Gilgal Solidari ha estat escollida pel Rotary Club Sant Cugat com a entitat beneficiària del proper concert Música per a la Solidaritat, que se celebrarà el 10 d’abril al Teatre-Auditori. La iniciativa va sorgir de l’Assemblea Cristina Gilgal, de la branca evangèlica protestant del cristianisme, amb la voluntat de fer acció social desvinculada de l’activitat espiritual de l’església. Desenvolupen accions de suport a la infància, acompanyament social, de locutori social –lloc amb connexió a internet i impressores–, aula oberta, acollida lingüística i rober solidari.

Rebeca Galán és la coordinadora general de Gilgal i es mostra emocionada amb la tria del Rotary, que els permetrà renovar els ordinadors i impressores del locutori social. Així ho va explicar la setmana passada en la roda de premsa de presentació del concert amb el president del Rotary, Francisco Giménez; el director de l’orquestra de cambra de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, Josep Ferré; la directora de l’Escola Fusió, Gemma Navarra, i la tinenta d’alcaldia de Cultura, Esther Madrona. A la presentació es va explicar que durant les 14 edicions anteriors s’han recollit més de 120.000 euros per a les entitats locals i també per a la campanya de lluita contra la Pòlio.

Enguany les orquestres Simfònica i la Moderna de Fusió i la de cambra de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat faran un recorregut per Schubert, Mozart i Txaikovski, entre d’altres, per culminar el concert amb la interpretació de Pirates del Carib. Les entrades tenen un preu de 20 euros i també es podrà veure en línia amb un donatiu previ com a fila zero. Galán ha atès elCugatenc per visibilitzar la seva tasca.

– Com us ha escollit el Rotary?

– No hi teníem cap lligam, només a nivell personal amb la Montse Moral i pel que es publica a la premsa. Ells ens coneixien, suposo per l’impacte d’haver impulsat el rober solidari. Ens van convidar a presentar-los el projecte.

– Què us permetrà fer?

– És una millora per al locutori social, on tenim set ordinadors i tres impressores de quarta mà. L’objectiu és renovar-ho perquè en fem molt d’ús: la gent imprimeix, consulta el correu electrònic, els nens els utilitzen per fer treballs... Volem oferir uns serveis de qualitat.

– Tot des del voluntarisme?

– Sí, amb 30 voluntaris.

– Heu notat l’increment de la vulnerabilitat arran de la pandèmia?

– Molt. El nostre servei de roba era un armari petit, que omplíem amb una crida al veïnat. Però amb la pandèmia vam haver de tancar el local i el vam convertir en un rober. Durant les mesos de confinament total i parcial vam atendre 350 famílies. Quan vam obrir de nou, l’Ajuntament ens va cedir el local del carrer Borrell per acollir el rober. Seguim atenent. Hem entregat 1.300 peces de roba, sense comptar mantes ni sabates. Hi ha molta gent de Sant Cugat que tenia petits comerços que han hagut de tancar, no és només la gent que ens imaginem quan pensem en persones vulnerables.

– Hi ha la idea que Sant Cugat és una ciutat rica però també hi ha molta pobresa.

– Clar que a Sant Cugat hi ha gent amb diners però també hi ha una realitat molt dura. De fet, les entitats i els serveis socials estem saturats. L’Ajuntament, sobretot en els darrers anys, ha assumit que hi ha una necessitat molt clara i que se li ha de donar resposta.

– Durant els darrers anys? Pel canvi de govern, per la pandèmia..?

– Tinc la sensació que estan més sensibilitzats, potser perquè hi ha més problemàtiques a les quals donar resposta. El govern no només no ha pogut afrontar el mandat amb normalitat sinó que s’ha vist desbordat per les necessitats socials, el que suposava incrementar l’atenció als serveis socials. Nosaltres com a entitat hem doblat la nostra activitat. Abans de la pandèmia treballàvem amb els serveis socials però ara la coordinació és constant. Ens deriven casos o ens en deriven ells.

També ens ajudem mútuament amb els recursos informàtics perquè tot sovint el punt d’acompanyament digital de l’Ajuntament i el nostre locutori social estan saturats, així que ens derivem persones perquè puguin accedir al que necessiten. És especialment complicat en la tramitació de papers per a persones d’origen estranger perquè és molt difícil aconseguir una cita.

– Al 2020 es van fer diverses manifestacions al davant de delegació de la Policia Nacional per demanar accions davant del bloqueig de cites per renovar el Número d’Identificació d’Estranger (NIE).

– I, amb sort, aconseguien cita a Lleida, Igualada, Vilafranca... Vam arribar a acompanyar algunes persones per poder renovar-se el NIE o tramitar DNIs dels fills ja nascuts aquí.

– Les vostres hores són voluntàries però tota la resta té un cost. Com us ho feu?

