Núria Gibert: “A Sant Cugat tenim més treballadors pobres que a qualsevol altra ciutat”

Entrevista a l’extinenta d’alcaldia de Drets Socials i Igualtat després d’haver deixat el càrrec i haver retornat l’acta de regidora de la CUP-PC

per Jordi Pascual Mollá

Política

Núria Gbert ha deixat l'acta de regidora i serà substituïda per Oriol Sánchez
Núria Gbert ha deixat l'acta de regidora i serà substituïda per Oriol Sánchez | Jordi Pascual Mollá
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

El passat 20 de juny Núria Gibert va formalitzar la seva renúncia a l’acta de regidora de la CUP-PC. En conseqüència, deixava el govern, on ostentava la responsabilitat de tinenta d’alcaldia de Drets Socials i Igualtat, per donar pas a dos companys cupaires: Marco Simarro, el regidor que ja ha assumit les responsabilitats que fins el moment requeien sobre Gibert, i Oriol Sánchez, el proper regidor de la CUP-PC que haurà d’assumir les carteres que fins ara comandava Simarro. L’adeu, sobtat per a alguns, havia estat preparat durant prop d’un any al grup municipal i l’assemblea del partit, apostant així per un relleu dels càrrecs electes a poc menys d’un any de les eleccions municipals.

Gibert va marxar amb un discurs amb què va reivindicar l’acció feta al govern i les contradiccions que ha hagut d’afrontar, entenent que si no es tenen contradiccions és perquè no s’està incidint en les condicions materials de la gent. L’exregidora seguirà activa a l’assemblea de la CUP i espera poder participar a altres moviments socials de caire polític des de l’activisme. Per ara, pren aire després del pas per la institució, on ha hagut de fer front a situacions imprevisibles al principi del mandat, com la pandèmia o la sentència que bloqueja que l’Ajuntament pugui decidir per ell sol la municipalització de l’abastament d’aigua. Amb la pausa i la reflexió d’haver deixat el càrrec, Gibert concedeix aquesta entrevista a elCugatenc, esdevinguda una conversa distesa sobre alguns dels afers més rellevants del mandat per als cupaires i per a ella mateixa.

Ha valgut la pena ser a l’Ajuntament i, sobretot, al govern?

– Rotundament sí, tot i que hi ha algunes accions que podrem valorar millor al final del mandat. Hi ha coses que potser no són tan visibles però que són imprescindibles, com gairebé doblar el pressupost en despesa social. En terme d’habitatge hem vist que podem fer moltes coses però requereixen més temps. Això només es pot admetre des de dins. Al Pla Promusa 2030 hi havia accions de les quals els propietaris pràcticament no en sabien res. Sé que pot ser pesat parlar sempre de l’obra de govern anterior però és el que passa quan vols fer una cosa diametralment oposada. També ens hauríem de preguntar si ha valgut la pena en quins termes.

D’aplicació del vostre programa polític i del pacte de govern.

– Està en un nivell d’implementació alt, el que suposa que un hipotètic nou pacte de govern haurà de ser més ambiciós. En quant al nostre programa electoral, també, tot i que hi ha coses centrals en què no hem pogut avançar tant com voldríem, com ara les internalitzacions. En el meu àmbit, en canvi, hem fet tot el que preveiem i hem anat més enllà. Però clar, a la política mai és prou perquè el teu adversari no és la millor gestió, és la desigualtat estructural.

No som una ciutat sense desigualtats, segueixen havent agressions... Potser per això no estem orgullosos del tot; segurament perquè és difícil sentir-se orgullós d’una feina que és la que creiem que s’havia de fer.

Sou el partit que més clarament havia parlat de revertir el model de ciutat. Les mesures que han de permetre-ho, com una nova mirada sobre l’habitatge públic, es troben en un moment molt inicial.

– Fa temps que hi treballàvem i volíem que el nou pla fos un document molt complet. S’ha fet molta feina de microurbanisme: buscar espais, comprar-ne, fer tanteig i retracte, negociar amb privats... És una tasca molt persistent però no es veu físicament. A més, hem tingut dos anys en què tot estava col·lapsat, amb els treballadors a casa...

