Albert Oliveres: "Si vols educar millor, el que has de fer és ser millor persona”

El pianista i professor de música dedica el treball 'Preludis d'un adeu' (Primavera Labels) al seu pare mort Arcadi Oliveres

per Sergi Alemany (El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià)

Cultura

Albert Oliveres davant l'escola de música l'Antàrtida
Albert Oliveres davant l'escola de música l'Antàrtida | Sergi Alemany
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Albert Oliveres (Barcelona, 1987) és músic i professor. Fa classes d’història de la música a l’escola Súnion i ensenya a tocar el piano als alumnes de l’Antàrtida, a Sarrià, el barri que el va veure néixer. Va ser alumne de l’Escola Orlandai quan la seu era l’actual Casa Orlandai, on fem aquesta entrevista. Anys després, va seguir estudiant a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Entre una època i l’altra va viure a Sant Cugat i també es va emancipar: va marxar a viure al barri de Mas Sauró, a les Planes. Des de fa tres anys torna a (sobre)viure a Sarrià: “Comparteixo un pis petit amb tres companys”. Un any després de la mort del seu pare, el santcugatenc Arcadi Oliveres, el 6 d’abril d’aquest any va interpretar per primer cop el seu darrer treball professional al piano Preludis d’un adeu, nascut d’una manera molt natural i espontània. Es tracta d’una fotografia sonora dels últims quinze dies de vida de l’activista social i economista Arcadi Oliveres.

Un any sense l’Arcadi. Com esteu?

– Mai t’acabes d’acostumar del tot a aquestes absències, però el procés de la mort penso que el portem bé a casa.

Ho heu acceptat.

– Llei de vida. El 6 de d'abril moria el pare, i el 2 de maig naixia la famosa Aila, la filla del meu germà Bernat.

Tu n’has fet un adeu.

Preludis dun adeu és un record fortuït dels últims quinze dies de vida del pare, que vam fer públic en un concert al claustre del Monestir de Sant Cugat el dia que feia un any de la seva mort. Va ser catàrsic.

Què s’escolta?

– Els sons a casa els últims dies de vida de l’Arcadi, mentre jo tocava el piano. Tinc l’hàbit de gravar-me amb el mòbil mentre improviso i després ho escolto. Aquesta vegada, en donar li al play...

Què vas sentir?

– Estava al cotxe anant cap a unes colònies amb l’escola, i de sobte em vaig teletransportar al menjador de casa. Em va captivar el so ambient de tot el que passava al voltant d’aquell piano. Quan vaig tornar, li vaig comentar al pare que em rondava la idea de fer-ne alguna cosa.

Albert Oliveres és músic i professor | Sergi Alemany

Què li dius, exactament?

– Que trobava que eren uns àudios molt macos. De sobte, marxes tres dies del seu costat i descobreixes una potència sonora en aquell ambient. Li va semblar molt bé que pensés a conver-tir-ho en un possible projecte musical.

Quin és el primer so que detectes?

– El grinyol de la taula, una cadira que s’arrossega, el timbre de casa quan venia una visita…

Durant quinze dies

– Del 21 de març al 5 d’abril a la nit. I el 6 al matí, l’Arcadi mor. Les dues últimes gravacions són del dia 5, després de dinar i havent sopat. Neixen abans els preludis que la idea de fer un projecte.

s tot espontani?

– Totalment. El treball neix de passar moltes hores a casa fent companyia al pare, quan ja estava més cansat i volia estar tranquil. Sense aquests Preludis no sé si m’hagués posat a compondre un disc d’homenatge al meu pare. Crec que no ho hagués fet.

Potser per la força daquests preludis...

– Crec que el meu treball guanya si li poses context. Li dona un sentit. Si no, quina gràcia té un tio tocant el piano mentre improvisa i s’equivoca. Transmet l’energia d’una casa en un moment molt concret.

Albert Oliveres al piano de l'escola L'Antàrtida a Sarrà | Sergi Alemany

Sentim la veu de lArcadi en alguna gravació?

– La seva presència hi és. Se’l sent respirar, i parlar també. De fet, hi ha una peça que és tota una conversa. És tot molt coherent amb la manera com ell mor. Tot i ser dur, reflecteix un moment de pau i harmonia.

Ha estat un treball intens en termes personals?

– M’ha servit per canalitzar el dol. L’edició en vinil inclou uns textos escrits per mi, que realment han estat el moment que més m’ha servit per treure el plor i l’emoció. El vinil dura 40 minuts i en format digital (Spotify, YouTube, iTunes...) una hora, perquè inclou tres temes més. L’última peça ja és amb l’Arcadi mort.

Com és possible?

– Vaig decidir que gravaria també el funeral. Tota l’acústica dels Caputxins de Sarrià, l’entrada del fèretre i la remor de la gent. Em semblava que era un bon tancament, si això s’havia de publicar algun dia.

Hi ha més germans implicats

– Sí. La portada de Preludis és un disseny del meu germà Bernat, que és il·lustrador. Hi apareix la butaca buida del pare.

La butaca dels últims dies...

– Tot el projecte és molt natural. Com més s’acosta la mort del pare, resulta que més pau transmeto amb el piano. Les primeres peces, sense arribar mai a una nota estrident, denoten un punt de nerviosisme i angoixa. És com si passés de no acceptar la seva mort a abraçar el moment final.

Quan es podrà abraçar el vinil?

