Maria Fabre, una artista polifacètica: pintora, gestora, galerista i compromesa amb la societat

L’encarregada de Pou d’Art explica els reptes del món de l’art i les dificultats del sector i, especialment, de les galeries

per Mariano Martínez

Cultura

Maria Fabre al costat del pou de Pou d'Art
Maria Fabre al costat del pou de Pou d'Art | Mariano Martínez
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

DE VISITA A L’ESTUDI. L'estudi de la Maria Fabre està al fons de la primera planta, una sala mitjana amb un pou real al mig, que és la peça que dona nom al estudi/acadèmia d'art. El Pou de l'Art, al carrer Balmes 35. Poc espai lliure, les parets estan plenes de quadres, les taules i estants a desbordar de materials de tot tipus a l’espera d'incorporar-se a alguna obra. En un primer moment pot donar la sensació d'amuntegament, però és l'ordre personal de qui treballa habitualment aquí, cada cosa està al lloc assignat. Destaquen, per el valor sentimental afegit, els botons, carrets de fils de cosir, material de costura... que van pertànyer a l'àvia. El seu avi treballava a la Fabra i Coats i comprava en quantitat, així que li han arribat les capses originals o carrets embolicats en paper marró amb el logotip de la fàbrica, material propi de casa de l'àvia. Son materials que ja ha emprat en alguna de les seves creacions. Però també ha utilitzat altres objectes en alguna obra. “On és la gàbia de la casa de nines de la mama?”, pregunta un germà. “És dintre d'un quadre, el millor lloc perquè no es perdi ni s'espatlli”.

Perquè l'obra de la Maria està plena de textures que juguen amb la geometria i el color, o els objectes que s'incorporen a la tela i complementen la labor del pigment, la superfície plana que vibra en un intent d'adquirir volum. Una combinació que acaba en peces harmòniques i equilibrades, amb elements que juguen a sortir-se del quadre.

Aquí arribo recomanat per la Dolores Mayorga. Ja conec algunes de les raons que l’han portat a indicar-me aquest estudi. Em podries completar les dades que em falten? “La Dolores Mayorga va exposar a la meva galeria i aquí comença la relació. Després de la festa del 10è aniversari del Pou de l'Art, un grup de set dones, artistes, vam acabar al seu estudi veient una pel·lícula. La relació es va enfortir i vam acabar formant el grup 7XSet. Més tard, pertànyer a aquest grup em va ajudar en una època complicada per a mi, la de la malaltia de la mare. Fer coses en comú em servia per treballar, per no ofegar-me en la realitat quotidiana i no deixar la pintura”.

“A partir de la malaltia de la mare moltes coses et passen pel cap”, amb les reflexions i vivències d'aquells dies va construir una obra personal, un homenatge a la mare, on destaca la combinació de materials, amb molts elements del tapis i del teixit. El resultat, la darrera exposició, Petitona Meva, l'any 2020 al Museu Tèxtil de Terrassa. “La llàstima és que la meva mare no va arribar a veure-la”.

Un afegit fora de guió. Aquesta exposició estava pensada per fer-la a Sant Cugat, la causa per la qual no va trobar sala aquí i acabà recalant a Terrassa? Raons desconegudes.

Alumna del primer batxillerat artístic i directora precoç d’un centre d’art

El primer contacte de la Maria amb l'art va ser a través de les mans de la seva àvia, que li va ensenyar a fer ganxet amb sis anys. Amb l'àvia va passar moltes estones i d’ella guarda un record molt especial. Primer va jugar amb botons i fils, després els va incorporar a les seves obres.

La vocació artística estava molt definida i quan va acabar la primària va tenir la sort de l'inici del batxillerat artístic a Sabadell, un pla experimental. Després va fer Belles Arts a la Universitat de Barcelona, diversos cursos de gravat, tapís... Una formació acadèmica completa i molt treballada a la vegada, perquè abans d'acabar la carrera ja estava exposant i treballant fent i organitzant tallers d'art.

Pou d'Art ha estat el gran projecte artístic de Maria Fabre | Mariano Martínez

I va arribar el moment de fer-se adulta i prendre les regnes de la seva vida. Feia l'últim curs de carrera i el seu pare li preguntava sobre els seus plans de futur, que en aquell moment eren trobar una feina de mitja jornada per subsistir i tenir temps per pintar. Ell veia que era una noia amb iniciatives, que organitzava activitats i feia tallers i li va proposar que muntés alguna cosa; amb el llenguatge d’avui, que es fes emprenedora. Un anunci, “local amb persiana”, que contenia rates i escombraries diverses, cèntric i amb possibilitats. I en set o vuit mesos el local estava net i disposat per “obrir la persiana”, i com a l’interior s'havia trobat, i respectat, un antic pou, el nom del centre estava claríssim des de la segona visita, abans de remoure una pedra. Així que al final d'aquell curs tenia a les mans el títol de llicenciada en Belles Arts i un local per gestionar i instal·lar el seu estudi, que també serà galeria d'art durant uns anys.

Des d’aquell moment la seva vida s'ha repartit entre la gestió total del Pou de l'Art, organització de tallers, recerca i contractació de professors, la gestió de la galeria i la participació a la vida associativa. A més de pintar i formar una família. Segurament aquesta vida tant activa és l'explicació que es mantingui jove, en el ampli sentit de la paraula.