Gibert marxant del Ple després del seu comiat | Raquel Pérez - Ajuntament de Sant Cugat

El canvi de la secretaria i la intervenció municipals a finals del mandat passat també ha suposat ser més cauts, i més lents.

– Hem tingut tres elements contextuals que han coincidit en el temps, i aquest n’és un. Passa a molts llocs; és un canvi de funcionament dels ajuntaments. A alguns ajuntaments s’havien avançat perquè havien tingut casos greus de corrupció i mala gestió, com el cas Bustos a Sabadell. Allà ja fa anys que es justifica tot, que no es fan convenis nominatius i que es té menys marge.

Però no són canvis que impulsem des del govern sinó que venen marcats per una interpretació més rígida de la normativa després d’anys en què s’havia fet malament. Em mostro crítica perquè, per donar resposta, els ajuntaments hem de tenir capacitat de maniobra. Per això hem de ser transparents, pensar en una lògica d’universalitat, explicar les coses abans d’aplicar-les i retre comptes, però tot això no ha d’anar en contra del marge de maniobra. És un canvi que ha afectat a tots els àmbits tècnics de l’Ajuntament.

Quins són els altres dos elements contextuals que us han condicionat?

– La pandèmia i la sensació que l’Ajuntament estava sota la lupa d’organismes com l’Oficina Antifrau o la Fiscalia. Llavors s’intenta ser molt més transparent i això significa tot sovint ser més lents.

Precisament la CUP-PC ostenta la tinença d’alcaldia de Bon Govern i Transparència, amb Lourdes Llorente.

– S’han fet avanços i hem canviat molts processos, noves maneres de funcionar que s’han d’aprendre. Fins que tothom no les tingui interioritzades potser anirem més lents. Però ho fem per bé de la transparència i en contra de les estructures clientelars. Ho ha d’entendre la ciutadania, la part política i la tècnica.

No sé si la ciutadania ho ha entès. Com a mínim moltes entitats es mostren crítiques per la desaparició dels convenis nominatius.

– Si s’explica bé, s’entén. L’Ajuntament no pot assegurar que una entitat fa sempre una activitat que reverteix a la ciutat de forma sistemàtica. Les entitats poden tenir bona salut o no tenir ningú al darrere. Està bé que hi hagi control, el que no suposa que l’Ajuntament no hagi d’ajudar les entitats amb iniciatives com el punt d’atenció digital.

Basem la transparència en la desconfiança?

– És un bon debat. A l’àmbit dels serveis socials, les treballadores actuen en base a la confiança però després han de justificar totes les despeses. Potser l’administració també haurà de fer una reflexió sobre com ser útils i actuar ràpid malgrat aquestes limitacions.

Sota la tinença d'alcaldia de Drets Socials i Igualtat Gibert ha impulsat pintar bancs amb els colors de la bandera LGTBIQ+ | Jordi Pascual Mollá

Pel que fa a la municipalització dels serveis, l’aigua ara és cosa de l’Àrea Metropolitana però n’hi ha d’altres que depenen totalment de l’Ajuntament. Per què no s’ha avançat més?

– Sí que s’ha avançat internament en internalitzacions com el de la neteja dels edificis públics. La internalització és un procés complex perquè t’has d’assegurar que tens el paraigua d’una empresa pública per subrogar els treballadors i per altres accions necessàries per a la municipalització. A més, aquest era un àmbit polític que vam crear de zero, sense un cos tècnic que tampoc hem pogut crear pels topalls de contractació. Per això hem prioritzat altres àmbits com els Drets Socials.

La municipalització de l’aigua és un dels afers en què s’evidencia les vostres diferències amb el PSC, que és el principal partit del govern metropolità i aposta per una empresa mixta.