– Aviat, el 6 de setembre. Ho vam decidir la setmana passada amb la gent de Primavera Labels, que és qui m’ha ajudat a crear-lo. No és el tipus de producte amb que el Primavera Sound treballa habitualment, perquè estilísticament ells juguen una altra lliga, però ho van entomar com una aposta de projecte i els estic molt agraït.

Ms enllà del disc, faràs una gira?

– Sí. El concert del 6 d’abril a Sant Cugat va ser més un homenatge, perquè aquella nit el protagonista 100 % va ser l’Arcadi. A partir d’ara, la idea és girar en teatres. Ja us avanço que el protagonista tampoc soc jo al piano: l’escenografia i el joc de llums expliquen moltes més coses.

Serà la teva primera gira en solitari.

– He fet molts concerts, però aquesta és la primera gira sol amb un piano, sí. Però insisteixo, que hi ha molta més gent al darrerre de l’escenari.

Actuaràs al Teatre de Sarrià?

– Em faria il·lusió, i tindria sentit. Al final, aquest barri és casa meva. Tot just comencem a buscar espais, perquè fins ara ha estat un any de dedicació al concert d’homenatge del 6 d’abril.

I al Pati den Marcel?

– Seria maco. M’agradaria. Cal veure que hi càpiga l’escenografia, perquè és gran. En un teatre tens una infraestructura de llums que facilita el muntatge, així que aquí s’encariria la producció. Veuríem qui ho assumeix (riu).

Albert Oliveres pel carrer a Sarrià amb la bicicleta | Sergi Alemany

Com sha de gaudir de Preludis dun adeu?

– És clar que pot connectar amb moments de pèrdua (mort, amistat, relacions...), però també et pot fer companyia mentre estàs a casa. Aquesta versió menys dramàtica també la compleix.

Un concert en directe

– En el fons, és això mateix. Petit espòiler per qui vingui al concert: hi ha un moment en què deixo de tocar... i només sona el disc. Crec que és quan la gent entendrà què significa aquest treball. Fins aleshores és un concert de piano que et remet a l’Arcadi, però tu a ell no els veus enlloc. A partir d’aquest moment, connectes amb el disc.

Sempre vas connectar molt amb el pare?

– Mai he tingut la sensació que fos un pare absent, com deia ell. No podem negar que la mare, la Janine Künzi, sempre ha tirat més de la casa. Una qüestió generacional. L’Arcadi em genera admiració com a fill, però també agraïment.

Consideres que va fer poc activisme a Sarrià?

– A Sarrià va fer més la figura d’un pare normal que no d’una figura pública, però la seva implicació amb el barri va ser enorme. Potser la va canalitzar més a través dels fills: quatre alumnes de l’Orlandai, els quatre a PACCS (Preadolescents, Catequesi, Caputxins Sarrià), a L’Antàrtida... Tots hem acabat fent vida a Casa Orlandai, implicats al barri amb les Festes Majors Alternatives i les oficials, fent xarxa.

Albert Oliveres al carrer Bonaplata de Sarrià | Sergi Alemany

Què va suposar el 15-M a les vostres vides?

– És el primer moment que els fills tenim la sensació que el pare s’ha convertit en una cara pública de veritat, en algú reconegut que surt als mitjans. Ella ja era una figura pública en el cara a cara, perquè havia estat a totes les places i escoles fent xerrades.

Va ser el gran moment públic de lArcadi?

– El 15-M va ser un boom, però diria que el moment de la seva mort és el clímax. Va rebre un reconeixement social i institucional enorme, amb figures públiques trucant a totes hores i la Medalla d’Or de la Generalitat a títol pòstum. Un final que a mi fins i tot em va sorprendre, per la magnitud.

Tothom es va poder acomidar de lArcadi.

– El mur digital que vam crear encara rep algun missatge de tant en tant. Estem parlant amb l’editorial que treballava amb el pare, per veure si part del material es pot publicar com a document d’una etapa de la història de Catalunya. Es podria dividir en capítols: alumnes, xerrades, una part més política, lluites socials... tot a través de la figura de l’Arcadi i dels missatges rebuts en un moment així. És una idea, i si finalment tira endavant tenim els correus de tothom, així que abans demanarem permís a la gent.

Albert Oliveres és fill d'Arcadi Oliveres i Janine Künzi | Sergi Alemany

Què té la música?

– Fa que les coses passin millor. Si no hagués estat músic, hagués posat música igual a totes hores a casa. Tinc molt en compte a la meva vida quina música vull que m’acompanyi a cada moment. Amb un bon disc, vius el present d’una altra manera.

I la docència?

– És una feina que implica molt mirar-se a un mateix. Educar com ets. Si vols educar millor, el que has de fer és ser millor persona. Em poso en conflicte constant amb mi mateix per veure quines coses no estic fent com m’agradaria. Al final, eduquem persones i no músics.

Què és el millor de Sarrià?

– Sempre es parla del barri pijo, una visió que es pot tenir i que no negarem, però al final poder ser un poble dins d’una ciutat és molt guai. Barcelona també té això a Gràcia, Horta, Sants... És bonic que dins d’una ciutat cosmopolita hi hagi pobles. Això fa que la gent estigui connectada i hi hagi una xarxa veïnal que s’organitza.

El pitjor del barri?

– Que la gent no hi pugui viure. Si la classe mitjana no ens ho podem permetre, Sarrià passa a ser un barri molt exclusiu.

*El Pati den Marcel és el nom que rep lexterior de Casa Orlandai, en homenatge a Marcel Oliveres, mort de càncer i un dels impulsors del projecte de gestió cívica de l’espai.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article