Juanjo Cortés: “És urgent actuar de manera integral a Can Monmany”

Treballador a l’EMD, membre de l’entitat Valldaurex i historiador de la vila, és una de les veus més acreditades per parlar del patrimoni i de la història de Valldoreix

per Jordi Pascual Mollá

Barris i EMD, Cultura

Can Monmany és una gran masia propietat de l'EMD i de l'Ajuntament
Can Monmany és una gran masia propietat de l'EMD i de l'Ajuntament | Jordi Pascual Mollá
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

FOCUS. La conservació del patrimoni local.

Treballador a l’EMD, membre de l’entitat Valldaurex –el Centre d’Estudis de Valldoreix– i historiador de la vila, Juanjo Cortés és una de les veus més acreditades per parlar del patrimoni i de la història de Valldoreix: els descobriments al Castell de Canals, la manca d’un pla d’usos per a Can Monmany, actuacions a Sant Cebrià que depenen del Bisbat...

No tenir un ajuntament propi dificulta la difusió del patrimoni?

– L’EMD, tot i tenir recursos limitats, ha fet actuacions relacionades amb el patrimoni però fins als darrers anys no hi ha hagut una política continuada d’aposta pel patrimoni. També s’ha de tenir en compte la voluntat política. Per això, la ciutadania ha tingut un paper clau en la difusió del patrimoni, primer a partir dels anys 90 amb un curs sobre història de Valldoreix que va durar 20 anys i gràcies al qual es van fer campanyes de neteja a l’entorn del Castell. Amb el lideratge de Valldaurex, l’EMD va prendre consciència i va començar les actuacions, amb les primeres campanyes arqueològiques al 2002 i 2003.

Des de l’administració també s’han instal·lat taulells informatius arreu del territori. Es preveia una segona fase que encara no s’ha portat a terme i que preveia posar en valor els edificis privats. Era complicat perquè alguns ciutadans no estaven gaire a favor de la proposta perquè consideraven que es podia condicionar el valor de mercat de la seva casa.

El Castell de Canals és un dels grans símbols de la vila.

– És propietat de l’EMD, el que simbòlicament és important perquè suposa tenir la titularitat del nucli del municipi de Canals, precedent històric de Valldoreix. S’han fet diverses actuacions. A finals dels 2000 es va ensorrar una part del mur i es va haver d’actuar per consolidar l’estructura. Des de l’EMD es va redactar un Pla Director que recull actuacions a fer. El coneixement que tenim avui en dia deixa enrere les referències pejoratives que s’havien fet. Tenim una planta del que va ser el Castell, que va tenir una època d’esplendor i va acabar espoliat. És a dir, el Castell és la gran inversió de l’EMD pel que fa a patrimoni. Ja es treballa en la consolidació d’una part de l’espai i es preparen els projectes de consolidació de l’entorn i de tancament del recinte.

És difícil seguir el Pla Director perquè s’aplica en funció de les actuacions que es realitzen.

– Va mutant, exacte. El Pla Director està avalat per la Generalitat i té diverses fases però el que va sortint obliga a modificar el document. L’objectiu final és la consolidació de les restes, tenir informació, que esdevingui un espai visitable i que sigui un equipament per fer-hi activitats, com, per exemple, la possible recuperació dels concerts del Castell de Canals.

Sense calendari.

– És difícil de preveure perquè depenem dels pressupostos i de l’equilibri polític, tot i que hi ha un consens majoritari al Ple. Tot i això, l’administració és molt lenta. En els darrers anys el salt ha estat espectacular pel Pla Director i per les intervencions arqueològiques i de consolidació.

Són avenços que han permès aparèixer als mitjans, fer visites guiades... És a dir, posar en valor el patrimoni a la ciutadania de la vila.

– Sempre ha d’haver un retorn a la ciutadania, que a més paga les intervencions amb els seus impostos. A més, els alumnes del Ferran i Clua també han fet visites al Castell. És una forma de posar en valor el patrimoni i que els infants esdevinguin ambaixadors del Castell davant de les seves famílies.

I, alhora, se’ls explica l’origen de Valldoreix.

