Alba Guerrero: “S’hauria de limitar o vetar l’aparició de nous centres d’estètica”

Arran ha iniciat una campanya per assenyalament als que consideren responsables del malestar juvenil

per Jordi Pascual Mollá

Política

Alba Guerrero és portaveu d'Arran Sant Cugat
Alba Guerrero és portaveu d'Arran Sant Cugat | Jordi Pascual Mollá
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Portaveu d’Arran Sant Cugat, Alba Guerrero concedeix aquesta entrevista a elCugatenc amb motiu de la campanya Ho volem tot amb què pretenen visibilitzar el malestar juvenil, parlant així de salut mental però també assenyalant les persones que consideren responsables d’aquest malestar. L’entrevista es produeix pocs dies després que els centres d’estètica, el PSC i persones a títol individual hagin criticat les pintades i enganxades de cartells a establiments i mobiliari públic, aquesta vegada per les pintades aparegudes a diversos centres d’estètica pel 8M. Aquest afer es converteix irremeiablement en l’inici de l’entrevista.

Us han criticat diverses vegades les pintades que feu al carrers i a establiments. Amb el 8M, novament. Us han contactat directament?

– Cada cert temps es criminalitza alguna de les accions d’Arran però no ens han vingut a buscar. Ho treuen cíclicament i ara no falta tant per a la campanya electoral. No ens preocupa gaire. Quan assenyales algú pel seu discurs o pel que és, molesta. Seguirem fent el que fem. L’assenyalament és una eina que fem servir i no el canviarem perquè al PSC li molesti. De fet, és una bona senyal que la gent que assenyalem se senti apel·lada.

Difícilment els convencereu així.

– No sol servir perquè deixin de fer el que fan. Ara bé, l’assenyalament ens permet posar el discurs sobre la taula i perquè la gent del carrer ho vegi.

A la campanya Ho volem tot també assenyaleu Jordi Puigneró, Mercè Conesa, Marta Subirà, José Miguel Torres i Ignacio Garriga com a responsables del malestar. Molts d’ells són d’un mateix espai polític. No hi ha responsables al govern actual?

– Segur que podem exigir coses al govern però en aquest cas hem volgut assenyalar la realitat local, posant noms sobre la taula de cara al premi Botifler de l’any. Són tots gent de dretes que s’ha encarregat de construir un model de ciutat que no permet que la gent jove no es pugui emancipar.

Per ara el govern actual no ha canviat el model.

– Són 32 anys de construcció de model. No es pot revertir en quatre anys de feina. Els canvis no es fan des de la institució.

Com es fan?

– El poder està en mans de la gent amb diners. Que Sant Cugat tingui el model actual respon a interessos immobiliaris i el que volia Convergència que fos la ciutat.

Assenyalar persones que considereu responsables del model no canviarà el model.

– Però ajuda a posar cares als responsables. Per canviar-ho cal fer molt habitatge públic, aprofitar espais buits... Tot just ens han tombat la regulació dels lloguers. Alhora, a Sant Cugat hi ha 35 centres d’estètica. S’hauria de limitar o vetar l’aparició de nous centres d’estètica.

Una regulació com amb les cases d’apostes?

– Sí. No estem d’acord amb els centres d’estètica en si però encara menys amb que n’hi hagi tants. Durant el confinament s’han agreujat els malestars i s’ha aprofitat per fer-ne un negoci.

Això vol dir que consideres que s’utilitza l’estètica per ocultar el malestar emocional?

– Sí. Estar tancades a casa provoca canvis al cos, també per la salut mental. Durant el confinament vam veure com creixien les dietes, classes del gimnàs en línia... Això genera malestar a gran escala, especialment entre la gent jove.

Però els centres d’estètica no creen el problema.

– Se’n beneficien, en qualsevol cas.

A la roda de premsa en què el PSC va criticar les pintades, la tinenta d’alcaldia Elena Vila va dir que el feminisme ha de permetre que cada dona faci el que desitgi.

– Hi ha reivindicacions que es fan en nom del feminisme que nosaltres no defensem perquè no hi creiem. És com quan hi ha partits de dretes sortint pel 8M. Aquest no serà el feminisme que alliberi les dones.

