Helena Minuesa: “La cultura és per a tothom però només una elit ho sap”

Responsable del servei educatiu dels Museus de Sant Cugat, Helena Minuesa es dedica a dissenyar i coordinar projectes per difondre el patrimoni local

per Jordi Pascual Mollá

Cultura

Helena Minuesa al Celler Cooperatiu, un dels espais dels Museus municipals
Helena Minuesa al Celler Cooperatiu, un dels espais dels Museus municipals | Jordi Pascual Mollá
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

FOCUS. La conservació del patrimoni local.

Responsable del servei educatiu dels Museus de Sant Cugat, Helena Minuesa es dedica a dissenyar i coordinar projectes per difondre el patrimoni local. Ho fa amb una mirada clara: un museu no pot ser un espai per a una elit sinó que ha de ser per a tota la ciutadania. Per això el museu municipal ha impulsat projectes com ara Fem un Museu amb persones amb discapacitat intel·lectual, Explica’m teixint amb víctimes de violència masclista i Guia’m pel Monestir amb persones amb la síndrome d’Asperger. Tot plegat mentre no renuncia a accions més àmplies per arribar a la ciutadania a través de l’educació.

Els museus són espais tancats.

– Es van concebre així. Els museus decimonònics eren espais tancats on l’alta burgesia i la noblesa exposaven les seves obres com a símbol de poder, com a dipositaris de la bellesa. Però al segle XXI aquesta idea no té cap sentit. Ara els museus han de trobar l’equilibri entre la conservació del patrimoni, la divulgació i l’accessibilitat per a tothom.

Com es deselititzen?

– La cultura és per a tothom però només una elit ho sap, vaig veure un dia escrit a un mur. Encara ara la cultura està molt elititzada i molta gent s’hi sent exclosa, com passa amb molts museus d’art contemporani. La clau és aconseguir que els museus siguin útils per a la societat, que la gent se senti interpel·lada. Hi ha una part de cultura terapèutica.

Què és la cultura terapèutica?

– La cultura pot arribar a alleugerir el pes a l’ànima. Ara que passem uns moments d’angoixa, un museu pot ser un espai per relaxar-se i trobar un moment de pau simplement mirant els capitells i escoltant el soroll de la font al Claustre del Monestir en el nostre cas. És a dir, el museu ens pot aportar benestar social. No entenc la meva feina de cap altra manera.

Ara que es parla tant de salut mental...

– Exactament. Hi ha moltes iniciatives que treballen en aquest sentit perquè la societat ho necessita.

Als Museus de Sant Cugat no només treballeu per un accés ampli, també per la participació de la ciutadania.

– Amb la iniciativa Museu Obert posem de relleu la necessitat d’arribar a col·lectius que fins ara no havien estat interpel·lats –Fem un museu amb persones amb discapacitat cognitiva, el Fotomemòries amb persones amb Alzheimer, Guia’m amb persones amb la síndrome d’Asperger...– i també d’accés amb iniciatives com els dissabtes familiars amb què convidem les famílies a conèixer el nostre patrimoni. Intentem arribar al ventall més ampli de gent. Però no seria real dir que el Museu arriba a tothom. El públic jove, per exemple, no ve. No se sent interpel·lat, potser pels prejudicis que tenim envers els museus.

Potser són prejudicis però es basen en l’aprenentatge que hem tingut. Què passa quan una escola va a un museu? No es concep com una institució formal? Això no fa enrere els joves?

– Clar, esdevenen receptacles tancats de peces, col·leccions... Els museus del segle XXI s’esforcen per trencar aquesta visió. És un procés que durarà dècades perquè l’origen dels museus és el que és: el lloc d’inspiració de les muses, d’aquí la paraula.

El Claustre és un dels espais més emblemàtics dels Museus municipals | Jordi Pascual Mollá

Defenses els museus com espais des d’on es pot fer front a les desigualtats. Però si pensem en les desigualtats materials, això és molt difícil.

– No podem ser arrogants i dir que millorarem la qualitat de vida de les persones. Però és veritat que hi ha la voluntat de posar petits grans de sorra per construir una societat millor. Per exemple, el darrer Nadal totes les activitats del Museu estaven acompanyades d’una vetlladora i pictogrames que facilitaven la participació d’infants amb TEA. Això és transformació social, si més no un laboratori per posteriorment fer accions més grans. És important fer-ho de la mà de les entitats que hi participen.

Són accions que queden parcel·lades entre Cultura, Drets Socials..?

