Per a la Marta Ballvé els dies no tenen sentit sense la pintura

Visita a l’estudi de l’artista resident a Sant Cugat des del 1991, entre reptes d’un món artístic complex i en què les dones tenen dificultats afegides

per Mariano Martínez

Cultura

Mariano Martínez visita Marta Ballvé al seu estudi
Mariano Martínez visita Marta Ballvé al seu estudi | Mariano Martínez
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

DE VISITA A L’ESTUDI. La Marta és de Barcelona, però viu a Sant Cugat des del 1991, tota una vida. Ja de molt petita va sentir la inclinació per la pintura i el dibuix i, per recomanació de l'escola, els seus pares la van portar a un taller de pintura, on se sentia feliç, aprofitava el temps, progressava... Fins que va arribar l'adolescència, aquesta maleïda edat que trastoca els projectes que hem fet durant la infantesa. Va deixar de pintar i va triar estudiar disseny. Estudiant aplicada, va acabar la carrera i va començar a treballar, però passat un any, va tornar a casa un dia i va dir als seus pares que s'havia equivocat, que volia estudiar Belles Arts. Cap problema, mentre sigui estudiar, a casa tenia totes les facilitats. I va aprofitar el temps: “Em vaig desviure per la carrera, arribava la primera, feia els treballs amb il·lusió i volia més, no em sobrava ni un minut i no entenia com hi havia companys als quals els hi sobraven les hores i havien de buscar-se altres activitats”.

Quan m'obre la porta del seu estudi ja m'arriba l'amabilitat d'una dona amb peus a terra però l'ànima volant pel món de l'art. L'estudi és gran, ben il·luminat, encara que amb llum artificial, diverses taules i les parets plenes de quadres i prestatges amb petites escultures, construccions d'objectes assemblats i agregats. El seu nom i telèfon me’ls ha donat la Neus Colet. De què la coneix? “Les dues portem molt de temps a Sant Cugat, hem coincidit a galeries i exposicions, i jo vaig fer un taller de soldadura amb estany que impartia ella”.

L'emoció és l'element fonamental en la seva obra

Després de l'amabilitat natural, a la conversa amb la Marta aflora l'emoció, un raig que recorre la seva obra, la nota que li diu que una obra està acabada: “La pintura està lligada a l'emoció, si miro el quadre i em torna l'emoció que jo he posat al fer-la, vol dir que està acabada; si no hem sacseja, vol dir que alguna cosa falta. Com quan algú hem diu ‘què bonic!’, alarma, alguna cosa passa, alguna cosa no funciona”. No deixa de ser una variant d’allò que l'obra “tingui ànima”, com va dir el Pep Codó.

Al llarg de la seva carrera, l'obra de la Marta ha anat evolucionant, buscant l'essència, línies més pures i colors més clars. És una pintura en què la matèria es converteix en textura, en formes per si mateixes i en què la tela pren l'aparença de fusta. Fins arribar a la fase actual, Arbres d'aigua, títol de la darrera exposició, idea que va desenvolupar durant el temps de la pandèmia, fruit de l'observació de la natura, de la preocupació per l'agressió continuada al medi i les repercussions globals que te per a tothom. “He llegit molt sobre la vida dels arbres i em sembla un món fantàstic”. Són arbres que es desfan en transparències, en formes abstractes que cauen a terra. I en aquest punt salta el record dels arbres, també l’última obra de Tatiana Blanqué gestada igualment durant la pandèmia, arbres que ploren.

“La ràdio està sempre present, m'acompanya tot el dia, necessito estar informada del que passa al món” | Mariano Martínez

La realitat social, els problemes que ens envolten, estan molt presents a la vida i a l'obra de la Marta Ballvé. “La ràdio està sempre present, m'acompanya tot el dia, necessito estar informada del que passa al món”. I aquesta realitat entra a la seva obra. El siluetazo va ser una intervenció d'artistes argentins a la plaça de Mayo de Buenos Aires, per reivindicar la memòria dels desapareguts durant la dictadura militar. La protesta va consistir en enganxar siluetes al voltant de la plaça, símbol de les víctimes. La Marta va fer una sèrie inspirant-se en aquesta actuació, que després va transcendir a la resta de Llatinoamèrica. Com que també li preocupen, entren en els seus quadres la immigració o els desnonaments, en una lluita constant “contra la invisibilitat”.

