Lumínic parpelleja a Sant Cugat des de 14 espais diferents, 15 exposicions. El Centre d’Art Maristany acull l'aposta més forta del festival de fotografia, el vaixell insígnia de la tercera edició. Aquí trobem l'obra de divuit fotògrafes i un col·lectiu argentí, una demostració que la fotografia és art, ART, amb majúscules, encara que al nostre país no es valora suficientment. És freqüent sentir que es tracta d'un art menor, una germana petita de l'art.

L'Amanda Bernal, membre de la plataforma Lumínic, i la Daniela Pafundi, comissària de l'exposició o curadora, paraula més acorde amb el treball que es fa, sense les connotacions negatives de la paraula comissària. Ambdues són fotògrafes professionals i donen classes de fotografia, entre altres coses. Doncs amb elles com a guies de luxe realitzo una pausada visita, al llarg de la qual em submergiré en un món tan divers com la fotografia contemporània, ple de propostes tan originals com artístiques. I podré tenir una idea de la quantitat de professionals que es dediquen al tema.

Amb el títol d'aquest any, “(NO) Límits”, l'Amanda Bernal contacta amb la Daniela Pafundi, a qui coneixia per haver viscut quatre anys a Barcelona. “Dins del nostre projecte de promoció de la fotografia moderna tenim molt present el diàleg amb altres territoris, compartir amb altres països, internacionalitzar el festival, obrir-lo al món. D'aquí arranca la proposta a Daniela per aquesta mostra de fotografia argentina, on la fotografia té un pes significatiu i té un gran espai”.

La Daniela és la curadora, la seva primera exposició, encara que porta ja temps dintre d'aquest món que li ha permès abordar la feina de seleccionar i triar autores i obres entres les desenes de possibilitats. A ella li arriba la proposta de Lumínic l'any passat “i dintre del lema no límits em plantejo el treball sobre tres eixos. El ritual i la idea d'interrelació de cel i terra. Allò mutable, cos i desig, el cos col·lectiu i els canvis socials. I allò sinistre, entès com el món oníric, la frontera entre el somni i allò real”. Perquè el tema de la frontera, tant emparentat amb el títol del Lumínic d'aquesta edició, és molt present al llarg de l'exposició. “El doble sentit de frontera, allò que uneix i allò que separa. I altres premisses que vaig tenir en compte és no carregar de conceptes, deixar que les imatges parlessin per elles mateixes. També vaig tenir en compte la diversitat, de lloc de procedència, dintre del territori argentí, diversitat d'edat...”

Fetes les presentacions, les veus de l'Amanda i la Daniela es van entrellaçant en un discurs únic, fruit de la coincidència argumental i la connivència a l'hora de d'entendre la fotografia, la relació amb l'entorn i el paper a desenvolupar a la societat. Ambdues pensen que la fotografia ha de ser una eina de transformació social i personal. I un camí per aconseguir aquest objectiu, o almenys començar a posar els fonaments per iniciar el recorregut, és la democratització de l'art, facilitar l'accés a la fotografia a la gent perquè s'apropiïn del mitjà i el facin servir al seu entorn. També coincideixen en la importància i en la reivindicació de l'educació visual i plàstica, la via perquè les noves generacions visquin l'art d'una altre manera. I la passió per la fotografia, perceptible en les seves veus quan comenten o expliquen, o en el llenguatge gestual quan es posen davant d'una obra.

I comencen la visita. Un aclariment i exemple de la diversitat que trobarem. Hi ha fotografies sense retocs o mínims, però altres tenen un treball previ de preparació de les preses i després un treball a ordinador amb l'exactitud d'un cirurgià. És el cas de l'obra de Sol Avena, on un paisatge d’arbres caiguts i nus es prolonguen en cames i braços a l’exterior, o intenten desfer-se d'un empresonament?

L'obra de la Cecilia Lutufyan és un treball evocatiu, fotos on hi ha una simbiosis del cos humà amb l'aigua i la fusió amb l'entorn. Suyai Otaño juga amb la performance, màscares que s'enfilen prenen protagonisme, la cerca d'identitats, la doble lectura d'una obra oberta a varies interpretacions.

Trobem després el treball del col·lectiu MAFIA (Movimento Argentino de Fotografxs Independentxs Autoconvocadxs) que han fet una gran labor de documentació sobre les multitudinàries manifestacions reivindicatives dels drets de la dona. Fotos testimoni que entronquen amb la primera funció que va tenir la fotografia, donar testimoni d'una realitat concreta.

I un últim exemple. La Margarita García Faure, tres fotografies d’una tela col·locada en tres indrets tan allunyats com són l'Antàrtida, el desert de Mèxic o el riu Amazones. També aquí troben múltiples lectures, perquè tenim tres imatges que amb si mateixes ens transmeten un missatge, però a darrera un cos metafòric i la seva relació amb l'espai i amb l'historia.

Definitivament, la fotografia és ART. I els fotògrafs, a més dels que es dediquen al fotoperiodisme, poden viure del seu treball? L'Amanda diu que és “difícil, perquè encara hi ha poca gent disposada a pagar per una obra que pensen que consisteix en estrènyer un botó i fer copies. Un petit grup sí que es guanya la vida, però quasi sempre combinant-lo o completant amb treballs d'encàrrecs”.

Cal dir també l'original disposició de les obres, al voltant de les 60, fruit de les hores dedicades pe la Daniela. A la col·locació clàssica per autores ella afegeix dues constel·lacions, l'agrupació de fotografies de vàries artistes, amb un fil argumental on la curadora vessa coneixement, passió i la interpretació de l'obra fotogràfica exposada.