– Tots els projectes d’inclusió i suport a la diversitat es treballen des del servei educatiu del museu amb enllaç directe amb Ciutadania, que és l’àrea que porta la inclusió des de l’Ajuntament. Parlem amb ells per saber què necessiten les famílies. És important no inventar-nos-ho i ser capaços de fer propostes en base a les necessitats de les famílies, el que també sabem pel treball conjunt amb les entitats. I si això ho pot fer un Museu municipal, per què no ho poden fer els grans museus?

Hi ha museus que fan propostes sense basar-se en les necessitats reals?

– Hi ha molta gent dins de l’àmbit de la cultura, no només als museus, que fa concepcions a priori. Vull pensar que cada vegada és menys freqüent però és cert que hi ha molt d’hermetisme al món de la cultura. Potser l’àmbit on és menys així és la cultura popular i tradicional perquè es requereix de la participació directa de les entitats.

Però hem de ser conscients que som un museu, no un centre cívic on s’hi fan activitats. La diferència és que un dels objectius del museu, més enllà de conservar la seva col·lecció, és que la comunitat sàpiga d’on ve i cap on va. És una forma d’explicar-nos i interrogar-nos, utilitzar el passat per millorar el present.

Utilitzeu la metodologia aprenentatge-servei. Què és?

– És una metodologia que ve de l’àmbit de l’educació formal i que permet un gran impacte social. Es basa en transmetre uns coneixements i alhora tenir un aprenentatge. Un exemple seria quan els alumnes d’institut van a primària a ensenyar a altres alumnes a llegir millor. Alhora que ensenyen, aprenen en educació en valors. Portat al Museu municipal, tenim propostes com el Guia’m, amb nois amb Asperger que fan la visita guiada a un grup de persones.

El Celler Cooperatiu és una bona mostra del passat pagès i cooperativista de Sant Cugat | Jordi Pascual Mollá

Defenses que el patrimoni no ens és aliè. No només és allò que hi ha al Museu o el Monestir com a monument. El patrimoni també són objectes que tenim a casa, a la nostra quotidianitat.

– La idea del museu del quotidià. Clar que hi ha grans institucions i grans col·leccions però també hi ha un patrimoni quotidià amb el qual la gent se sent interpel·lada: el bar Catalunya, el Mesón, el Bohèmia... És possible que molta gent s’identifiqui més amb el Cata que amb la Creu de Terme, salvant totes les distàncies. És a dir, el patrimoni és allò que crea identitat i sentiment de pertinença d’un lloc. Si anem més enllà, hi ha un patrimoni íntim; com una medalla de l’àvia.

Però és un patrimoni molt difícil de protegir. L’Ajuntament, per exemple, pot catalogar un edifici però no pot protegir-ne l’activitat que ha creat aquesta identificació col·lectiva.

– Hi ha una pugna entre la força bruta del capitalisme i la vessant més nostàlgica, de creació d’identitat i de manteniment de l’essència de poble. Em fa pena dir que hores d’ara guanya el capitalisme més punyent. A la nostra ciutat se suma el gran creixement que hem tingut durant els darrers anys. No sé si hem estat capaços d’arribar als nouvinguts que ocupen els grans barris. Segurament no saben què és el Mesón, el Cata, el Cal Caballu... No sé fins a quin punt podem intervenir a la llei del lliure mercat.

I, efectivament, de què serveix mantenir una façana si el negoci que hi ha dins ha desaparegut? De què serveix mantenir la façana del Mesón o del Catalunya si després hi poses una sucursal? També hi ha la gent més pragmàtica que diu que la societat evoluciona. El dubte és, llavors, què conservem. Només el Monestir? Per sort ara l’Ajuntament ha comprat la Torre Negra.

Sense tenir un pla d’usos definit prèviament.

– Aquí no hi entro. Però de partida, que l’Ajuntament compti amb la Torre Negra és una vàlvula d’aire fresc perquè últimament només hem tingut desgràcies al voltant del patrimoni. És un estímul tot i que certament cal saber com es desenvolupa i quina utilitat té.

Amb la lògica del museu del quotidià, durant el confinament vas fer un vídeo en què proposaves a la gent que se’n fes un a casa. Algú t’ha fet cas?

– Com a resposta oberta al vídeo penjat al YouTube no però el vídeo està fet en el marc d’un curs de mediació del patrimoni així que la gent que fa el curs l’havia de fer. Surten propostes molt maques. Des de la font del poble fins a postals dels avis... Aquest és el patrimoni que té més valor de tots perquè té molta càrrega emocional.

