Kristian Herbolzheimer: “Putin ha aconseguit insuflar oxigen i raó de ser a l’OTAN”

El director de l’Institut Català Internacional per la Pau defensa la via diplomàtica tot i que reconeix que hores d’ara no hi ha cap solució senzilla

per Jordi Pascual Mollá

Drets

El director de l'ICIP tem una nova escalada armamentística com a resposta a la guerra a Ucraïna
El director de l'ICIP tem una nova escalada armamentística com a resposta a la guerra a Ucraïna | Cedida per l'entrevistat
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

FOCUS. No a les guerres!

Director de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), el santcugatenc Kristian Herbolzheimer fa dies que té més presència als mitjans del que és habitual. La invasió russa a Ucraïna li ha suposat visibilitzar conceptes i pautes d’anàlisi, conscient que ara és massa tard perquè la pau es construeix sempre abans de l’esclat armat. Defensa, a més, que no es pot caure en debats binaris com “bons i dolents” o “armes sí, armes no”. Herbolzheimer troba un moment a la seva agenda atapeïda per parlar amb elCugatenc sobre com afrontar la situació.

Més enllà del càrrec actual, que ocupa des de fa tres anys, és un expert en la construcció de pau. Del 2000 al 2007 va ser a l’Escola de Cultura de Pau de la UAB. Posteriorment va fer un màster internacional en construcció de pau i va ser 10 anys a una ONG treballant, sobretot, el cas de Filipines, on va esdevenir observador i assessor en les negociacions entre el govern filipí i el Front Islàmic d’Alliberament Moro fins al 2014.

Al primer comunicat que va fer l’ICIP arran de l’esclat de la guerra, deies que la Unió Europea i l’OTAN no han tingut ambició per dissenyar una arquitectura de seguretat al marge del militarisme.

– Sí però cal anar alerta perquè l’OTAN és la justificació de Putin per fer la guerra. L’última ampliació de l’OTAN és del 2014. Podem debatre si s’havia d’ampliar i si la manera de fer-ho i de relacionar-se s’hagués pogut fer d’una altra manera, que segur que sí, però això no justifica on som avui. La responsabilitat és únicament de Putin, que ha aconseguit insuflar oxigen i raó de ser a una organització que no sabia quin paper jugar en un context post-Guerra Freda.

A més, hi ha països que sempre havien estat neutrals, com Finlàndia, que ara es plantegen integrar-se a l’OTAN. Alemanya, que fins el moment havia resistit a les pressions dels Estats Units perquè tots els països europeus tinguessin un pressupost militar del 2%, ja ha anunciat l’increment de la despesa militar per sobre del 2%. Que l’OTAN tingui una nova vida i que ens enfrontem a una nova cursa armamentística és per culpa de Putin.

Hi ha la possibilitat d’emprendre una via diplomàtica quan les bombes fa dies que cauen a les principals ciutats d’Ucraïna?

– El problema és que Putin no té credibilitat perquè pocs dies abans de la invasió va dir que no envairia Ucraïna. Va mentir. La seva credibilitat a la taula de negociació és molt baixa. Hi ha una asimetria de poder bestial a favor dels agressors. Des dels moviments per la pau reivindiquem que, si se’ns hagués fet cas abans, no seríem on som ara. És a dir, si patim per una possible agressió nuclear és perquè encara hi ha armes nuclears tot i haver estat prohibides per les Nacions Unides. Fa anys que demanem una desnuclearització. Espanya no té armes nuclears però tampoc ha signat el tractat contra la proliferació.

Si mirem endavant, em preocupa el panorama que se’ns obre. Hi haurà un debat entre aquells que pensen que ens hem d’armar per protegir-nos davant d’un enemic potencial i aquells que pensem que aquesta lògica és la dels anys 50, 60 i 70, que ens va portar a l’escalada militar de la Guerra Freda. Per sort als anys 80 va sorgir la lògica de la seguretat comuna, és a dir, que només em puc sentit segur si el meu potencial adversari també se sent segur. L’única forma d’aconseguir-ho és tenint menys armes.