– Sortim de l’església però no volíem barrejar la confessió amb l’acció social. Vam decidir crear un lloc aconfessional i apolític. És una decisió fàcil perquè la vulnerabilitat tot sovint t’anima a portar la persona a un camí de fe. En qualsevol cas, tenim clar que fem suport a canvi de res, sense fer proselitisme ni donar privilegis a la gent que s’implica a l’església. Per això, hores d’ara bona part del suport econòmic que tenim és de l’església, que ens permet pagar el lloguer, l’electricitat... Jo mateixa estic remunerada per l’església i dedico unes hores al Gilgal. També tenim una subvenció de l’Ajuntament. Estudiem dissenyar algun altre tipus de suport econòmic, potser amb socis.

– Heu notat reticències per néixer d’una església?

– Al principi sí perquè no ens coneixien. En qüestió d’un mes la gent amb qui treballàvem va tenir confiança. Amb altres entitats i amb l’Ajuntament va ser més complicat.

– Per què passa això?

– Perquè la religió ha fet molt mal: malversació de fons, abusos...

– El que transcendeix és, sobretot, de l’església catòlica...

– Ja però rebem tots. Ara l’Ajuntament ha impulsat un projecte de diàleg interreligiós en què ens trobem persones de confessions diferents. A mi m’ajuda a veure la diversitat espiritual. Des de l’espiritualitat i la transcendència es pot tenir més obertura que des de la religió. En aquest espai ens sentim lliures.

– Deixant de marge els dogmes, les litúrgies i les cerimònies, les religions tenen una base semblant.

– Transcendir al sobrenatural, sí. Sembla que hi ha un col·lapse social de la religió però m’atreveixo a dir que és un col·lapse generalitzat de valors. Estem molt avançats en coneixements, tecnologia... però tenim un col·lapse social i emocional: pobresa, crisi habitacional...

– L’espiritualitat ajuda a portar aquesta situació?

– Moltíssim però no pot ser forçada. De fet, hi ha gent que em demana que pregui per ella. Els ajuda a no sentir-se sols. Però al Gilgal tenim molta diversitat: musulmans, cristians, xinesos, ateus, agnòstics... En canvi, a l’església no hi ha aquesta diversitat però en base a la fe hi ha un suport mutu molt fort.

– El que feu a Gilgal és portar la paraula de Déu a l’acció quotidiana?

– És això! Hi ha un manament que diu que hem d’estimar com Jesús va estimar. Hi ha una història que ho explica molt bé: Jesús va sanar 10 leprosos i només un d’ells va seguir el seu camí però no va fer distincions perquè estimava els altres sense distincions. Estimar Déu sobre totes les coses i al proïsme com a tu mateix. A Gilgal ens mou ajudar els altres però no els imposem cap fe.

– L’acció social sense fe no és treballar per la justícia social?

– Segurament. Marx deia que la religió és l’opi del poble, ho entenc i no ho comparteixo. Tot i això, no deixava de proclamar una justícia social pròpia de l’Evangeli. Això no significa que la paraula de Déu sigui comunista perquè no té cap tendència política. De fet, no té ni tan sols una tendència religiosa perquè Déu va dir que anéssim amb ell per conèixer l’amor de Déu però no perquè ens féssim cristians, musulmans o jueus.

O sigui, que podem entendre la justícia social com l’Evangeli sense Jesús. Però la gent vol resultats. Està molt bé predicar o no la paraula de Déu però la qüestió és quanta gent podem ajudar més enllà de la seva religió. La gent està farta de discursos. A l’església ens va costar prendre la decisió perquè la tendència és a fer proselitisme però és contraproduent en l’acció social perquè la condiciones a les creences.

– Molta gent veu la religió com una opressió i un sistema de poder que genera rebuig.

– Per això m’agrada parlar d’espiritualitat i no de religió. El concepte religió està vinculat a una estructura piramidal. És a dir, Déu és totpoderós i ens dona unes directrius per al nostre bé i, per tant, no em sento sotmesa sinó empoderada. El sistema piramidal que s’ha construït posteriorment és una qüestió històrica. L’església ha estat perseguida i també ha perseguit. En nom de la creu s’han fet barbaritats. La gent té memòria històrica i això ens ha d’ajudar a ser coherents amb el que realment Déu volia.

– Em recorda a la vinyeta en què surt Déu dient que s’ha d’estimar al proïsme i, quan marxa, un personatge pregunta a l’altre: “Què ha dit?” I l’altre respon: “Alguna cosa d’odiar els gais”.

– Molt bona! Si la paraula de Déu és l’amor, moltes de les coses que fem no tenen sentit. En qualsevol cas, jo estic en el camí d’aprendre aquest amor. Crear Gilgal Solidari va ser tot un debat perquè hi havia el dubte sobre si amb aquesta aposta trencaven el proselitisme i la compartició de la fe. Vaja, que Gilgal ha trencat moltes coses, és una revolució interna molt forta.