“El 28 d’octubre del 2019, després de parlar per telèfon amb el meu assessor al Parlament Europeu, ell va rebre una trucada amb la nostra conversa enregistrada. Des d’aquell moment vaig sospitar. Ara sé, arran de la investigació de Citizen Lab publicada a The New Yorker, que llavors vaig ser espiada amb Pegasus”. Diana Riba, eurodiputada d’ERC, és una de les quatre persones de Sant Cugat espiades amb el programari de l’empresa israeliana NSO Group; un espionatge que ha arribat a més d’una seixantena de polítics i activistes independentistes així com a membres del govern espanyol i que ha generat un terratrèmol polític a l’Estat.

Com ella, els santcugatencs Josep Lluís Alay, director de l’oficina de Carles Puigdemont, i Damià Calvet, exconseller de Territori i Sostenibilitat i actualment president del Port de Barcelona, van ser espiats amb Pegasus segons la investigació i els noms que posteriorment ha fet públics el govern de la Generalitat. Tots dos han desestimat fer declaracions a aquest mitjà.

Tot i que el seu nom no ha sortit a la investigació ni als anuncis posteriors el govern, el santcugatenc Jordi Puigneró, vicepresident del govern, va anunciar al 2020 que havia estat atacat amb Pegasus quan ocupava el càrrec de conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública. Així ho va explicar al mitjà local Cugat Mèdia, tot dient que l’objectiu era espiar el president del Parlament, Roger Torrent, però sense arribar a instal·lar-se el software d’espionatge perquè el seu mòbil el va detectar i el va bloquejar. Posteriorment el telèfon va entrar en custòdia de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya.

El vicepresident hi va insistir en una entrevista a Onda Cero arran de la investigació publicada a The New Yorker: “S’haurien de prendre mesures per bé de la democràcia espanyola”. A l’entrevista va demanar responsabilitats polítiques i una investigació independent internacional. Hores d’ara hi ha una comissió d’investigació sobre Pegasus al Parlament Europeu, sotspresidida per Riba, i s’ha aprovat una comissió homòloga al Parlament de Catalunya. En paral·lel diversos dels investigats han iniciat la via judicial.

Tecnologies d’espionatge, una amenaça creixent

Més enllà de Catalunya, els documents extrets per l’exconstractista de l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) i de l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA) dels Estats Units, Edward Snowden, i publicats per la premsa entre el 2013 i el 2015 van mostrar una gran xarxa de vigilància mundial de la mà de les agències d’intel·ligència dels estats. Paral·lelament la filtració de notícies secretes per part de WikiLeaks ha portat el seu creador, Julian Assange, a estar acusat d’espionatge, entre d’altres causes. Des del canvi de mil·lenni, l’espionatge i la ciberseguretat han esdevingut claus.

“La guerra global contra el terrorisme arran dels atemptats de l’ 11S va requerir un canvi en els objectius de vigilància de les amenaces estatals tradicionals i els seus exèrcits a xarxes terroristes”, explica l’equip de recerca de l’Observatori de Drets Humans i Empreses a la Mediterrània (ODHE), que atribueix el lideratge del canvi de paradigma als Estats Units, “l’amenaça d'actors no estatals com el terrorisme transnacional requeria noves eines i mètodes de vigilància”. Des de l’Observatori adverteixen que la pandèmia ha estat emprada per accelerar els processos de vigilància massiva de les societats: “La tecnologia envaeix totes les esferes socials, el que la periodista Naomi Klein anomena New Screen Deal”.

Ja a les Primaveres Àrabs del 2011 el ciberespionatge va ser una fórmula habitual de control per parts dels governs autocràtics de la regió, que van veure com les xarxes socials esdevenien un espai d’organització i contrapoder. “Això va cridar també l’atenció de les Agències d’Intel·ligència que, en cooperació amb empreses de seguretat i tecnològiques, van començar a rastrejar de forma massiva la ciutadania”, explica l’equip de l’ODHE, “Israel n’és una potencia en aquest sentit i NSO Group seria un exemple, però també Palantir d’Estats Units o la russa RSB Group”.

La Unió Europea té una normativa sobre protecció de dades més estricta, que obliga a tenir sistemes més sofisticats i controlats. “Per això on més avança la cibervigilància és als espais de no-drets com les fronteres, les presons o ‘paradisos o illes industrials’ com els ports”, apunten des de l’Observatori, “el sistema europeu de control de fronteres i base de dades conté milions de persones enregistrades amb dades biogràfiques i biomètriques”. Al marge d’empreses externes, els estats també tenen eines pròpies com el Sistema d’Intercepció Legal de les Telecomunicacions (Sitel) a Espanya, amb 15 milions d’euros anuals d’inversió per part de l’Estat.

