Katherin Arias i César Galarza: “Hem tingut una maternitat enmig del conflicte, amb el nostre fill normalitzant la guerra”

Parella i pares d’una nena d’un any i d’un nen de 10, la família colombiana ha estat acollida a Sant Cugat fugint del paramilitarisme

per Jordi Pascual Mollá

Drets

Katherin Arias, César Galarza i la seva filla petita
Katherin Arias, César Galarza i la seva filla petita | Jordi Pascual Mollá
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Parella i pares d’una nena d’un any i d’un nen de 10 –el pare biològic del qual va ser assassinat–, Katherin Arias i César Galarza són dos colombians de la comunitat indígena nasa acollits a Sant Cugat en el marc del Programa Català de Protecció de Defensors i Defensores dels Drets Humans. La seva comunitat està amenaçada pel paramilitarisme, que, denuncien, té la connivència del govern colombià. Des del 2016 prop de 300 líders indígenes han estat assassinats al país llatinoamericà.

Arias està en el punt de mira per haver impulsat el procés d’investigació judicial de la mort de la seva exparella i haver-se implicat a un moviment de víctimes de crims d’estat. Galarza és un activista pels drets humans des de l’àmbit de la comunicació que va sofrir un atac a una de les ràdios comunitàries en què va quedar ferit i on van morir diversos companys. La seva estada a Sant Cugat és un respir però també una oportunitat de visibilitzar la situació que viu el poble nasa, motiu pel qual concedeixen aquesta entrevista a elCugatenc.

Fugiu del paramilitarisme. A quins interessos respon?

– César Galarza [CG]: No s’explica sense el context històric. Per parlar dels drets dels pobles indígenes hem de recordar la conquesta, moment en què ens van imposar el sistema colonial. Tot i que ha canviat, estem sota noves formes de colonització. Als anys 60 es van apoderar de terres dels indígenes, que havien de treballar quasi com a esclaus per a un senyor com si fos un sistema feudal. Els nostres avis es van organitzar per recuperar el que era nostre. La lluita era molt forta i ha tingut avenços perquè a partir del 1991 som reconeguts com a persones a la constitució. Abans ens podien assassinar sense cap conseqüència.

La nostra organització política més important és el Consejo Regional Indígena del Cauca, que posteriorment va tenir un reconeixement legal a la constitució del 1991. Des de llavors ens hem format políticament per fer front al sistema polític imperant a Colòmbia. Res ens ha estat regalat!

Durant aquests 50 anys de lluita el govern i l’estructura neoliberal s’han centrat en seguir matant la gent. Abans ens defeníem dels colonitzadors, ara de les multinacionals. També dels continents i països que fan polítiques que ens maten indirectament.

Quines polítiques?

– CG: Acords de lliure comerç amb Colòmbia, per exemple, o acords amb multinacionals que volen acaparar territoris per explotar-los. A molts territoris han desplaçat persones i, si es neguen a marxar, les maten. Ho fan a través del paramilitarisme, que està finançat pel govern amb la connivència de governs externs. Menys de 40 famílies han pres el control del país des de fa anys. Han impulsat el sistema com a propietaris de gairebé tots els mitjans de comunicació. Per a nosaltres és complicat perquè hem de lluitar contra algú que està disposat a matar-nos. Més encara amb un govern narcoparamilitar com el d’Iván Duque.

Per tant, hem de resistir a les polítiques, al conflicte armat de les guerrilles i a un país que no dona oportunitats per als indígenes. Qui s’hi oposa, corre el risc de ser assassinat. Aquest any a la meva comunitat ja han assassinat 12 líders. Alhora, hi ha les guerrilles, algunes de les quals sorgeixen amb motius polítics raonables però esdevenen un risc des del moment que agafen les armes perquè atempten contra la vida.

Katherin Arias i César Galarza a la recepció oficial a l'Ajuntament | Ajuntament de Sant Cugat

Al 2016 hi va haver l’acord de pau amb les FARC.

– CG: El context actual és més violent perquè el govern mata amb menys mirament. La guerrilla tenia uns fonaments polítics que ens permetien establir processos de diàleg per respectar la vida. En el postconflicte ja no hi ha amb qui dialogar.

Era més fàcil negociar amb les FARC que amb el govern?