En el cas rus, l’OTAN va jugar a la seguretat comuna als anys 80, quan es va crear l’Organització per la Seguretat i Cooperació d’Europa, amb 57 països. No se la va acabar de creure i es va quedar a mig camí. La conferència de l’OTAN del juny al Madrid podria ser una bona oportunitat per qüestionar l’aposta militarista i proposar una arquitectura de defensa diferent. Però amb la invasió tot això salta pels aires.

Manifestació contra la guerra del passat 28 de febrer davant de l'Ajuntament | Jordi Pascual Mollá

I ara què?

– Doncs malament. La feina grossa és prevenir les guerres. Un cop ha esclatat hi ha poc a fer, especialment si una de les parts té una força militar enorme i, a més, té voluntat d’aplicar-la. Ningú s’hagués arribat a pensar que Putin llençaria míssils contra ciutats i població civil fins i tot a les zones russòfones.

Totes les solucions són dolentes perquè ja ha mort molta gent. Si armem la gent, la guerra s’allargarà, la resposta militar serà més grossa i, per tant, hi haurà més morts. Però alhora, en aquests moments, negociar per aturar la guerra suposaria que Ucraïna acceptés totes les condicions de Putin. Òbviament, el conflicte haurà d’acabar per la via diplomàtica. Cal reduir l’agressivitat russa i els incentius de Putin per continuar amb la guerra. Això s’aconsegueix amb les sancions i amb el paper de països com la Xina, que pot ser determinant.

I internament a Rússia?

– És molt important distingir entre la guerra de Putin i Rússia. La població russa és víctima d’un règim autoritari. És fonamental destacar els milers de persones que es mobilitzen a Rússia sabent que poden ser detingudes i acabar a la presó, és impressionant! La resistència civil no violenta no acabarà amb la guerra però ajuda a equilibrar el poder militar i el poder de la raó.

A Catalunya, i també a Sant Cugat, tenim població ucraïnesa i russa mentre a les guerres d’Iraq, Síria, Iemen... no teníem població d’aquests països. Per primera vegada tenim conciutadans del país en guerra. Com a ciutadans podem buscar aquests veïns, escoltar-los, solidaritzar-nos, abraçar-los...

Si s’apliquen sancions, la població russa ho sofrirà, potser més que el govern.

– És el dilema de les sancions sempre. D’una banda, la població innocent pateix; el cas més recent és el de Veneçuela. D’altra, el govern rus, si és hàbil, pot jugar la sensació d’aïllament internacional –no poden jugar el mundial, ser a Eurovisió...– per dir que el món els té mania i generar així un sentiment d’injustícia global contra el seu país i, en conseqüència, una narrativa de resistència que pot acabar cohesionant un cert suport social al règim. Per això s’ha fet un esforç perquè les persones més poderoses pateixin més les sancions però inevitablement afectaran al conjunt de la ciutadania russa, i també a l’europea.

Si Europa decideix reduir la dependència energètica amb Rússia, Espanya passarà a jugar un paper important per la importació de gas des d’Algèria. Són canvis que van molt més enllà del conflicte.

– És una crisi global, quan tot just sortim de la del coronavirus. Si queda acotada a Ucraïna és una crisi que potser acabarà en pocs dies però no podem descartar que afecti a tot el planeta. Venen grans canvis, també a nivell energètic. Com que no podrem dependre de l’energia externa, ja hi ha veus que demanen el ressorgiment de l’energia nuclear. Però també pot servir per acabar de donar un impuls a la revolució de l’energia neta.