Anotacions fora de quadre i el món de l’art avui

La Marta està d'acord que el món de l'art és més dinàmic a Europa, hi ha més sensibilitat i comenta la falta de comunicació, encara que vivim a un món hiperconnectat. El projecte del carrer Trafalgar, a Barcelona, li sembla una bona idea. Hi han coincidit una sèrie de galeries i es coordinen, per exemple per inaugurar totes el mateix dia. Ella està d'acord amb el paper de l'administració oferint sales i espais públics per exposar, millor que alguns llocs privats, i la proposta que fa és la promoció d'artistes joves, per exemple organitzant exposicions i fer un circuit per diverses ciutats.

Moure's en el mon de d'art avui és difícil, requereix de molt treball, molta persistència i una petita dosi de sort; com es diu, estar al lloc adequat i en el moment oportú. Per la Marta: “La unió és el sistema per sortir del pou. Les galeries i els artistes deuen formar un equip, treballar coordinadament, amb complicitat i confiança”.

Anotacions i color per una biografia

Al primer any de Belles Arts un professor li va aconsellar que portés un diari on anotes impressions, comentaris, descobriments... relacionats amb l'art. I així ho ha fet des des aquell moment. A l'armari hi ha més d'una vintena de llibretes que donen fe de constància i disciplina. Són llibretes plenes de reflexions, “l'ambient introspectiu i intimista de la meva obra cada vegada es torna més blanc”, “l'art com una manera de pensar el món”, dibuixos, esquemes, collages... Veritables llibres d'autor, petites obres d'art on està recollida la biografia d'una pintora que continua treballant amb la mateixa il·lusió que el primer any.

I un parell d'anècdotes per posar notes de color a una biografia. No recorda la primera obra que va vendre ni la sensació que li va produir. Però sí que recorda que va ser al poc de viure a Sant Cugat que una parella va venir a l'estudi i li va comprar una obra gran i després es va assabentar que estaven d'obres i van modificar una paret per ficar el quadre. Un col·leccionista, ja molt major, li va comprar una pintura, l'última que adquiria. O una dona, també gran, divorciada d'un galerista que se li va emportar tota la col·lecció d'art, li va passar el mateix amb la segona parella i va decidir fer la seva pròpia col·lecció. El primer quadre va ser de la Marta i quasi va fer una festa per col·locar-lo.

L'obra de la Marta Ballvé és sòlida, està fonamentada en un llarg treball d'investigació i experimentació | Mariano Martínez

L'èxit seria viure de l'art”.Elucubracions al final de l'entrevista

Abans d'acabar la carrera ja va fer la primera exposició individual i poc després va entrar a una petita galeria de Barcelona. Era un principi prometedor, era jove, treballava amb il·lusió... però al trencaclosques li falta alguna peça perquè fos una obra completa i acabada. I l'obra de la Marta Ballvé és sòlida, està fonamentada en un llarg treball d'investigació i experimentació, ha anat madurant al mateix temps que l'autora, sense concessions a la galeria o al mercat.

Troba a faltar alguna cosa? “Sí, penso que és injust no poder guanyar-me la vida amb tot el treball que faig”. Si els inicis van ser prometedors, què ha faltat? “Vaig acabar la carrera i vaig signar amb una galeria, durant tres anys em dedicava no més a treballar, confiava en ells per a la gestió i la comercialització. Però no va resultar, van ser tres anys perduts”. I segurament, recordant aquella experiència, quan es troba amb joves que es volen dedicar a l'art, els anima a córrer riscos, a sortir fora, “perquè si us han de fer cas és ara que sou joves” i comenta que “és trist que per obtenir un reconeixement aquí primer hagis de fer-te un nom fora. És per això que hi ha joves que marxen a l’estranger només acaba la carrera o directament la fan sencera a un altre lloc”. Però ella no va donar aquest pas i ara m'adono que és una de les moltes preguntes que ens han quedat pendents.

És trist haver de triomfar fora perquè a casa et tinguin en compte. I aquest és un camí que la Marta no ha transitat. La raó? Ella confessa que la despesa que suposaven els desplaçaments i el transport de l'obra va ser un fre, una aventura que no va estar disposada a córrer, però poden haver influït altres factors. Paral·lelament a la carrera d'artista ha fet la de mare de família, això li ha restat temps i energia? I em ve a la memòria el que hem va dir la Carmen Anzano, que en un moment de la seva vida va tenir d’escollir entre la vida familiar i la vida artística en exclusiva, que vol dir sortides, relacions... No sé quina peça falta al trencaclosques de Marta perquè tingui el reconeixement que altres, amb els mateixos mèrits, a vegades menys, han obtingut. Potser un conjunt de petits detalls, potser que també hi hagi masclisme al món de l'art..?

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article