Jugar amb el ferro i el paper

Neus Colet mira amb atenció el canvi de paradigma de l’art, amb una davallada de les visites a les galeries i del col·leccionisme, i critica la poca utilitat d’alguns espais de participació

per Mariano Martínez

Cultura

Neus Colet té el seu estudi al carrer Sant Jordi, on també imparteix classes
Neus Colet té el seu estudi al carrer Sant Jordi, on també imparteix classes | Mariano Martínez
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

DE VISITA A L'ESTUDI. Arribar a l'estudi de la Neus Colet ha estat fàcil, al centre mateix de Sant Cugat, carrer Sant Jordi, on té l'estudi i dona classes. A l'aparador s'observa una petita mostra de la seva obra, escultures de ferro i paper integrats al conjunt, formes geomètriques de mida petita, on prima la línia recta i peces mòbils, i la solidesa que transmet el ferro. Un estudi gran, amb dues plantes, taules grans per fer cursos per gravar, piques per fer paper...

De què coneix al Pep Codó, la persona que m'ha indicat el camí del seu estudi? “Al Pep el vaig conèixer a la galeria Canals i després els dos vam participar al grup Taula 13, quan intentàvem aconseguir que l'Ajuntament habilités un gran centre cultural, un espai polivalent on poguessin confluir artistes, exposicions diverses”. Amb un programa coherent i variat, amb què l'artista tingués fàcil gestionar la possibilitat d'ajudes, exposicions i no estigues sotmès al calvari de la burocràcia i recórrer el laberint de passadissos i estàncies oficials.

Llicenciada en Belles Arts, especialitat d'escultura i després gravat a l'Escola Industrial de Barcelona, a més de cursos sobre fabricació de parer i altres. Una formació acadèmica sòlida, encara que amb discrepàncies amb els currículums oficial, per la qual cosa va rebutjar dedicar-se a l’ensenyament reglat. Ara, entre d’altres coses, és mestra i coordinadora de tallers de la Fundació Sant Lluc de Barcelona.

Neus Colet es va iniciar en l'escultura de ferro i gradualment ha avançat cap al treball amb paper | Mariano Martínez

Es va iniciar en l'escultura en ferro jugant amb les formes, el gravat i el complement d'altres elements. Des del principi va simultaniejar l'art i activitats complementàries per viure. Recorda la primera peça que va vendre, un cap de cavall, però no la sensació que va tenir en aquell moment: “Sí recordo l'alegria, el goig que vaig sentir a Art Expo de Barcelona, l'any 1988, ho vaig vendre tot, escultures i gravats, tot, no va quedar ni una peça”.

Però va arribar un temps en què es va anar allunyant del ferro: “Perquè va haver un moment en què em resultava difícil moure les pesades planxes pels productes químics. Jo utilitzava l'àcid nítric com abrasiu, que és un material perillós i difícil de manipular, ho vaig deixar”. I no existeixen alternatives? “Sí, hi altres mordents, però no m’agraden els resultats que s'obtenen. I hi ha una altra raó, vaig entrar en contacte amb tres dones que es dediquen també al gravat i vam crear el col·lectiu Empremtes de Dones. Amb el grup es va començar a plantejar el tema dels productes que empràvem als nostres tallers i de la necessitat de reduir al màxim possible els articles més contaminants”. Amb el temps va anar descobrint la potencialitat del paper, com a suport i com a mitjà per ell mateix per la creació artística.

Amb dues hores d'entrevista no es pot conèixer una persona, però vaig sortir amb la sensació que havia estat al costat d'una persona de caràcter afable, idees fermes i segura a l'hora d'emetre opinions. Per exemple, quan vam parlar de cultura i l’Ajuntament, va ser clara i contundent. “Què tenim a Sant Cugat, quina sala, amb majúscules, per exposicions grans?” I va citar ciutats més petites, sense tant de pedigrí, amb unes estructures culturals més sòlides i dinàmics. Parla de Cerdanyola o de la seva experiència a Cardedeu o Vilar d'Alt. Però afegeix que ella va fer una exposició a la Casa de Cultura i va estar bé.

Viure de l’art

“Sempre ha estat difícil viure de l'art, viure plenament del teu treball i crec que ara als joves que comencen a obrir-se camí els resulta encara més dur”. Si viure de l'art és una aventura, com ho és en temps de crisi? “Quina crisi? Perquè en portem tantes... A mi em va trastocar la vida l'onada del 2008. Per aquell temps jo tenia una feina, que no estava relacionada directament amb la meva especialitat però que em permetia guanyar-me la vida. I de cop i volta em va tocar reinventar-me, obrir-me camí entre la polseguera que deixa darrere la destrucció d'un mode de vida: classes, tutories personalitzades... Vaig descobrir que m'agradava l'ensenyament, el no reglat. Deixa més marge de llibertat i creativitat”.

L'artista veu amb atenció com s'ha perdut interès pel col·leccionisme i com cada vegada menys persones visiten les galeries d'art | Mariano Martínez

Sobre la situació de l'art avui, l'optimisme no escalfa el matí de febrer en què ens vam trobar. “Noto poc interès i no només per la manca de vendes, per l'atonia del mercat... És que la gent no acudeix a les exposicions o acudim els mateixos de sempre. La gent jove no s'apropa a les galeries, a les mostres d'art, té uns altres interessos. Per exemple, el col·leccionisme està desapareixent, no hi ha renovació, moren els pares i els fills, encara que conservin el patrimoni, no continuen comprant obra”. Segurament no volen acumular: “Ara la vida i la casa són més efímeres”. Però el problema és més complex. Per exemple, tenim el tema de l'educació, una eina fonamental perquè les noves generacions desenvolupin el gust i l'interès per l'art, per anar a un museu, a una exposició. “Si mires els programes oficials d'ensenyament veus que s'han reduït les hores destinades a art i a taller”. I de passada, aprofitant l'ocasió, podem afegir que la situació de la filosofia tampoc és la idònia. Serà que són del grup que s'anomenaven “les maries”?

Parlem d'art i del paper que deuria fer l'administració. I surt un tema ja conegut, del qual n’hem sentit en altres veus: “Fan falta més subvencions públiques, ben administrades i controlades, a més del tema del que ja hem parlat, les infraestructures, un museu amb un programa d'exposicions temporals, que el nostre està más muerto que enterrao. També fan falta equips humans amb empenta i il·lusió”.

Els artistes es reuneixen amb l'ajuntament, participen en algú organisme? “Jo vaig participar a la Taula de Cultura, on estaven diverses entitats. De vegades semblava que l'administració volia conèixer les inquietuds de la gent i en altres que només es tractava de cobrir l'expedient. També vaig tenir la sensació que alguna entitat només estava interessada en saber quin pressupost li tocava. Després d'un temps i de veure que no hi havia sortida, ho vaig deixar”.

La conversa s'encamina pels indrets d’allò diví i humà, temes propis els seus referents artístics: Calders, Miró, Gargall, Giacometti, Sergi Aguilera, Richar Long... Els canvis que s'estan produint al món de l'art. O la importància que ara tenen les xarxes en el seu treball, com faciliten conèixer en temps quasi real l'obra que fan altres artistes a l'exterior i estar connectat amb les noves tendències.

I al final m’indica l'estudi que visitaré el proper dia.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article