– Totalment. I també Junts. A l’Àrea Metropolitana no hi som i els nostres aliats més propers són els Comuns, que tenen la presidència de l’AMB però no ha servit per moure fitxa. Per a mi és incomprensible la rigidesa de la postura d’una part del govern metropolità però a més ens deixa a la intempèrie perquè no podem entrar a l’empresa mixta que ja existeix i tampoc podem municipalitzar el servei.

Tant Sant Cugat com Ripollet ens trobem en una situació en què només podem fer inversions d’urgència. És una mala notícia que als ajuntaments no se’ls deixi decidir quin model de gestió volen. Hem demanat un tracte diferenciat perquè estem en una situació diferent de la resta de municipis perquè ja ha vençut el contracte i tenim la capacitat d’internalitzar el servei.

Quan es va arribar al pacte de govern tothom mirava el PSC per les diferències en l’eix nacional. Sembla que no han pesat gaire.

– Amb ERC també tenim moltes diferències, no cal fixar-se només amb el PSC. Som tres forces molt diferents: des de la manera com entenem la intervenció política a les lògiques de tradició dels partits. L’eix nacional ha estat més fàcil de portar perquè estem en un moment de reflexió, no m’agrada parlar de retrocés. Estem a l’expectativa després d’un embat polític que ha tingut lectures diferents i que ha estat seguit d’una repressió incessant. Ens passa també a nivell nacional.

Un ajuntament pot aprovar una moció, penjar una pancarta... però no pot fer moltes més coses en l’eix nacional. En canvi, en l’eix dreta-esquerra hi ha molt més impacte i aquí també hi pot haver friccions amb ERC i PSC.

– Totalment. Nosaltres hem intentat estirar cap a l’esquerra. En alguns aspectes sorprenentment ens hem posat d’acord amb facilitat. En d’altres hem hagut de jugar amb l’aritmètica i optar per vetar una decisió si no arribàvem a un acord. No ho hem fet gaire perquè ens hem centrat en allò que havíem pactat. Però al pacte no es pot preveure tot i ens hem trobat disjuntives tan reals com la del bosc de Volpelleres, on decideixis el que decideixis és dolent.

Sense tenir les àrees d’emergència climàtica ni d’urbanisme, el debat del bosc de Volpelleres ha generat molt descontent cap a la CUP.

– Curiós, oi? Vam intentar ser responsables en la decisió i explicar-la al nostre entorn. Per a nosaltres, tenir una despesa de molts més milions per fer l’escola a un altre lloc no se sosté. Ja estem d’acord que tan de bo no fos així però és un equipament que necessita el barri, és un dret que hem de garantir. En canvi, sembla que és fàcil posicionar-se en contra de l’Ajuntament però no en contra de la construcció incessant de promocions privades a la Floresta, per exemple. La diferència és que l’Ajuntament està en una disjuntiva pública, conscients que cap solució és bona però n’hem prioritzat una perquè l’altra suposava més despesa pública i més anys en barracons.

De les ubicacions alternatives proposades pels col·lectius, cap era òptima perquè en alguns casos fins i tot caldria comprar el terreny a un privat. Amb tots els elements sobre la taula, crec que la majoria de la gent prendria aquesta decisió. No crec que haguem d’escollir gastar molts més milions si tenim un compromís de replantament i de ser poc lesius.

En aquest cas, crec que la gent assenyala la CUP perquè dels altres partits ja s’ho espera. Esperen que siguem impecables però de contradiccions en tenim tots. Potser no estem tan acostumats a governar i per això sobta més. El focus no ha de ser la contradicció sinó a servei de qui posem les decisions. Afrontar-ho de cara és no decidir gastar molts milions més per acabar construir l’escola a un lloc que no obeeix a criteris de proximitat. Potser algú ho hagués fet pel descontent generat, com amb el Ragull Centre. Ho hem debatut molt i ho hem secundat, no ens n’amaguem.

Comiat de Gibert al Ple | Raquel Pérez - Ajuntament de Sant Cugat

El cas del Ragull Centre és diferent perquè l’escola ja estava compromesa i amb un projecte. En canvi, el Ragull l’heu comunicat quan estàveu tramitant un conveni que marca unes bases però no estipula l’alçada, els plans de mobilitat... Potser ho heu comunicat com una cosa molt concreta abans d’hora?

