Doctor en Ecologia que treballa en la conservació del patrimoni natural, Carles Castell, santcugatenc d’origen reusenc, ha publicat la seva primera novel·la Camins del desig [Cossetània Edicions, 2022], guardonada amb el XXXIII Premi Literari Vila d’Ascó. Fins el moment havia publicat tres llibres de contes, tots ells reconeguts –un com a finalista i dos com a guanyadors– en reconeixements literaris.

Amb Camins de desig s’endinsa en un gènere més complicat perquè precisa d’una trama llarga i ben cohesionada, que en aquest cas vehicula mitjançant la història d’un català que torna al país per retrobar-se amb el seu passat. Durant la primera meitat del llibre desenvolupa el personatge i la seva història i a la segona, arran de la mort de la mare, comença a fer passejades per Catalunya. Cada capítol és un camí: del nord, de comiat, d’aire...

– Les caminades són una de les teves aficions?

– Sí. També són un recurs habitual en les narracions. Són un bon vehicle per explicar records personals, paisatges, canvis al territori... He fet totes les caminades del llibre però no per aquest ordre. No tenia sentit inventar-me paisatges que no conec.

– Comences a Lapònia.

– És un contrast entre els paisatges conservats del nord i els d’un Mediterrani més transformat. Quan el protagonista torna a Catalunya, fa recorreguts aquí, començant per Reus arran de l’enterrament de la mare. És una forma de comparar el Reus de fa 50 anys amb l’actual. Fa tota la costa del sud.

– És una connexió amb el teu ofici.

– Una mena d’alter ego, sí; tot i que ell és arquitecte paisatgista. Volia que el personatge reflexionés sobre algunes coses com el paisatge o l’ecosistema i, per tant, s’havia de construir una figura versemblant. Arriba un punt en què reflexiona sobre fins a quin punt la natura monòtona dels països del nord arriba a cansar.

– Està a l’ordre del dia des de la perspectiva de prevenció d’incendis: mosaic agroforestal, el paper de la pagesia...

– Tot això surt al llibre. Des de reflexions sobre l’urbanisme expansionista a les transformacions de l’agricultura i la ramaderia.

– Catalunya viu un retrocés de la pagesia?

– Totalment. Cada any es perden hectàrees agrícoles i, a més, s’ha perdut l’ofici de pagès. Alhora, la superfície que queda està en mans de grans empreses. Molts ramaders i pagesos acaben esdevenint franquícies de grans empreses, el que no ajuda a mantenir l’ofici. És la industrialització del món rural. Malgrat tot, hi ha iniciatives d’agroecologia i ramaderia extensiva que són el futur.

– La qüestió és com actuar a comarques com Osona on moltíssima gent viu de la indústria càrnia.

– Una comarca on a la majoria de municipis l’aigua de l’aixeta no és potable i, malgrat això, no es reacciona.

– Es reacciona contra l’ampliació de l’aeroport i els Jocs Olímpics d’Hivern o contra accions concretes com la construcció de l’escola la Mirada al bosc de Volpelleres i, en canvi, gairebé no hi ha reacció en una qüestió molt més estructural i que ens interpel·la directament pel nostre consum d’aliments.

– Tenim una capacitat límit d’angoixar-nos. Amb coses puntuals hi pot haver un pic i, en canvi, en allò que toca els nostres hàbits és molt més difícil actuar. És molt més fàcil defensar una colònia de gats o un grup d’arbres que afers més generals.

– Però després plorem, com amb l’incendi de Roses [l’entrevista es va fer quan l’incendi encara cremava].

– Totalment. Però perquè la gent en sigui conscient cal fer una informació rigorosa que faci entendre que les nostres accions tenen efecte sobre el canvi climàtic, els possibles incendis, la pèrdua de biodiversitat... És habitual trobar-se amb gent que només es preocupa d’una part: de la bici, de l’energia solar... Ho veig clarament a espais com el Consell de Ciutat.

– Precisament, al Consell de Ciutat vas fer la proposta d’adherir-se a la declaració de Salut i Natura.

– També volem portar la proposta de destinar un percentatge fix de l’IBI a conservació. És la forma d’assegurar que cada any hi ha un pressupost i no depèn de la voluntat política de cada moment. La natura és una infraestructura verda que necessita conservació.