– La formació de Valldoreix és molt complexa a nivell històric però no hi ha dubte que un referent històric clar és el municipi de Canals, que va sorgir sota la figura del Castell. D’altra banda, el mateix nom de Valldoreix prové del nom d’una vall que pivota a l’entorn de la parròquia de Sant Cebrià.

Que el Castell de Canals sigui Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) facilita o dificulta aquesta tasca?

– Ens permet accedir a subvencions però pràcticament tot el que s’ha fet ha estat amb recursos propis. Una de les dificultats és que les convocatòries de les administracions superiors tot sovint s'obliden de les EMDs. L’Ajuntament ho pot demanar però prou feina té en conservar el seu patrimoni, i més encara ara amb la compra de la Torre Negra, on cal actuar ràpid per no tenir un nou Can Monmany.

Les actuacions a Can Monmany s'han centrat en l'ús agrícola i no en l'edifici patrimonial central | Jordi Pascual Mollá

A Can Monmany l’únic ús consolidat és l’agrícola?

– Sí, i és molt important perquè garanteix la custòdia del territori i de la finca. A més, són productes de proximitat, ecològics i generen una franja de seguretat entre el bosc i la zona urbana, entre d’altres virtuts. Les actuacions des d’un punt de vista patrimonial fins ara han anat dirigides a consolidar aquesta activitat, sense actuar sobre l’edifici central, el noble. L’EMD i l’Ajuntament com a propietaris haurien de fer un Pla Director per evitar que es degradi.

S’aproven obres però generalment són per evitar desperfectes, no per rehabilitar.

– L’única obra més estructural va ser la renovació de la coberta del celler però també estava marcada per les goteres que dificultaven la feina de l’Ortiga.

Que sigui una titularitat compartida ho fa més difícil?

– Dificulta la gestió perquè no hi ha un lideratge clar. Tot i que hi ha un òrgan on no costa pactar, tot és molt lent. A més, en el cas de Sant Cugat, tot sovint canvia l’interlocutor polític. Hem de buscar la fórmula per desencallar la situació. És urgent actuar de manera integral a Can Monmany.

Declarar-lo BCIN ajudaria a tenir més recursos per conservar-lo?

– És un monument espectacular perquè no és pròpiament una masia, també és una colònia agrícola del segle XIX, que havia estat anteriorment una masia i que durant moltes generacions ha estat ocupada per la mateixa família fins que ha esdevingut de titularitat pública. Té un valor arquitectònic molt important però cal destinar-hi molts diners.

Per ara la vocal Elena Degollada ha anunciat que es vol declarar Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) per posteriorment instar la Generalitat a declarar-lo BCIN, el que ens obriria la porta a aconseguir més recursos. És evident que ni l’Ajuntament ni l’EMD tenen la capacitat financera per abordar íntegrament la restauració de Can Monmany. El problema és que anem tard i pel camí hauríem pogut preparar un Pla Director.

I una col·laboració publicoprivada?

– Hi ha hagut interessos privats però s’ha de buscar l’encaix jurídic.

Les mides i la ubicació de Can Monmany dificulten la seva rehabilitació i la definició d'un ús | Jordi Pascual Mollá

La parròquia de Sant Cebrià és l’altre gran patrimoni local però, en aquest cas, és propietat del Bisbat.

– És evident que Sant Cebrià és del poble perquè els feligresos han fet aportacions i han col·laborat en la construcció i el manteniment de l’edifici. Però des de l’any 1130 la titularitat sempre ha estat del Bisbat, primer del Monestir, després del Bisbat de Barcelona i ara del de Terrassa. Tot i ser un bé privat, ningú pot posar en dubte que és un valor patrimonial per a Valldoreix, també perquè simbòlicament ens retreu als nostres orígens medievals.

Més enllà de l’edifici, a Sant Cebrià també hi ha un retaule barroc important i el retaule de la Mare de Déu del Roser, tots dos malmesos durant la Guerra Civil i restaurats posteriorment. És un valor de tothom, no només de l’Església.

La responsabilitat de la conservació, però, és del Bisbat.