Guerrero reivindica el feminisme anticapitalista com a via per aconseguir l'alliberament de gènere | Jordi Pascual Mollá

Vosaltres defenseu el feminisme anticapitalista. Es poden crear aliances amb feminismes que no ho són?

– No entenem l’alliberament de gènere sense un alliberament de classe. Per tant, dins del sistema actual no pot haver un alliberament de gènere. Dins del capitalisme mai serem lliures ni com a dones, ni com a poble ni com a classe.

Hi ha qui et dirà utòpica.

– Ho sé però ho hem de canviar tot d’arrel.

Hi ha un mentrestant...

– Ara mateix fem feina de convèncer la gent. Hem de fer creure que la revolució és possible, que hi ha alternatives.

Tampoc hi ha un acord sobre quin és el lloc cap on es va amb la revolució.

– A Arran sí que tenim una idea clara però és evident que no hi ha un consens de les esquerres.

Quin és el projecte d’Arran, doncs?

– Creiem en el socialisme com una via cap al comunisme i assolir així l’alliberament de la classe, del gènere i de la terra.

Al món no s’ha consolidat el comunisme mai perquè això hagués suposat l’eliminació de l’estat. En canvi, hem tingut estats socialistes que pretenien avançar en aquesta direcció mitjançant la nacionalització o la col·lectivització dels mitjans de producció però amb models diferents: Iugoslàvia, l’URSS... Quina és la via?

– Hem d’aprendre dels errors que hem comès. Hores d’ara no hem dissenyat l’estratègia de presa del poder per assolir el comunisme perquè hi ha molta feina prèvia per explicar i convèncer.

A veure si eixampleu la base!

– [Riu] Exacte, hem de ser moltes més!

Creieu que ho esteu aconseguint?

– És indubtable que l’esquerra independentista ha crescut molt durant els darrers anys. La gent del voltant, tot i no ser militant, s’hi ha aproximat. Creix el moviment popular.

La presència institucional de la CUP al Parlament ha ajudat a aconseguir-ho?

– En molts moment sí perquè la institució ha servit d’altaveu. Que la CUP sigui a la institució ha ajudat a posar alguns temes sobre la taula o a visibilitzar-los al carrer.

Sant Cugat a priori té un perfil sociopolític menys propens a les vostres idees.

– És evident que hi haurà gent a qui no li agradarem mai, no passa res. No cal convèncer a tothom, sí que hem de posar les coses sobre la taula, explicar-nos i assenyalar qui calgui. Certament, a Sant Cugat, per la realitat de la ciutat, costa més que a altres bandes.

Cal una estratègia unitària de les esquerres a Sant Cugat? No es corre el risc que el pes polític sigui vostre però indirectament això faci que gent d’altres espais propers com els Comuns o el Jovent Republicà no se senti convidada a participar?

– En funció del moment i de què parlem. Hi ha vegades en què és molt útil ser més i tant de bo ho aconseguim perquè no ho impulsem tot nosaltres. De vegades no és possible perquè les diferències ideològiques són massa grans.

Quan es parla de mobilització, té sentit ser menys purs però més amplis. Ser pocs –o molts però sempre els mateixos– darrere d’una pancarta tampoc serveix de gaire.

– I quan ha calgut ho hem fet, amb cartells que eren una sopa de lletres de molts col·lectius, com amb les mobilitzacions per l’empresonament del Pablo Hasél. Un altre exemple és el Comitè 8M, que aconsegueix ser més ampli i fer manifestacions impressionants.

Precisament als cartells de les mobilitzacions de Pablo Hasél només hi havia el logo d’un partit –la CUP– i això va generar crítiques a les xarxes per part d’altres espais polítics.

– No recordo els detalls del debat. Des de la Generalitat s’ha afavorit la repressió participant a causes contra companyes i per això hi ha vegades que no hem parlat amb els partits del govern català. La CUP, a més, no només és el partit perquè té una assemblea amb gent que participa a molts espais de la ciutat. El partit sempre ha fet servir la institució com a altaveu mentre la resta de partits segueixen una lògica partidista més tradicional.