– Potser però crec que ho hem fet bé i que ho hauríem d’haver defensat més. Al final hem negociat amb un privat que s’hagués pogut buscar la vida venent el sòl a una zona industrial molt a prop de la residencial i, per tant, que segurament molesta amb sorolls.

També molestarà als residents del Ragull Centre.

– Però seran 74 habitatges públics, l’11% de l’habitatge públic de lloguer que tenim ara! És o no és una prioritat? Hi hem d’apostar per tots els mitjans. Hem fet fins i tot càlculs d’ombres. És una proposta ben negociada que era interessant que la gent conegués. Ens mostrem inflexibles. Si algú li molesta l’skyline, que es busqui un altre punt de vista. A més, ja hi ha torres altes a Sant Cugat. Què passa amb la gent que marxa? No podrà gaudir de l’skyline? Amb aquesta operació potser aconseguim que 100 famílies es quedin a la ciutat. És un debat impostat. Quan la dreta no et pot fer oposició des de la dreta, surten amb coses com que serà lleig.

I ho porten als tribunals per presumptes errors de la tramitació...

– Que ho facin, a veure què passa. Ells decideixen el destí dels diners que reben. Jo els demano sinceritat, que diguin que no estan d’acord amb això per fer habitatge públic.

Et deia que potser ho havíeu comunicat d’hora perquè quan es va fer la requalificació anterior, al 2003, els informes que ara us han demanat en la tramitació del conveni no estaven inclosos en la tramitació de la modificació urbanística, que és el pas següent al conveni i és quan ja són perceptius.

– D’acord. En qualsevol cas, compte amb el passat perquè també ens han retret el nostre posicionament sobre la Delphi, que no té res a veure. Per preservar els llocs de treball, des de l’oposició vam forçar que no fessin un pelotazo donant diners públics a les empreses i que als pocs anys marxessin. Una de les poques eines que tenen els ajuntaments és requalificar el sòl i decidir com vol que creixi la ciutat. A veure si ara tampoc podrem fer això! És absurd!

A ciutats benestants es pot donar la paradoxa que gent humil potencialment votant de les esquerres troba tantes dificultats per mantenir-se a la ciutat que acaba concebent-ho com un privilegi a protegir i, per tant, acaba defensant postulats més propensos a la dreta que alguns votants tradicionals de la dreta. Sant Cugat es pot canviar?

– No ho concebo així al meu entorn. La contradicció capital-vida és molt feroç; per exemple, quan no et pots separar perquè si ho fas no podràs viure a la ciutat. La pèrdua de la consciència de classe és generalitzada i les esquerres que volem ser transformadores ens hem de posar rotundes en la defensa d’alguns postulats com la construcció d’habitatge públic, la transparència en les subvencions...

A Sant Cugat tenim més treballadors pobres que a qualsevol altra ciutat. No vull comprar la tesi que hi ha gent d’esquerres que tendeix a la dreta perquè a la ciutat tenim molts moviments autoorganitzats, en alguns casos amb gent amb un bon nivell de vida, que es preocupen per la salut comunitària. És un bon indicador.

La cupaire defensa la presència de militants de la CUP als moviments de la ciutat | Jordi Pascual Mollá

Quina és la relació de la CUP amb aquestes organitzacions des que heu entrat a govern?

– A Sant Cugat, després de 32 anys de Convergència, l’Ajuntament es percep com un ens negatiu. Una de les nostres feines és encomanar l’entusiasme perquè les institucions poden estar al servei de les classes populars. Hem de fer molta més pedagogia i ser presents als moviments. Hem de trencar la lògica de distància entre els moviments i la institució. No sempre és fàcil perquè la responsabilitat genera un qüestionament de base que suposa una fiscalització. És la seva tasca.

Encara tenim el repte de traçar ponts perquè tenim poques experiències d’ajuntaments amb programes populars. No pot ser que mirem Veneçuela i altres experiències de governança que han servit per fer grans canvis però no creiem en les nostres eines.

