Catalina Carmona: “L’extrema dreta no afecta només els migrants, afecta tota la societat”

La poetessa florestana d’origen colombià es va exiliar del seu país ara fa 20 anys, fugint de la persecució política i ara veu amb una esperança la possible victòria de les esquerres a les eleccions

per Jordi Pascual Mollá

Barris i EMD, Cultura, Drets

Catalina Carmona ha publicat un llibre amb dos poemes sobre migració
Catalina Carmona ha publicat un llibre amb dos poemes sobre migració | Jordi Pascual Mollá
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Poetessa florestana d’origen colombià, Catalina Carmona acaba de publicar Vida en movimiento [Yaku Ñawi, 2022], un llibre en què es recullen dos dels seus poemes sobre la migració acompanyats d’il·lustracions de Nele Urbanowicz. És un llibre artesanal que es posiciona en contra de la vulneració de drets humans en les rutes migratòries, amb una atenció especial a les persones que travessen la Mediterrània. Carmona fa més de 20 anys que va arribar a Europa, fugint d’una Colòmbia on estava perseguida com a activista estudiantil. El que havien de ser un parell d’anys s’ha convertit en dècades.

Amb el teu llibre comença l’aventura de Yaku Ñawi com a editorial.

– És una iniciativa d’una amiga que treballa els llibres de forma artesanal. Cada exemplar és únic. Ha fet també les il·lustracions del llibre, alguns amb cendra, de forma que és efímer.

Les il·lustracions són clau.

– Ella va escollir el primer poema i va fer una il·lustració d’una presó amb la simbologia de la Unió Europea. El primer poema és sobre una refugiada i el segon és sobre una noia que va migrar a Espanya en avió però després va trobar problemes perquè va emmalaltir i després va morir.

Hi ha alguna cosa de la teva experiència com a migrant?

– No perquè vaig pensar en la situació del Mediterrani. Hi ha diversos tipus de migració: algunes econòmiques i d’altres per canviar de vida, per exemple.

Per què has escollit la migració com a tema del llibre?

– Segurament no és del tema del qual més escric però la Nele m’ho va proposar i em va semblar bé. Ella em va proposar el primer poema i jo vaig escollir el segon. La migració és una història meva i també de molta gent que conec.

La migració no és un procés que acaba perquè quan t’assentes al teu nou país sempre seràs la persona que ha vingut de fora.

– Totalment. És estrany perquè de vegades, quan dic que porto 20 anys aquí, em diuen que llavors soc catalana. Però tampoc perdo mai la identitat d’origen. De vegades em crec ciutadana del món, de vegades soc colombiana i ara també florestana!

Per a tu què representen Catalunya i especialment la Floresta?

– Casa meva. A la Floresta hi ha molt de suport entre les persones. És una xarxa social molt interessant i m’hi sento molt arrelada.

Quan vas marxar de Colòmbia vas anar al País Valencià i després vas estar uns anys vivint a França abans d’arribar a Catalunya.

– Tres anys a València, tres a França i després a Catalunya, primer a Barcelona i ara ja set anys i mig a la Floresta.

Carmona va fugir de Colòmbia perquè estava perseguida com a activista | Jordi Pascual Mollá

Colòmbia és el país on vas néixer i també del qual vas haver de fugir. Què representa per a tu?

– Després de tants anys ja no estic perseguida perquè no soc un perfil alt pel que fa a militància. Hi he pogut tornar moltes vegades. Però quan vaig sortir tenia clar que si em quedava a Colòmbia no em callaria i, per tant, corria el risc de ser perseguida.

Vas demanar l’asil?

– No volia demanar-lo perquè suposa no tornar al país durant cinc anys. El meu objectiu inicial era estar fora dos anys però m’hi he quedat! A la Universitat de València em van rebre molt bé, especialment dos professors. Em van fer molt suport i vaig poder ser a una residència d’estudiants. He tingut molta sort.

Per tant, vas marxar pensant que hi tornaries?

– Però als dos anys de ser aquí no s’havia iniciat el procés de pau. Era un risc.

Has pogut estar en contacte amb altres persones colombianes que viuen a Catalunya?

– Sí, participo en activitats relacionades amb Colòmbia. Potser ara tinc menys temps però sempre he intentat anar a xerrades sobre Colòmbia i el seu moment polític i social.

Les associacions de persones migrants han passat de demanar la derogació de la llei d’estrangeria a haver d’afrontar una extrema dreta que creix a tota Europa...

