Dani Vilaró: “Soc escriptor de cap de setmana”

L’escriptor ha guanyat el III Premi Ciutat de Terrassa Anna Murià de contes amb ‘La vida elàstica’

per Jordi Pascual Mollá

Cultura

L'escriptor santcugatenc publica el seu segon llibre de contes
L'escriptor santcugatenc publica el seu segon llibre de contes | Jordi Pascual Mollá
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Treballar de cap de comunicació d’Amnistia Internacional a Catalunya obliga Dani Vilaró a evadir-se amb escrits que deixen de banda la reivindicació dels drets humans per centrar-se en la construcció de personatges a través de les seves emocions. Així va néixer Si em toques, cauré [Viena Edicions, 2017], el seu primer llibre de contes, i ara La vida elàstica [Voliana Edicions, 2022], un llibre que s’ha editat després de ser escollit com a guanyador del III Premi Ciutat de Terrassa Anna Murià de contes. El santcugatenc recull 13 contes independents i inconnexos amb l’únic punt comú de tractar la fragilitat humana.

Els teus llibres són curiosos perquè els contes encaixen entre ells però cadascun és un món totalment diferent.

– És que mai escric pensant en un fil conductor per a un llibre. En faig un triatge un cop ja els tinc escrits. Intento parlar de moltes coses. M’agrada fer contes de personatges, que poden tenir semblances, especialment la fragilitat i els moments de trencament.

Ho has fet als dos llibres. Per què?

– M’agrada tractar la quotidianitat però amb moments de trencament. I sempre ho faig a través dels personatges, o contrapersonatges, perquè tot sovint no em cauen bé. És un divertiment. M’agrada molt el gènere del conte i per això els treballo com a peces autònomes i úniques. Sempre dic a la gent que es llegeixi els contes per separat, com a peces úniques que són.

Et cauen malament els personatges?

– Bé, són gent amb qui no m’identifico. Alhora, m’ho passo bé escrivint-los a la contra. Per exemple, hi ha un conte sobre la gent que crida al gimnàs.

A diferència del llibre anterior, hi ha més elements fantàstics: un taxista a qui li desapareixen clients, un nen que té unes ulleres amb què veu la seva mare morta...

– M’agrada molt jugar-hi però té un risc. Pot semblar que quan no saps com seguir, introdueixes l’element d’estranyesa com a solució. Però la voluntat és trencar la història o el personatge. D’aquí el títol: les coses són elàstiques fins que es deformen, tornen, es trenquen o es queden així.

Jugues molt amb els trencaments emocionals: La mar salada, L’aigua encara és freda...

– Sí, amb L’aigua encara és freda volia explorar la pèrdua d’algú molt important per al personatge, amb un conte centrat en els sentiments. Potser amb La mar salada no és tan evident perquè pretenia fer un conte fosc: un personatge recargolat fins al punt que no vol ajudar un altre que es mor i segurament ha pegat la parella.

Són els dos contes més emocionals i tenen l’aigua en comú. Casualitat?

– No ho havia pensat. El de La mar salada surt d’una fotografia de dos vigilants de la platja que parlaven entre ells. Vaig pensar de què parlen quan no actuen. Soc molt de platja, per això hi surt, m’agrada explicar les sensacions de ser a la platja.

Vilaró construeix els contes a partir d'imatges o idees concretes, jugant amb els personatges | Jordi Pascual Mollá

Expliques els personatges en base a moments concrets: l’herència del taxi del pare, l’accident al revolt, el moment de l’escriptura...

– Perquè genero contes a partir d’imatges i idees puntuals. Però de vegades tinc una idea, un personatge..., començo a escriure i no sé com acabar la història. Puc estar molt de temps per escriure. Soc lent. No em bloquejo però tinc molt clar quan un conte no està acabat.

No tens cap obligació de ser ràpid.

– Per sort, i ho assumeixo. M’agrada fer-ho així. Tinc contes abandonats que, de vegades, reprenc.

Què ha canviat entre Si em toques, cauré i La vida elàstica?

– Al primer llibre feia molts salts d’estil i aquest és més unitari. El primer era una descoberta sobre què escriure. Al segon, en base a l’experiència del primer, ja sé què és el que m’agrada fer, em sento més còmode.