La proximitat als moviments també pot generar una altra situació: que gent d’altres espais polítics no se senti còmoda ni interpel·lada perquè percep que un col·lectiu està capitalitzat per un espai polític com l’Esquerra Independentista.

– És una llàstima perquè mai treballem en clau de monopolització dels moviments, no els volem capitalitzar perquè són més poderosos quanta més gent participi. No havia sentit mai el que comentes. La nostra gent és molt militant i no crec que això sigui un problema mentre els col·lectius facin la feina que els hi correspon.

Teniu gent a col·lectius que després us pressionen i us critiquen?

– És una tensió necessària. A més, és la primera vegada que entrem a govern i potser hi havia gent que esperava altres coses. Com a revolucionaris, totes les victòries ens saben a poc. Però les hem de celebrar! Què hagués passat amb la pandèmia si no haguéssim millorat els serveis socials abans?

Per què no s’ha explicat més?

– Ho he explicat tot el que he pogut però potser no hem fet l’exercici de fer la translació del significat polític d’algunes accions. També per pudor: no podem treure pit d’haver dignificat un espai perquè simplement calia fer-ho.

Sí que vau treure pit de la nova Oficinal Local d’Habitatge.

– Perquè era molt important i des de Drets Socials també hi teníem incidència amb iniciatives com el punt de mediació dels lloguers. És una de les accions de les quals estic més orgullosa perquè serveix per aturar desnonaments abans d’arribar al llançament.

Una veïna agraeix la tasca de Gibert al Ple en què es va acomiadar | Raquel Pérez - Ajuntament de Sant Cugat

Parlem del procés. Un dia en una conversa informal em vas dir que era molt dur haver viscut un temps amb la maleta preparada per si havies de marxar. Com vas viure aquells mesos?

– Va ser molt dur perquè sabíem que tard o d’hora hi hauria una onada repressiva. Però no sabíem si hi hauria una insurrecció, si mantindrien la República, si cridarien a la gent a protegir el Palau de la Generalitat, si començarien a perseguir la gent a casa seva... Vivia amb la maleta preparada perquè impugnàvem l’Estat espanyol. El referèndum no era una demostració de força, era una impugnació. Jo tenia un càrrec a nivell nacional i era inevitable tenir por, i rutes d’escapada preparades. Falta empatia perquè ens diuen botiflers mentre teníem tot de gent al nostre voltant que ens preguntava per què havíem de ser nosaltres. Ara sona estany.

Ha valgut la pena?

– Sí! No hi ha hagut la correlació d’accions que imaginàvem, d’acord, però l’experiència organitzada de tot un país és un gran llegat. Passi el que passi, la meitat de la gent no està d’acord amb viure a l’Estat espanyol. Va ser una insurrecció popular. Quantes n’hi ha hagut d’aquest calibre? L’1 d’octubre és una victòria però forma part d’un procés històric i ara estem en un moment de repressió i desafecció. Els historiadors em calmen molt perquè tenen una mirada tranquil·la.

No és cap misteri que a l’Estat espanyol democràtic hi ha hagut repressió des del minut zero de la transició, com segurament també ho fa qualsevol estat-nació quan veu perillar la seva estructura. No us ho esperàveu?

– Sí que ens l’esperàvem tot i que la detenció dels Jordis ens va agafar fora de joc perquè té molt poc substrat jurídic. En aquell moment hi havia un bullici de veus que dirien que no s’hi atrevirien perquè realment és molt fort empresonar càrrecs electes. Potser esperàvem una repressió per sota en contra de militants importants, com s’ha vist ara amb les infiltracions. Es van fer un flac favor a nivell internacional. Esperàvem més guerra bruta i van voler ser exemplaritzants; que agaféssim por i cap a casa. Ni els partits s’han dissolt ni els moviments s’han desfet.

No hi havia cap altra manera de fer-ho sense exposar-se tant?