– Sí... Potser abans hi havia unes altres lluites. Però no ens enganyem, l’extrema dreta afecta tothom. Un lloc sense democràcia és dolent per a tothom. No és cert que l’extrema dreta afecti només els migrants, afecta tota la societat.

Però hi ha una gradació: les persones migrades rebeu més i, en funció de l’origen, encara més. L’extrema dreta espanyola no ha tingut cap problema per acollir refugiats d’Ucraïna, per exemple.

– És molt greu. Aquí la Floresta contra Fronteres fa una feina molt bona per acollir tothom, precisament perquè el color de pell no serveixi per fer una gradació entre les persones. Les societats que millor funcionen són les més barrejades socialment.

Al llibre parles de migració i, per tant, de tot això que hem comentat. Però ho fas en forma de vers. Com es fa?

– Soc sociòloga i tendeixo a parlar de dades i fets concrets. Però és important esborrar els números per parlar de les persones.

En un article sobre la tasca que fa Punt de Referència, Rita Grané, directora de l’entitat, ens explicava que és important posar noms per sobre de la categoria administrativa MENA, per exemple.

– Exactament. En el cas d’Ucraïna es va viralitzar una fotografia d’un nen que havia fugit sol del país. Aquell sí que era un nen i, en canvi, els que venen del Magreb són MENAs i se’ls tracta com si fossin adults delinqüents.

De petita escrivia contes i un diari, ara poesia | Jordi Pascual Mollá

Escrius des de petita. Abans més contes i ara més poesia. Què recordes dels inicis?

– El meu pare em va regalar un diari i vaig començar a escriure amb alguns textos amb les lletres canviades perquè només ho entengués jo.

Ara escrius més poesia perquè és més ràpida.

– Soc mare i tinc molt poc temps per posar-me a escriure. Sempre estic ocupada. La poesia em permet escriure en qualsevol moment i fins i tot al mòbil.

Però també és més difícil concentrar les idees a un vers que tingui un sentit artístic.

– Em surt natural. Algun cop desconnecto passejant per la muntanya. Llavors escric de forma reposada. La poesia em permet dir coses sense que siguin explícites.

Una evolució?

– És que de petita no escrivia poesia. Potser vaig començar a escriure poesia de forma habitual a Barcelona, quan tenia poc temps perquè treballava molt.

Amb algun referent?

Los nadaístas, una espècie de Sartres a la colombiana. Tinc molta base colombiana, vaja. També el García Márquez. El realisme màgic m’agrada molt: explicar coses que poden ser reals o no. M’agrada molt el surrealisme també. D’aquí Gil de Biedma m’agrada molt, a més d’amics amb qui comparteixo l’escriptura tot i que cada vegada signen amb un nom.

Com tu!

– [Riu] No em defineixo! He pensat que m’agradaria un nom artístic i vaig optar per Catalina del Mar perquè és el nom que havien pensat els meus pares abans de posar-me el meu nom definitivament. Si és un escrit que m’involucra molt políticament, m’invento noms.

Per por a represàlies?

– Sí tot i que mai he tingut problema amb repressió des de Colòmbia pel que he escrit. Sí que he rebut crítiques de gent que no està d’acord amb el meu posicionament. Amb la sentència a Pablo Hasél vaig pensar molt sobre què podia escriure i què no. Publico moltes coses i segurament no arribaré a tenir una repressió com la seva o com la de Valtònyc però fa pensar.

A França vas començar a barrejar la poesia amb objectes com paper de fumar. La poesia molt més enllà de la paraula.

– Tenia una amiga que ballava tango i li vaig proposar llegir poesia amb ells. En vam escriure a papers de fumar, a cartes...

Una lògica multidisciplinar que va més enllà de la lletra: teatre, dansa...

– A Barcelona vaig començar de forma més clara en el món teatral i de la dansa. Vaig muntar una obra de teatre que tenia tango, cúmbia i dansa grega, per exemple. M’hi vaig aproximar perquè l’escriptura passa per les emocions i pel cos. Quan escric poesia de vegades m’entra la ràbia o la tristesa. El llenguatge teatral ja hi és quan escric. Darrerament m’he aproximat més a la música perquè tinc unes amigues que fan música tradicional de la costa colombiana. Sempre he somiat en barrejar la poesia i la música.

I explicar Colòmbia a Catalunya a través de la seva cultura.

– Quan fem cúmbia o bullerengue a qualsevol lloc, a la gent li encanta. És un llenguatge diferent a la poesia. La música porta a gaudir de la vida.

La poetessa viu com una esperança el possible canvi de president a Colòmbia | Jordi Pascual Mollá

Vas marxar de Colòmbia perquè no hi havia cap procés de pau. Ara ja n’hi ha un i segueixen matant defensors dels drets humans i líders indígenes.