– Katherin Arias [KA]: De certa manera sí, com a mínim amb les antigues FARC perquè ara hi ha exmembres de la guerrilla que estan a altres grups armats, a les dissidències, que segueixen operant com a paramilitars. Per això no ens agrada parlar de postconflicte sinó de postacord. No hi pot haver postconflicte si hi ha gent que no va entregar les armes. Però ara no hi ha la base ideològica que permetia negociar, responen a la lògica del narcotràfic.

– CG: El govern va incomplir els acords perquè no va respondre a les víctimes ni a molts guerrillers que han començat a prendre les armes de nou. Per això s’han format grups de dissidència que no tenen cap estructura política, només serveixen a qui els dona diners. Al govern no li convé que l’acord de pau fructifiqui.

Per què?

– CG: Perquè els convé que les comunitats estiguin desestabilitzades i sense organització. El govern no ha prestat atenció al conflicte armat perquè se’n beneficia. Molts dels seus integrants viuen del narcotràfic. En canvi, nosaltres defensem la vida.

Com és el procés de lluita si el teu adversari està disposat a matar-te?

– CG: Des de la unitat dels pobles indígenes amb diverses organitzacions. Amb aquesta unió podem negociar tot i que el govern ho posa molt difícil.

I sense el contrapés d’armes tot i que ells sí que en tenen en contra vostra?

– CG: El nostre procés defensa la vida. Seria molt il·lògic que utilitzéssim armes! Arran de l’esclat social del 2018, que era una unitat dels indígenes, comunitats afros, LGTBI..., la repressió ha crescut molt. La resposta del govern va ser comprar més armes a la policia i militaritzar els territoris. Tot i ser un país ric en recursos naturals, no hi ha distribució de la riquesa ni dret a la salut, a l’educació... Les comunitats indígenes reivindiquem el territori i també aquests drets. Però tenim grans multinacionals que exploten els nostres recursos.

Hem intentat resistir com un govern autònom, és a dir, sense imposicions del govern colombià. Tenim una jurisdicció pròpia reconeguda, una universitat i un sistema de salut propis. Tot això ha estat pagat amb molta sang. Seguim reivindicant-nos amb mobilitzacions com les de la minga indígena.

Els joves colombians acollits a Sant Cugat denuncien que els acords de pau no han acabat amb el conflicte | Jordi Pascual Mollá

El teu cas, Kathe, està marcat per l’experiència de l’assassinat del pare d'un dels teus fills.

– KA: Formo part del Movimiento Nacional de Víctimas de Crímenes de Estado. Quan el meu fill tenia 2 anys, el seu pare va ser assassinat per paramilitars, just després del paro nacional agrario. Va ser un crim d’estat a un municipi totalment rodejat per forces militars i policials colombianes. Tot i que ho neguen, hi operen paramilitars amb la seva connivència, motiu pel qual s’allarga la investigació de l’assassinat.

Per què parles de crim d’estat si sabeu que van ser els paramilitars?

– KA: Perquè l’Estat és responsable per acció o per omissió. Tenen la responsabilitat de garantir la seguretat de tots els seus ciutadans. Moltes companyes del movimiento es troben amb situacions similars. Tenim en comú que els nostres processos judicials no han avançat. Quan comences el procés, confies en el procediment però després vas trobant-te traves. Ara ja fa vuit anys de l’obertura, vuit anys d’impunitat. Si arriben als 20 anys sense resolució, es tanca el cas.

Sabeu els motius de l’assassinat?

– KA: El van matar amb 40 anys. Era un referent polític per a molts joves. Suposo que aquest és el motiu. Després hi va haver altres assassinats amb el mateix modus operandi: fins i tot la quantitat i lloc dels trets. L’assassinat va ser a prop de Bogotà, on la gent creu que no hi ha guerrilla ni grups paramilitars.

Per què et vas sumar al movimiento?

– KA: Pels bloquejos al procés que em fan pensar que quan acabin els 20 anys s’arxivarà el procés amb les mateixes 60 pàgines d’expedient que tenim ara. Per això fem exercicis de memòria. Per a mi és molt important, sobretot pel meu fill. Ens vam haver de desplaçar per molts indrets de Colòmbia, on la guerra era un denominador comú. He tingut una maternitat enmig del conflicte, amb el meu fill normalitzant la guerra. Vivim a un context en què és normal que matin companys. M’he valgut de l’art per poder involucrar els infants en aquesta lluita.