Conservar o no el patrimoni familiar depèn de la sensibilitat de la família.

– Moltes coses han anat als antiquaris. En qualsevol cas, potser no tens un objecte familiar que sigui molt important però potser sí que tens algun objecte que ha conviscut amb tu tota la vida i és part de tu, una cosa que et defineix. Potser és una mirada bucòlica o mística del patrimoni. Hi haurà qui es pregunti quin sentit té guardar aquests objectes. Hem de trobar l’equilibri entre el gran patrimoni i la petita cultura, sense la qual estaríem més buits.

També és un element en pugna amb el neolibralisme?

– Totalment. El Sant Cugat que m’imagino en una o dues dècades és molt més individualista, més fred... Em sap greu ser tan negativa però en general estem avançant en una línia en què els llaços d’identitat i de comunitat es dilueixen en nom del gran capital. Hi ha edificis històrics que s’enderroquen per fer habitatges petits d’Airbnb. Així és igual viure a Barcelona que a Manhattan. Aquí entren els museus locals per mantenir el patrimoni.

Tot i que els museus se centren en el patrimoni material, tenen el repte de preservar també l'immaterial | Jordi Pascual Mollá

Part del patrimoni que ara volem conservar és resultat de la burgesia de la seva època. Ara això ha canviat?

– No m’ho havia plantejat i tens raó. Ara vivim un moment en què sembla que el passat no importa. En canvi, les generacions passades enaltien el passat i volien rememorar-lo. És a dir, vivim en una societat descontextualitzada del passat i que no pensa en el futur: una societat egoista, de selfie, individualista...

Per això et dediques a la didàctica sobre el patrimoni?

– Sí, per entendre que tot això és important, que si no ho cuidem, les generacions futures no ho podran gaudir ni entendre-ho. Ara em sobta que les noves generacions, de 25 anys cap avall, veuen la Guerra Civil com una cosa molt llunyana. Ja ningú els hi ha parlat directament de la Guerra Civil. Per això cal preservar els espais de la guerra amb una bona interpretació. És més necessari que mai que aquests espais se sàpiguen explicar perquè sinó caurem amb una lògica de ruta de parc temàtic com està passant als camps de concentració de l’Holocaust.

Fa una dècada, als aniversaris dels alliberaments dels camps anaven generacions joves i hi havia molt de respecte pels supervivents i els seus familiars. Ara ja no?

– S’ha banalitzat el dolor. Els joves que dius de fa 10 anys encara tenien molt present aquest dolor. En canvi, ara ja no. Hem fallat. No hem sabut explicar el dolor.

És la porta d’entrada a banalitzar el símbols.

– A banalitzar el feixisme! Per això és important mantenir el lloc com a espai de memòria però, sobretot, s’han de saber explicar bé. Si ningú és capaç de fer-te entrar a la pell dels altres i empatitzar amb el patiment quan es veuen els barracons i les càmeres de gas, conservar el patrimoni no serveix de res. És un repte.

I, parlant de reptes, la cultura sempre té el repte pressupostari.

– Es museus sempre hem estat els germanets pobres de la cultura. Més encara en l’àmbit dels museus locals, que depenem del pressupost de l’Ajuntament, de la Diputació i la Generalitat.

També hi ha la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya.

– Ens ajudem molt, no només a nivell de recursos, també amortitzant les exposicions fent-les itinerants. Es tracta de buscar fórmules per mantenir-nos perquè un museu no és un negoci. Si ho fossin, tindríem un problema perquè tancaríem si no fóssim rendibles, com ha passat als Estats Units amb la pandèmia. Els museus han de ser públics i gratuïts per garantir un accés democràtic.

A Europa es té aquesta concepció, no?

– Sí però encara tenim molt a aprendre. Als països nòrdics tenen espais patrimonials brutals defensats a mort per la ciutadania, amb persones fent de voluntàries per conservar-los. En canvi, no m’imagino la gent de Sant Cugat restaurant la muralla del Monestir. Al contrari, fins i tot una persona va pujar a la Creu de Terme i la va tombar.

Una mirada oposada a l’Hermitage, ja que se n’ha parlat tant.

– Exacte. Prefereixo un museu marítim que treballa directament amb la comunitat del Raval i amb estratègies d’impacte directe en la societat. L’Hermitage pot estar a Barcelona com pot estar a Singapur.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article