Però l’espionatge i la guerra mitjançant mecanismes digitals no ha suposat la substitució dels mètodes tradicionals, que es compaginen amb la tecnologia punta especialment en contextos bèl·lics: “La guerra per substituts es refereix al procés en què les càrregues de la guerra es traslladen d'actors estatals i no estatals a substituts humans i/o tecnològics. Els substituts han servit tradicionalment com a multiplicadors de la força o han proporcionat funcions especialitzades dins de les guerres convencionals. A nivell mediàtic, s’utilitzen molt ja que la baixa d’un substitut tecnològic no representa un perill per al poder polític al no haver de justificar la mort de cap persona a un conflicte”.

Estratègia judicial i comissions d’investigació polítiques

Mentrestant a Catalunya, ha començat la via judicial de l’anomenat Catalangate. “S’ha fet un plantejament multinivell i entrellaçat que és complex però si el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) és imputat es podran revelar una sèrie de coses sense importar que l’empresa sigui d’Israel”, valora Joan J. Queralt, catedràtic de dret a la Universitat de Barcelona, convençut que els indicis apunten a un espionatge per part de l’Estat espanyol i no per serveis d’intel·ligència d’altres països, “com que l’espionatge s’ha fet des d’Espanya, ells saben a qui han espiat i poden facilitar la informació”.

El CNI ha reconegut l’espionatge de 18 persones sota autorització judicial. “Tot i això, està per veure perquè els polítics tenim immunitat i, per tant, cap jutge pot fer que se m’investigui si no se’m retira la immunitat prèviament”, defensa Riba, que des de la sotspresidència de la comissió d’investigació impulsada pel Parlament Europeu demana una moratòria de l’ús de Pegasus a tots els estats membres. La seva voluntat és visitar Polònia, Hongria, Israel i Espanya, tot i que té dubtes sobre si aconseguiran l’autorització espanyola després de la negativa del Congrés a fer una comissió pròpia: “Hem d’esbrinar si realment només els estats poden comprar Pegasus, d’on surten els diners i estudiar quin marc legal vol la Unió Europea perquè això no torni a passar”. Per ara l’escàndol ha suposat la destitució de la directora del CNI, Paz Esteban, per part de la ministra de Defensa, Margarita Robles.

Però la comissió del Parlament Europeu no és l’únic moviment a nivell europeu. El Supervisor Europeu de Protecció de Dades, depenent de la UE, va demanar al febrer la prohibició de Pegasus. “És una recomanació i, per tant, jurídicament no és vinculant però hauríem d’escoltar què diuen les autoritats de protecció de dades, especialment el que se’ns diu des d’Europa”, apunta Mónica Arenas, professora i delegada de protecció de dades de la Facultat de Dret de la Universidad de Alcalá, “els jutges haurien de realitzar, com fan davant de qualsevol limitació de drets, el test de proporcionalitat de l’ús d’aquesta aplicació i tenir en compte la resta de les recomanacions que realitza el supervisor”.

Les comissions d’investigació i el procés judicial iniciat pels espiats tenen vies diferenciades. Les primeres són de caire polític i, per tant, no haurien de tenir afectació sobre l’estratègia judicial. En tot cas, es poden fer informes que ajudin a la investigació judicial, apunta Queralt. “Analitzaran qüestions diferents perquè els processos judicials se centraran en la lesió dels drets dels presumptament espiats i les comissions d’investigació són mecanismes de control dels parlaments, mecanismes per controlar l’executiu, l’acció del govern, com reconeix el text constitucional”, afegeix Arenas, “el nostre Tribunal Constitucional s’ha pronunciat en diverses ocasions sobre la necessitat de no confondre la tasca dels tribunals amb la de les comissions d’investigació, destacant que les conclusions d’aquestes no seran vinculants per als tribunals ni podran afectar les resolucions judicials”.

El recorregut judicial

Tot just la setmana passada el jutge va començar a demanar els mòbils dels afectats que han decidit impulsar una via judicial i, per tant, encara hi ha interrogants sobre el procediment judicial. “Per ara hi ha denúncia, no querella, però no sabem si l’afer pot acabar a l’Audiència Nacional”, apunta Queralt, “al llistat hi ha catalans i no catalans, periodistes, advocats... que entraran o no a la causa en funció de la voluntat del denunciant, que pot preferir no obrir la via judicial per no exposar de nou la seva intimitat”.

“En el moment en què ja s’ha vulnerat la meva intimitat, el que vull és que tot s’esclareixi”, apunta Riba en resposta a Queralt, “per això hem d’activar totes les vies polítiques i judicials”. Per a l’eurodiputada, el cas té tants interrogants que tenir dues comissions i una estratègia judicial múltiple ha de servir per ajudar mútuament els respectius espais. També demana que tard o d’hora el Senat o el Congrés acceptin la visita de la comissió europea i que creïn una comissió pròpia: “Per ara ens hem de felicitar que es comencin a desclassificar documents d’un espionatge tan massiu”.