– Clar, però al 1993 i al 2000 es van fer obres de remodelació de l’interior del temple finançades per l’EMD. Als anys 90, en una remodelació de la nau central, es va descobrir l’absis romànic que a finals del segle XVII es va enderrocar per allargar l’església i encabir posteriorment el retaule barroc. És a dir, hi ha hagut una implicació clara de l’administració per protegir i conservar el patrimoni.

A l’octubre del 2020 el Ple de l’EMD va aprovar una moció presentada per ERC-MES i CUP-PC per estudiar si la immatriculació de l’entorn de l’església havia estat correcta, intentant aconseguir-ne així la titularitat pública. Com a tècnic de l’EMD tu mateix vas fer un informe en què indicaves que “no existeixen motius per considerar incorrecta la inscripció a favor de la Parròquia de Sant Cebrià dels terrenys limítrofs a la Parròquia”. Al març del 2021 es va aprovar una moció de Junts per Valldoreix - Sant Cugat per reconèixer la propietat del Bisbat; del temple des del 1130 i del seu entorn des de poc després. En la proposta també es reconeixia la cura del patrimoni.

– No podem llençar sospites i hem de ser rigorosos, més encara en un tema sensible com aquest. No hem de tenir batalles estèrils. Els historiadors hem d’anar als documents. Els que van promoure aquesta moció tenien bona voluntat perquè a molts llocs l’Església es va aprofitar de la llei franquista de les immatriculacions per aconseguir la titularitat de terrenys que no eren seus. Aquí van emprar aquesta llei però ningú podia posar en dubte que des del segle XII la titularitat era del Bisbat de Barcelona.

L'historiador Juanjo Cortés demana basar els posicionaments polítics en fets després del debat sobre la immatriculació de Sant Cebrià | Jordi Pascual Mollá

Més enllà del Castell de Canals, Can Monmany i Sant Cebrià, hi ha cases particulars catalogades, un patrimoni més quotidià i difícil de gestionar perquè la propietat és privada.

– L'administració té una responsabilitat perquè hi ha una figura de protecció –el Catàleg de Patrimoni de l’Ajuntament–, tot i que no prou acurada i definida. També hi ha elements patrimonials que no estan inclosos al Catàleg. Durant els darrers anys hem vist caure cases racionalistes i de principis del segle XX perquè no estaven catalogades.

El model de ciutat jardí, amb un urbanisme de principis del segle XX, és el gran esclat de Valldoreix. Encara ens queden bastants elements que ens ajuden a saber d’on venim. Això no vol dir que s’hagi de catalogar fins l’última pedra perquè també hem d’autoritzar les reformes que permetin l’habitabilitat. Sense la catalogació, però, es poden fer reformes integrals que canvien totalment els habitatges o es poden deixar caure. L’administració hauria d’ajudar als propietaris a conservar el patrimoni. Hi ha mecanismes com la bonificació i exempció de les taxes per fer rehabilitacionstenint en compte que hi ha graus diferents de catalogació i que en alguns casos només es protegeix la façana.

Des de Valldaurex poseu en valor tot aquest patrimoni i també col·laboreu amb entitats de la vila, com heu fet amb l’elaboració d’un llibre sobre el centenari de l’Associació de Propietaris i Veïns de Valldoreix.

– Som una peça més del teixit associatiu. No tindria sentit anar sols. Sempre hem estat oberts a col·laborar amb les entitats: el Club Esportiu, el VEN, Veïns i Veïnes Progressistes... Entre tots fem poble i hem de posar en valor la història pròpia i la comuna.

Quina és la vostra relació amb el Museu municipal i amb el Grup d’Estudis Locals, que tenien una òptica de tot el municipi?

– Amb el Museu ens hi hem trobat, per exemple per a un projecte de memòria històrica que s’ha vist aturat per la pandèmia. A més, formem part de la Comissió de Patrimoni. Amb el GEL tenim cortesia però mai hem fet cap activitat conjunta. Estem oberts a fer-ho però som conscients que el GEL segurament té una mirada més focalitzada al centre i per això, a banda de Valldaurex, en el centenari de la Floresta va sorgir una comissió pròpia.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article