Per això hi ha qui us diu cachorros de la CUP.

– Ho puc entendre perquè formem part del mateix moviment però no som les seves joventuts. És una forma de canviar el focus.

Arran aposta per la mobilització al carrer i l'acció institucional | Jordi Pascual Mollá

L’exmilitant d’Arran Cèlia Appel va dir en una entrevista a aquest diari, arran d’un acte d’Hora Bruixa, que hi ha una patologització del malestar i que això és un problema. Quina ha de ser la resposta?

– És una cosa que ha passat, amb un increment del nombre de trastorns recollits. Des de la medicina, quan veus patrons concrets en moltes persones, és normal que es patologitzi però, si l’origen d’això és una causa estructural, cal posar-ho sobre la taula: les joves no arribem a final de mes, treballem i estudiem al mateix temps...

Llavors no es pot donar la institució per perduda perquè molts d’aquests canvis avui dia s’han de fer des de les institucions.

– Creiem en la doble via. La institució ha d’apostar per la sanitat pública, l’educació pública, l’habitatge... però no només s’ha de fer això.

Hi ha una part laboral que s’ha d’afrontar també des de la lluita sindical. Quina relació teniu amb els sindicats a nivell local?

– L’esquerra independentista també aposta pel sindicalisme, amb demandes des d’allà. A nivell local ara no tenim gaire reivindicació tot i que a nivell nacional darrerament hem tingut molta relació amb la COS.

A Sant Cugat el sindicalisme ha guanyat protagonisme darrerament: la CGT ha obert un local i fa força actes, l’USTEC ha estat ben present amb la vaga d’educació i amb la lluita dels interins la IAC-CATAC ha esdevingut una referent a l’Ajuntament.

– A nivell territorial hem treballat amb l’USTEC per la vaga d’educació però a Sant Cugat ho tenim pendent. No hem trobat la manera o no hem trobat el moment per treballar-hi. Amb la CGT vam estar un temps parlant-hi. En algun moment haurem de fer feina sindical a Sant Cugat, és necessari.

Appel també posava l’accent en la feminització del a problemàtica perquè les dones, encarregades de les cures, no tenen temps a cuidar de la seva salut emocional. És, de nou, un element estructural que no se soluciona ni prenent el poder. De fet, segurament a Arran també es reprodueixen aquestes desigualtats.

– Segur! Evidentment no tenim l’hegemonia i hem de fer feina de formigueta per canviar-ho. També cal fer una tasca pública perquè no podem ser nosaltres les que sostenim la vida, ho ha de fer la sanitat. Hi ha una manca de psicòlegs preocupant i, alhora, hem de fer veure que està bé anar-hi perquè totes estem malament en alguns moments. Hem de poder-ne parlar, trencar el tabú.

Que ara es parli més de salut mental suposa un risc de banalització?

– Sí, especialment a les xarxes.

A l’article Parlar de Salut Mental és parlar de col·lectivitat, Hora Bruixa posava en valor respostes col·lectives per afrontar la problemàtica. A Arran teniu algun referent?

– És important que les cures siguin col·lectives. Per exemple, la feina al Kurdistan és molt interessant. A més petita escala, a les assemblees hem de poder col·lectivitzar el malestar, compartir-lo perquè totes ens necessitem per cuidar-nos. Els Caus i els Esplais també fan bona feina.

No s’hauria de convertir en un punt de “com estem” a l’ordre del dia de l’assemblea.

– S’han de generar espais per poder-ne parlar, no només a les assemblees: poder fer cafès amb les companyes i compartir. Així veus que no només ets tu la que estàs malament i, per tant, entens que el problema no és teu, que és més gran i, per tant, cal fer coses per canviar-ho més enllà de centrar-te en tu mateixa.

I les revisions internes? Hipermilitància, possibles encobriments d’agressors...

– Sí, s’han de saber repartir les tasques. Si una companya ha de dedicar-hi molt de temps, potser és millor obrir-li una casa. I les agressions, evidentment, s’han de saber abordar.