– Malauradament quan es va signar el procés de pau es va començar a perseguir moltes organitzacions socials. És molt greu perquè van a pels petits organitzadors de les comunitats. És una ferida molt forta que no deixa avançar. El procés de pau té moltes mancances però no deixa de ser bo perquè ja no hi ha tantes morts per la guerra.

La desaparició de les FARC com a organització armada no ha suposat un canvi transcendental a molts territoris perquè el seu buit l’han ocupat els paramilitars, en alguns casos amb antics integrants de l’organització que no han acceptat la via política pacífica. Llavors no hi ha una base ideològica sobre la qual negociar perquè els nous grups només es deuen al narcotràfic.

– Potser hi ha dissidències però en percentatge no hi ha tanta gent de les FARC que hagin acabat al paramilitarisme. La majoria s’han organitzat d’altres maneres i treballen per viure en unes condicions diferents a l’economia de la guerra amb petites empreses i associacions, al món agrícola... Malauradament aquí ens arriba poca informació de qualitat. És difícil fer seguiment i també explicar-ho perquè és fàcil perdre el fil. És molt preocupant veure com, malgrat el procés fet, segueixen desapareixent líders i activistes.

Al govern li interessa mantenir la inestabilitat als territoris?

– A les elits de dretes, que són al govern, sí. Aquest és el problema que tenim. No volen deixar anar el poder. Els resulta molt més interessant dominar que tenir una societat més democràtica.

Has col·laborat amb el Movimiento Nacional de Víctimas de Crímenes de Estado.

– Puntualment a una trobada que es va fer a Madrid. Vaig escriure un poema dedicat a l’organització. Durant una època vaig voler participar com a col·laboradora des de Barcelona però no tenia prou temps per mantenir-me activa.

Katherin Arias és una de les integrants de l’organització i està acollida a Sant Cugat. Explica que sent que hi ha molta impunitat i que el cas de l’assassinat de la seva exparella no es resoldrà mai. S’arxivarà sense resolució.

– És un problema generalitzat. La impunitat és ben present a Colòmbia. Les denúncies no segueixen, s’aturen i al final no es resol res. No hi ha un seguiment real dels casos. Amb el procés de pau hi ha una justícia especial per la pau que ha començat processos de restauració tot i que no són immediats. Són eficaços perquè van als llocs, parlen amb les persones afectades, amb els paramilitars... És important que des del Movimiento de Víctimas hi hagi crítica a l’Estat perquè vetlli pels drets de totes les persones.

El partit del govern, l’uribisme representat per Iván Duque, no ha passat a la segona volta de les eleccions. S’albira un canvi?

– Hi ha molta gent amb ganes d’un canvi polític. Tenim molta esperança. A mi m’agrada molt Francia Márquez, una dona molt empoderada i que ve de comunitats de barri. Crec que pot ajudar a aconseguir un canvi molt fort a Colòmbia tot i que hi ha organitzacions de dreta i d’extrema dreta intentant evitar-ho. És històric que hagin guanyat la primera volta.

Ella forma part de l’equip de Gustavo Petro, l’esperança per a les esquerres.

– És un fet històric. Seria el primer moment en què les esquerres arriben al govern. A Colòmbia la dreta ha dominat sempre, amb pactes entre liberals i conservadors.

Rodolfo Hernández, que és el segon candidat que ha passat la primera volta, ja ha rebut el suport explícit d’Iván Duque, tot i que l’havia criticat per corrupte.

– És un misogin...

És un candidat curiós perquè diu estar a favor de l’avortament, en contra del fracking, en contra de la corrupció... i alhora diu que aplicarà l’estat d’urgència per governar a base de decrets.

– Crec que no participa als debats perquè la gent no descobreixi la seva mirada. Els moviments socials han fet recerca i han trobat vincles amb la corrupció, en contra dels drets de la dona... És perillós.

Per a tu, l’esperança del canvi és Petro i el seu equip?

– Sí, totalment.

I la seva victòria realment pot canviar les coses? Tot sovint hi ha moltes esperances que topen amb la realitat quan s’accedeix al govern.

– És una esperança perquè està acompanyat de tot un moviment social, amb molts col·lectius. Petro no està sol. Passi el que passi, ja és un trencament, un empoderament de les organitzacions de base que normalment no tenen tanta visibilitat social. Francia i Petro no paren de visibilitzar la situació dels pobles indígenes, les comunitat afrocolombianes... Tenen un programa social. Espero que hi hagi un canvi de mirada.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article