendent d’una actuació integral que permeti habilitar l’espai i fer-lo visitable. No té ni un Pla Director ni un Pla d’Usos, com actualment tampoc en té la Torre Negra.

Des del GEL adverteixen que l’Ajuntament ha esdevingut propietari de diverses masies històriques com ara Can Canyameres i Can Rabella, però sense haver-ne definit l’ús, deixant-les com possibles equipaments pendents de concretar: “No té sentit preveure els equipaments de la ciutat en base a les compres de patrimoni i els capricis polítics”. Des del GEL demanen planificació i protecció del patrimoni, tant si és públic com privat, ja que veuen amb preocupació l’acumulació de masies sense un ús definit.

“No hi ha risc de caiguda perquè es fan actuacions de consolidació”, apunta la tinenta d’alcaldia de Cultura, Esther Madrona, en resposta a la preocupació expressada per Casas i Miquel, “a Can Canyameres no hi havia un risc imminent i per això s’ha iniciat el procés participatiu per definir-ne l’ús mentre a Can Rabella es fan actuacions estructurals i es preveu acabar fent un centre d’emprenedoria”. Més difícil és la gestió del patrimoni privat, reconeix la tinenta d’alcaldia, ja que el seu manteniment depèn de la propietat, que pot tenir suport en els tràmits així com exempcions i bonificacions de taxes però no subvencions directes.

Però el suport de l’administració no sempre és suficient, motiu pel qual la família Bell ha intentat visibilitzar les dificultats de cura del patrimoni privat. En el seu cas, la masia de Can Bell necessita actuacions estructurals per evitar que s’esfondri però són actuacions que difícilment pot assumir una família. El manteniment de l’activitat agroecològica –avellaners i oliveres– i la recuperació de la vinya són projectes impulsats per la família amb l’objectiu que tard o d’hora puguin tenir més ingressos per rehabilitat la masia medieval, propietat familiar des del segle XVI.

Alhora, Sant Cugat perd gradualment alguns dels edificis històrics del centre de la ciutat, antigues cases de pagès que, si no estan recollides al catàleg municipal de patrimoni, poden ser enderrocades per fer nous habitatges. Tot i que n’hi ha moltes de protegides urbanísticament –el carrer Sabadell n’és bona mostra–, també n’hi ha que no tenen protecció patrimonial i per això es permeten enderrocaments com el que s’ha produït fa poc a la cantonada de la plaça d’Octavià amb la plaça Augusta.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article