La classe obrera acostuma a tenir menys disponibilitat de temps pels horaris laborals i el cansament físic. Això provoca que la gent més precària no pugui militar tant i, per tant, que acabi militant més qui té un privilegi de classe. La militància acaba esdevenint una reproducció de les desigualtats capitalistes. La solució és ocupar una casa?

– No només passa per aquí. Sobretot hem de ser moltes més per poder distribuir-nos la feina i entendre que en alguns moments algunes companyes podran fer més o menys feina. A l’assemblea d’Arran som molt conscients fins on podem arribar cadascuna, hem de saber baixar el ritme quan algú assumeix moltes tasques.

Però és que poder fer més o menys tasques també pot partir d’un privilegi de classe.

– O no, depèn. Jo ara soc a casa dels pares i, per tant, no he treballar tantes hores com la gent que s’ha de pagar un lloguer. El dia que ho hagi de fer, si decideixo fer-ho, potser sí que hauré de treballar més hores i, per tant, hauré de reduir la feina. Però la solució no és reduir les hores de militància: organitzar-nos de forma col·lectiva, viure en comunitat, ocupar...

Has reivindicat l’ocupació diverses vegades en aquesta entrevista. Aquesta és la via?

– La solució a l’habitatge no és que tothom ocupi però sí que és una via útil perquè de vegades també serveix per aconseguir lloguers socials. Mai és una solució a llarg termini però és una bona eina de pressió que permet ensenyar que hi ha molts locals buits.

Què et sembla la feina del Sindicat de Llogateres?

– Està fent molt bona feina. S’han pogut aturar desnonaments i hi ha gent que pot dormir tranquil·la a casa després de molts anys.

La campanya Ho volem tot començarà a assenyalar les persones que Arran considera responsables del malestar emocional | Jordi Pascual Mollá

En una entrevista a aquest diari arran d’un cicle d’activitats sobre salut mental organitzat per l’Ateneu, la treballadora social Anna Carrió explicava que la Marató de TV3 d’aquest any, que es va destinar a salut mental, tenia una mirada essencialment biomèdica i no psicosocial. És una crítica que també va fer la Marea Blanca. Què en penses?

– És important parlar de les malalties però això no vol dir crear una patologia de tots els malestars. Que la Marató se centrés en aquest tema va servir per visibilitzar-ho però no comprem tot el discurs de la Marató.

A nivell estatal es treballa un Plan Nacional de Salud Mental. Heu seguit el debat?

– No però tot i ser d’àmbit estatal ens interessa perquè ens afecta aquí.

També s’ha debatut sobre la modificació del codi civil català pel que fa a incapacitats.

– Tampoc n’hem parlat perquè des de fora de la institució no tenim gaire incidència. Suposo que la CUP sí que n’ha parlat. S’ha de trobar l’equilibri perquè la salut mental no s’hauria d’utilitzar per retallar drets.

El 2 d’abril feu el proper acte de la campanya. Què més teniu previst?

– Vam començar explicant el concepte de malestar emocional i ara entrem en la segona fase per assenyalar els responsables, tot just quan s’apropa el premi Botifler de l’any.

Sempre polèmic, precisament per l’assenyalament.

– L’any passat especialment perquè tot just abans vam fer una xerrada sobre l’estat del català i se’ns va acusar de dir botifler a qui no parla català, cosa que no té res a veure amb el premi. Evidentment, la crítica per l’assenyalament sempre hi és però l’any passat se’ns va dir de feixistes cap amunt. Les xarxes són incontrolables.

No temeu que algun dels candidats us denunciï pel dret a l’honor?

– Ho hem pensat però si ens reprimeixen és perquè fem alguna cosa bé. Per això tenim una organització antirepressiva dins del moviment. En qualsevol cas, seguirem treballant, ara amb la campanya que serà llarga, uns dos anys.

S’ajunta, llavors, amb les eleccions municipals. N’heu parlat ja? Alguna persona d’Arran a llocs de sortida de la llista de la CUP?

– No n’hem parlat encara, no crec que triguem gaire. Per ara puc dir que no aturarem la campanya.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article