Has crescut amb les crítiques?

– Sí. Al primer llibre, per exemple, només hi havia una dona protagonista; eren 18 contes. A La vida elàstica n’apareixen més. Però també costa perquè soc un home i em surt escriure de les meves coses. Tampoc és fàcil perquè el conte és un gènere complicat. Hi ha molta gent a qui no li agrada o que espera escrits més llargs.

Mai has intentat estirar el fil i fer un relat més llarg o una novel·la curta?

– Bé, els contes del segon llibre són més llargs que els del primer però em fa por perquè pots tendir a fer novel·les breus. Per a mi, el conte, si és una escena, millor. Com a lector, els contes molt llargs em despisten perquè marxen molt del centre de la història fins endreçar-ho tot. Això és difícil perquè quan més marxes, més difícil és de quadrar. És un perill perquè no ho pots controlar. Amb la novel·la et pots equivocar perquè és molt llarga però, si alguna cosa no encaixa als contes, és més evident perquè és breu i el lector se’n recorda.

Què suposa per a tu el premi Anna Murià?

– Estic molt content. Tothom coneixia l’Anna Murià com a amiga de la Mercè Rodoreda però ella també escrivia contes. Se n’han recuperat i tenia un estil molt personal i de fixar-se als detalls. Està molt bé que facin aquest premi. De fet, vaig triar aquest premi perquè és específic de contes i amb una editorial que aposta pel conte com a gènere. No és un gènere que ven.

Hi ha gent amb un cert nom, com Isaac Rosa.

– Sí, i més enllà d’autors contemporanis, tenim una tradició de contistes: Quim Monzó, Pàmies, Pere Calders, Mercè Rodoreda... Però igualment les editorials que publiquen contes és perquè els agrada el gènere, no és una aposta comercial.

'La vida elàstica' ha estat reconegut amb el III Premi Ciutat de Terrassa Anna Murià de contes | Jordi Pascual Mollá

Dos llibres, dos premis!

– També me n’he presentat a algun altre pel mig! [Riu] És una forma d’estalviar-me el contacte amb les editorials.

És important el filtre d’un jurat. També ajuda a començar.

– Quan escrius has de ser crític sense que això et paralitzi. Ara bé, sempre dono els textos a gent que em fa un retorn. Abans del filtre del premi ja tinc un filtre previ d’altra gent que escriu. El pacte que tenim és que serem sincers. M’ajuda a repensar.

Alhora, el premi posa en valor l’obra. En aquest es van presentar quasi 40 originals. Sempre miro qui forma el jurat. A l’Anna Murià hi havia la Natàlia Cerezo, el Guillem Miralles, gent de l’editorial i de les biblioteques de Terrassa.

Escrius per evasió de la feina?

– Totalment, i em va molt bé. Certament no faig contes solidaris i sobre drets humans perquè parlaria del mateix tot el dia i, a més, donaria lliçons. Vull fer tot el contrari a la meva feina. Soc escriptor de cap de setmana.

A l’entrevista anterior acabàveu de publicar un informe sobre l’empresonament dels Jordis i ara Afganistan, l’informe en què qualifiqueu les accions d’Israel a Palestina com un sistema apartheid i la guerra a Ucraïna. Cada cop que fem una entrevista teniu moguda a Amnistia!

– Ara no escric res, com pots comprendre. [Riu] És difícil evadir-se d’Amnistia. Hi porto 10 anys. Tot i això també han canviat coses. Tenim molt més en compte les cures dels treballadors. És molt important perquè llegim barbaritats cada dia. Quan vam parlar el darrer cop això no ho fèiem. Potser per això necessitava tanta evasió. Seguiré escrivint com a teràpia personal però és molt bo tenir mecanismes interns.

Guerra a Ucraïna a la feina i, quan arribes a casa i obres Twitter, també.

– M’he de forçar a fer l’exercici d’autocontrol. És una situació dura que, a més, fa saltar pels aires tota la planificació de l’any. Quan vam fer la previsió del 2022, no contemplàvem una guerra a Europa.

I veus cap on va el món...

– El nostre informe anual fa anys que adverteix dels inputs negatius constants.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article