També és una forma d’exposar-se.

– KA: No puc pretendre que el meu fill visqui al marge del conflicte. Ara som aquí en un parèntesi però allà segueixen matant gent. Els infants ho viuen en primera persona i també tenen la necessitat d’expressar-se, el meu fill com a pianista. César és cantant i fan música junts. Ara mateix jo treballo en un projecte de memòria que consisteix en brodar les cares de companys assassinats i desapareguts.

Per a mi és molt dur viure de nou un desplaçament, amenaces... 8 anys després, a un altre lloc, molt llunyà. Tard o d’hora haurem de tornar i també és una decisió difícil. El meu fill major té l’edat a la qual recluten infants. Entren a les escoles i se’ls emporten.

Tornareu?

– KA: És un risc i potser tornem a Colòmbia però no al nostre territori. Quines garanties tenim perquè no tornem a viure el mateix?

La família acollida a Sant Cugat dubta del retorn al seu territori tot i que no descarten anar a algun altre indret de Colòmbia | Ajuntament de Sant Cugat

César, tu ets comunicador. Per què has hagut de fugir de Colòmbia?

– CG: Soc director audiovisual i ho he aprofitat per cridar a la mobilització explicant per què ho havíem de fer i denunciant les mentides del govern. Ho fèiem a través d’una xarxa de ràdios comunitàries però van començar a amenaçar-nos. És inevitable anar amb més cura, sobretot quan la meva filla estava a punt de néixer. Finalment, van atemptar a una de les ràdios, vam morir molts companys i jo vaig quedar ferit.

Ens van donar l’oportunitat de sortir durant sis mesos en el marc del Programa Català de Protecció de Defensors i Defensores dels Drets Humans. Tot i que hem marxat, seguim tenint la càrrega del que passa a Colòmbia, on segueixen vivint els nostres familiars. De fet, només vam arribar a Catalunya van matar dos companys. I han seguit assassinant i reclutant infants.

La teva àvia també va ser assassinada.

– CG: La meva família va haver-se de desplaçar al 2005 després de l’assassinat de la meva àvia. Van entrar a casa seva i van pegar molts trets. Llavors jo era un nen. Vam haver de fugir a un context urbà, negant-me la possibilitat de créixer amb la meva comunitat. Posteriorment vaig tornar, conscient que havia de seguir amb la lluita des de l’esperança.

Viviu un parèntesi a Catalunya però després haureu de tornar. És arriscat.

– CG: Cert. Però volem tornar. Segurament no ho podem fer al nostre territori i haurem d’anar a algun altre indret. Hem de buscar estratègies de cura. La meva filla tot just complirà un any i el nostre altre fill està estudiant. Els hem de donar oportunitats a la vida i no arriscar-nos a que ens matin o els reclutin.

A més, ara s’apropa un procés electoral i, com sempre, les famílies poderoses generen por amb auto-atemptats, massacres... Així es presenten com a solucionadors i garants de la seguretat. A priori el partit d’esquerres té el suport popular de les mobilitzacions però els poders econòmics tenen molt pes. El sistema és tan gran que des de la lògica electoral no es pot resoldre tot, en tot cas es pot aconseguir una reducció de la lògica armada. Mentrestant seguirem denunciant la situació i el paper dels altres països.

Què podem fer des d’aquí per ajudar-vos?

– CG: Cal pressionar els governs per fer complir les clàusules de drets humans dels tractats de lliure comerç. S’ha de qüestionar Iván Duque quan diu que tot està bé. La vostra tranquil·litat és a canvi de què a altres països? A Catalunya teniu un procés d’independència interessant i al qual hem fet suport com a organització. Potser per això teniu una mirada més descolonial però a Espanya no és així. La gent d’aquí també té una responsabilitat.

El nivell de repressió a Catalunya i a Colòmbia és molt diferent.

– CG: Clar però totes dues responen a una lògica d’imposició. Com a mitjans de comunicació hauríeu de contar la veritat del que ens passa a Colòmbia i, si cal, us facilitarem tots els contactes que necessiteu per fer-ho. Si no ho feu, la gent seguirà vivint a una bombolla.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article