També hi haurà altres debats com el que comentava abans: què entenem per seguretat i què ens fa sentir segurs. En aquest sentit, des del moviment pacifista hem d’acceptar que l’OTAN existeix i s’hi quedarà per molts anys. Fins i tot hi ha països que hi volen ingressar. És una realitat que no podem defugir però això no vol dir que no puguem aconseguir que els exèrcits tinguin només una lògica defensiva mentre treballem per aconseguir una seguretat humana més gran [el terme seguretat humana fa referència als elements materials i els drets que garanteixen la seguretat i el benestar de les persones en contraposició a la lògica armamentística].

Herbolzheimer i representants del govern català reunits amb els responsables del Sistema Integral de Veritat, Justícia, Reparació i Garanties de No Repetició de Colòmbia | Sala de premsa del govern de la Generalitat

Enviament d’armes, propostes de corredors humanitaris que van a parar a Rússia, estudiar si Ucraïna ingressa a la Unió Europea... Hi ha moltes reaccions que fan la qüestió encara més complexa.

– Davant d’una situació complexa no hi ha solucions simples. Cal una bateria d’actuacions. Hi ha gent que creu que una de les línies d’actuació és armar la població ucraïnesa. A mi em sembla que la població ucraïnesa té tot el dret a armar-se davant de la invasió si creu que aquesta és la via. Els que no hi som no tenim cap dret a jutjar-la ni a favor ni en contra. El que està clar és que només per la via de les armes no hi haurà prou per frenar Putin. Caldrà altres vies: diplomàtica, sancions, protestes ciutadanes, solidaritat, resistència civil no violenta a Ucraïna i a Rússia...

Davant del dilema de les armes hem de deixar que cadascú actuï des de la seva consciència. Els que creiem que les armes no seran l’eina per resoldre els conflictes, farem tot el possible per remarcar les vies no violentes. Però el protagonisme l’ha de tenir la població ucraïnesa. Hi ha persones que ens critiquen per pacifistes però no diuen que volen que el següent pas després d’enviar armes sigui intervenir-hi militarment tot i que l’OTAN ja ha dit que no.

De fet, Ucraïna ha demanat el tancament de l’espai aeri i l’OTAN ha dit que no perquè té por que això els posi en confrontació directa amb Putin i, per tant, que el conflicte escali més enllà d’Ucraïna. No deixa de ser una contradicció: armem la ciutadania ucraïnesa però ens ho mirem des d’una certa distància per no entrar en guerra.

Natalia Alexandrova, veïna santcugatenca d’origen rus, explica que sembla que hi ha dos mons paral·lels perquè molta gent de Rússia creu que la societat europea ha estat manipulada en favor dels interessos d’Occident mentre aquí diem just el contrari.

– La propaganda de guerra juga un paper important. També per part d’Ucraïna perquè de vegades sembla que tot i el desequilibri militar, els ucraïnesos resisteixen molt i infligeixen derrotes significatives a l’exèrcit rus. Però clar, no veiem les batalles que perden. En qualsevol cas, aquí pots agafar informació d’on vulguis i contrastar-la mentre a Rússia no. Aquí pots dir el que vulguis a favor o en contra de la guerra però a Rússia tampoc.

L’OTAN podria haver actuat diferent, la Unió Europea també, hi ha moltes altres guerres al món que no tenen la mateixa visibilitat i és injust... Tot això és veritat però és indubtable que aquí hi ha hagut una agressió a Ucraïna sense provocació prèvia. El nivell d’agressivitat no té precedents. La resta d’arguments queden apartats davant d’això.

El que jo voldria és que la solidaritat que hem mostrat amb la població ucraïnesa es pugui fer amb el conjunt de persones que fugen de guerres d’altres països. Tot i això, no és el moment de centrar-nos en el “però”. Ara és el moment d’una veu de solidaritat total i absoluta amb Ucraïna i de denúncia també total i absoluta davant de Rússia per equilibrar la balança a la taula de negociacions. I que això ens serveixi de precedent perquè en altres guerres tinguem una actitud més solidària.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article