Un dels reptes és que NSO Group té seu a Israel i una subseu a Luxemburg però tant Queralt com Arenas coincideixen a dir que això no és un impediment per al procés judicial. “S’haurà de veure el grau de responsabilitat de cadascun dels implicats al procés però crec que la qüestió està també en tenir en compte que els espiats són espanyols, no només que un dels actors no sigui espanyol”, apunta la professora de la Universidad de Alcalá, “la dificultat sorgeix pel procés de digitalització i l’absència de fronteres, que precisa de normes i principis universals capaços de fer front als avenços tecnològics”.

Com preveure l’espionatge?

Arenas, a un article publicat a The Conversation, planteja que la seguretat nacional és un objectiu legítim per emprar programes d’espionatge però, com a limitació de drets fonamentals, cal una norma clara i previsible per fer-ne ús, una idea que desenvolupa més en conversa amb aquest mitjà: “La qüestió és que la limitació estigui prevista legalment, persegueixi una finalitat legítima i sigui proporcionada amb la fi que persegueix. Però no tots les mitjans són vàlids, per molt legítim que sigui l’objectiu perseguit. No es poden acceptar mesures d’intercepció massiva de comunicacions perquè és desproporcionat, crea estats policials i converteix tots els ciutadans en sospitosos. Crec que el problema no és tant que tinguem una norma, perquè la tenim, sinó la seva aplicació al cas concret”.

El debat jurídic també és al voltant dels secrets oficials, tal com explica Queralt: “La llei és contradictòria perquè parteix del principi de publicitat i després recull un munt d’excepcions. Tant si decidim que hem de canviar la llei com si no, no hem d’oblidar que el mur dels secrets oficials té una porta, la clau de la qual és del govern espanyol, que pot decidir desclassificar els documents”.

Les reaccions polítiques i la hipòtesi d’un espionatge marroquí

L’esclat de l’escàndol ara fa dues setmanes va suposar una pressió política per al govern espanyol, a qui l’independentisme demanava explicacions i una comissió d’investigació per esclarir els fets. Tot i això, ERC no va trencar relacions amb el PSOE, només congelant una taula de diàleg que no es reunia des del setembre. “No hauríem de tancar mai la taula de negociació perquè és on es resolen els conflictes”, defensa Riba tot dient que en aquest espai es treballa amb l’adversari polític, “congelar la taula és dràstic i per molt que feia temps que no ens reuníem, nosaltres hi érem”.

El passat 2 de maig es va incorporar un nou element al debat polític quan el govern espanyol va anunciar que el president Sánchez i la ministra Robles van ser espiats amb Pegasus. Posteriorment es van afegir més noms de l’executiu espanyol a la llista d’espiats. L’espionatge al president del govern va ser el 19 de maig del 2018, en plena crisi institucional amb Marroc per l’acollida humanitària de Brahim Galli, líder del Front Polisario. S’obria així la hipòtesi d’un hipotètic espionatge marroquí.

El mitjà sahrauí Equipe Media, consultat per elCugatenc, no descarta aquesta possibilitat: “Són objectius del Marroc per aconseguir el suport d’Espanya. L’espionatge és un mètode de repressió i xantatge que utilitza el Marroc en contra dels activistes sahrauís i marroquins. Per tant, no descartem que el Marroc sigui el responsable d’aquest espionatge perquè, a més, està confirmat que va comprar software d’espionatge a l’empresa israeliana NSO Group”.

Tot i això, la majoria de fonts consultades per aquest diari o bé no es pronuncien o bé consideren que l’espionatge està orquestrat pels serveis d’intel·ligència espanyols. Queralt és el més clar en aquest afer: “El portaveu del govern espanyol en cap moment ha dit que es tracti d’un espionatge exterior i, de fet, tot apunta que hi ha una part del CNI que actua per lliure. Hi ha un ideari que justifica qualsevol cosa en contra dels adversaris polítics als quals titllen de separatistes o socialcomunistes. Pensen que salven la pàtria i això justifica saltar-se les normes”.

“Sembla que cada dia hi ha una cortina de fum nova per no explicar què ha passat ni dir si ells ho sabien”, denuncia Riba, “però en el fons l’únic que canvia amb l’anunci del govern espanyol és que ha augmentat el llistat d’espiats”. Queden encara molts interrogants per resoldre i constantment sorgeixen més novetats d’un cas que hores d’ara ha afectat directament quatre santcugatencs.