– No de forma explícita però tot això és al llibre.

– Amb reflexions com que som la primera generació que veiem canvis bruscos i ràpids del nostre entorn. Abans la gent naixia i moria al mateix paisatge.

– Les caminades, més enllà de la reflexió sobre el paisatge, són una forma de retrobament amb ell mateix per part del protagonista?

– He volgut construir un personatge diferent als de les grans novel·les sobre caminades. És un TDAH de llibre. Camina perquè el relaxa.

– Al principi el dibuixes com un personatge complex: barallat amb la família però també amb qui es pot empatitzar.

– Entre línies es veu que no se suporta a ell mateix. fuig de casa i es pregunta què fa amb 60 anys perdut pel món.

– Per què la mort de la mare?

– Per buscar un detonant per forçar el retorn del personatge a Catalunya i el seu retrobament amb la família. Clar que hi ha coses de vivències personals però no en aquest cas. Per sort la meva mare és viva i no té Alzheimer. Ara bé, tinc gent a prop que ho ha viscut i m’ho ha explicat.

– Sobre l’Alzheimer diu una frase impactant: que la seva mare havia mort quan va deixar de reconèixer-lo.

– Una reacció de fugida, per no afrontar les coses de cara.

– En el moment de l’enterrament, el personatge es mira algunes dones com un objecte. És volgut?

– És el moment en què el retrobament el trasllada a l’adolescència, quan cosificava les dones. En canvi, amb la relació amb la Liisa hi ha un canvi perquè és la primera persona amb qui realment s’ha obert i amb qui té una relació pausada. Per això hi ha un moment de fugida.

– Al principi és una relació gairebé de poliamor: gaudim dels moments junts però també podem fer coses per separat.

– Sí perquè té por al compromís. No m’interessava un personatge molt estable i reflexiu.

– Reus, el teu poble, és ben present a la novel·la.

– Quanta nostàlgia! Però ha canviat molt, no necessàriament a pitjor. El meu barri, per exemple, ha canviat molt perquè han fet un centre comercial enorme. Vaig créixer a un barri nou fet per a la classe humil, als afores de la ciutat. Tinc records d’una adolescència molt divertida. Ara és una ciutat molt gran que es fusiona amb els pobles del voltant i amb un centre molt arreglat, molt comercial. Hi ha molta més vida que quan jo era petit.

– Reus ha sabut posar en valor el llegat modernista i, com totes les ciutats que ho fan, ha deixat de banda el llegat de la classe obrera que va permetre el modernisme.

– Segurament sí. Reus sempre ha posat en valor la burgesia, contraposant-se a Tarragona com a ciutat dels funcionaris i reivindicant que era la ciutat que marcava el preu de l’aiguardent a nivell europeu. Però això era possible perquè el centre burgés estava envoltat de barris obrers.

– T’esperaves guanyar el Premi Literari Vila d’Ascó?

– No, gens. El premi es tancava a finals del 2020, era un deadline per ajuntar els escrits de les caminades que ja tenia fets per separat. Ho vaig treballar, consultar amb la meva dona i algun amic abans d’enviar-ho. Ho veia molt difícil perquè Cossetània i el Vila d’Ascó tenen un nivell força bo. A més, vaig poder parlar amb l’Albert Pijuan perquè em fes de coach literari per millorar el text. Era en ple confinament i vaig poder evolucionar molt el manuscrit.

Al maig em van dir que havia guanyat el premi i vaig parlar amb l’editorial per dir-los que tenia una versió actualitzada. Els va agradar encara més i no van tenir cap problema per publicar-la. És molt rodó: un premi del sud per a una novel·la sobre el sud i a l’editorial de referència del sud.

– El filtre d’un jurat és important, sobretot per a les primeres publicacions.

– Sí, i en aquest cas estic molt satisfet perquè és una editorial molt ben considerada. Per ara hi ha poca gent que l’hagi llegit sencer però he tingut retorns bons, també de persones que no em coneixen, que són més importants. El 6 d’abril faré la presentació a Sant Cugat, al Club Muntanyenc.