La Maria galerista i implicada a la vida de la vila

El Pou de l'Art va funcionar durant un 18 anys com a galeria. Hi van exposar artistes com el Jesús Pelgrí, la Marta Ballvé, la Lourdes Ral, la Sabrina Sampere, la Dolores Mayorga... Era i és una ferma defensora de les galeries i de la figura del galerista: “Com a peça important en el cercle de l'art, tenen la missió de promocionar al creador i d'acompanyar-lo en la darrera etapa, la comercialització de l'obra. Les galeries també fan un paper molt important en quant al descobriment i promoció de nous valors”. I la raó de tancar? “Va arribar un moment de cansament, perquè el treball era dur, la relació amb els artistes a vegades es feia difícil. Per exemple, feien propostes per la instal·lació de les exposicions o per l'acte de la inauguració, però tu havies de córrer amb les despeses i l'organització. A mi em prenien el pèl i a més, em faltava l'esperit comercial i la cerca de clients. Al final era una tasca ímproba que a vegada resultava deficitària. I després trobaves que, després de l'esforç i la inversió que havies de fer, algun artista venia directament l'obra. I tu havies fet la promoció i la publicitat”.

Al final, abans de tancar la persiana, es va presentar a l'Ajuntament, ho va comunicar... i la resposta va ser donar-se por assabentats i res més. “És una labor maca, però va arribar un moment en què no compensava les hores dedicades i el diners invertits, que havia de treure del temps de gestió del centre o de realitzar la meva obra”.

Ara el Pou de l'Art funciona bàsicament com centre d'art, cursos i tallers, “que no es van interrompre durant la pandèmia. Ens vam haver de reinventar, crear materials nous i adaptar-nos al mitjà d’internet, com van fer moltes institucions i empreses. Un treball dur però que va valer la pena, perquè veies com s'implicava la família i els nens participaven activament i notaves que s'ho passaven be”. Fins i tot els petits, “a vegades havies d’avisar-los perquè no fiquessin el pinzell al got de llet”.

L'artista està implicada als espais de participació municipals tot i que creu que tenen molt marge de millora | Mariano Martínez

La Maria Fabre des de molt jove ha sigut una dona activa, entusiasta i compromesa amb la societat. Ja de molt petita es va implicar a la parròquia i amb les campanyes de recollida d'aliments o joguines. Amb només 14 anys va organitzar un concert de rock per recaptar diners per finalitats benèfiques al teatre de la Unió: “Recordo que no es podien vendre begudes alcohòliques i que va actuar Que et moqui la iaia”. Durant molt anys va participar al Consell de Cultura, amb “la sensació de ser un adorn per justificar la participació de la societat civil”. Però no és una dona que baixi els braços fàcilment i abandoni, així que ara, després d'intervenir en les recents jornades de l'Art a Debat, participa a la Taula de les Arts Plàstiques, que té la missió d'elaborar un projecte sobre la planificació de l'activitat artística a la ciutat. I encara que no hi ha la participació que era d'esperar i que el treball avança amb lentitud, ella no abandona i acudeix amb regularitat a les reunions.

I parlant d'art i ciutat, quin eco creus que té fora d'aquí el eslògan Sant Cugat Terra d'Artistes? “Crec que no té cap transcendència, és una frase que no té més recorregut que entre el cercle d'artistes de Sant Cugat i la gent propera”. I què es podria fer perquè la gran quantitat de creadors de la ciutat fos més visible, perquè els veïns i també fora es coneguessin tota aquesta creativitat i el eslògan fos alguna cosa mes que una frase feta? “Falta acabar de repensar el projecte cultural que volem, quines infraestructures necessitem i quines activitats prioritzem”.

Pel que fa a les activitats locals, la nit de l'Art no era un bon aparador per mostrar a tota la ciutadania que s'està fent a la Vila? “La Nit de l'Art va ser una iniciativa de les galeries, un projecte totalment privat. L'organització es va fer més complexa, era molta feina, i l'Ajuntament va començar a col·laborar; més tard, com hi havia unes ajudes econòmiques i s'havia de coordinar diverses àrees municipals, la gestió va passar a les seves mans, que és allò correcte quan hi ha diners públics pel mig. I després de Nits molt maques, amb molta assistència, la celebració va patir algun entrebanc i es va deixar extingir”. Com abans, algú deu conèixer les raons.

Renúncies i alegries

Has pogut viure del teu art, de la teva pintura? No. I de la galeria? “No. He viscut de les classes i de gestionar el centre. Viure de l'art és molt difícil”.

A mode de reflexió final. La Maria Fabre es troba quasi a la meitat del camí. Va néixer l'any 1975, i al seu “carnet de ball” s'acumulen els assoliments i les renúncies, els èxits i les metes no aconseguides. Ser galerista i gestora, pintora i persona compromesa amb la comunitat, mare i companya, li sobren dedicació i energies per desenvolupar una carrera amb més reconeixement? No especularé, però crec que ha sigut coherent, que amb eleccions i renúncies que ha hagut de fer al llarg del camí se sent realitzada com a persona. Una prova és la serenor que transmet, sense oblidar a la vegada l'entusiasme que posa en la seva feina diària o allà on participa, encara que pensi que els resultats no són els desitjables.

Una pintora de la nostra ciutat, una persona sense dobles cares. Treballadora constant. Quan he arribat al seu estudi de bon matí, avançava feina mentre esperava. I, m'atreviria a dir, que guarda un raig de candidesa de la llunyana adolescència, una mirada franca i sincera.

Anècdotes

Guarda el record de la primera obra venuda. “Estava a primer de carrera i havia fet un dibuix d'un lloro. Els estudiants podien entrar al zoo a dibuixar, i en la plaça del Monestir, amb FirArt, el vaig vendre, mil pessetes”. I un parell més d'anècdotes: “Un client em va comprar un quadre una mica gran, format horitzontal, i em va demanar si el podia col·locar vertical, que volia posar-lo en una columna”. I la sorpresa: “Un dia, un altre client em truca, que hi havia fet reformes al despatx, que carregués uns quants quadres al cotxe i hi anés”.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article