– En un país normal aquest referèndum hagués estat pactat. Quantes vies et queden en un estat demofòbic i quan vens d’un procés com el de la retallada de l’Estatut? A més, no ens podem culpabilitzar de la repressió que hem rebut perquè fèiem acció civil. Quan tens un poble que desobeeix massivament per construir un altre tipus d’estatus, ho has d’entomar. Si ho volien desactivar abans, podrien haver fet un pacte fiscal. És absurd pensar que quan la gent demana una tutela de drets la resposta hagi de ser la repressió.

Gibert formava part del secretariat nacional de la CUP quan es va impulsar el referèndum | Jordi Pascual Mollá

Quan preparava l’entrevista, Mireia Boya va publicar el comunicat amb què anunciava que deixava la CUP tot criticant que no s’havia portat de forma correcta el seu cas d’assetjament. No és la primera vegada que surt una notícia d’aquesta índole vinculada al partit. Heu sabut tractar bé aquestes situacions?

– La CUP té una comissió feminista que tracta molts casos. És una feina molt dura i han fet molt bona feina en molts d’ells. No estem exempts de masclisme i el volem afrontar de cara. Quan els casos es mediatitzen, l’organització queda immòbil perquè per protocol no podem parlar-ne. Per això hi ha gent que diu que amaguem el cap sota l’ala. Les companyes que hi treballen fan una feina ingent que ja m’agradaria veure a altres organitzacions. A més, cada cas és diferent i s’ha de tenir un respecte per les persones i pel procediment.

Independentment dels casos, hi ha gent que ho ha fet servir per fer mal a la CUP. És dolorós que s’emprin així eines que nosaltres mateixes, des del feminisme, hem promogut. Hem volgut anar més enllà perquè la justícia no emparava prou la persona afectada. I de ben segur que ho podem fer millor. El feminisme busca construir.

Però la gestió interna té molts límits.

– Clar, perquè parlem de persones concretes i d’una organització que no té ni de prop els recursos de la justícia ordinària. A més, com a organització política tens adversaris que poden fer servir aquests casos. Tenim molt de recorregut a fer. Està bé reconèixer que no som éssers de llum i que ho intentem afrontar no amb sis mesos de suspensió de la militància perquè després acabi tenint un càrrec igualment.

Sou una força important a la Floresta, on hi ha un moviment per tenir més autogovern. És contradictori això amb el qüestionament del funcionament de l’EMD de Valldoreix que ha fet el vostre vocal Ferran Margineda?

– Estem d’acord amb el dret a decidir. A la Floresta creuen que moltes solucions passen per tenir unes accions a escala més humana. És complex que la Floresta aconsegueixi més autogovern per les limitacions legals però ho hem d’intentar. En canvi a l’EMD de Valldoreix és diferent, per la composició socioeconòmica i pel llegat històric. A més, s’han fet les coses força malament.

La qüestió és si s’impugna el model per buscar una nova fórmula o si un canvi a la presidència –de moment amb Juanjo Cortés com únic candidat d’esquerres tot i que encara no li heu fet suport explícitament– pot solucionar aquestes mancances.

– Es pot donar l’oportunitat a un canvi però també és interessant saber què pensa la gent de Valldoreix. Nosaltres a priori defensem un model més participatiu i proper però és la ciutadania la que ha de voler mantenir o canviar l’EMD.

A les dues darreres eleccions heu fet candidatura conjunta amb Procés Constituent tot i que ara és un espai inactiu. Com ha estat la relació?

– Sant Cugat va ser el darrer nucli a diluir-se i ara es mantenen com a grup d’afinitat. Ha estat un viatge molt maco políticament que ens ha permès arribar a nova gent i ara algunes d’aquestes persones s’han quedat a la CUP. Tan de bo s’haguessin mantingut com a espai polític.

Com interpretes totes les floretes que et van fer la resta de partits el dia que et vas acomiadar del Ple?

– [Riu] M’agrada la bonhomia, però sempre. O em tracten sempre com a fora del Ple o com a dins, però no diferent! A més, quan marxes és més normal tenir bones paraules. En el meu cas crec que també han vist que l’època més difícil per als serveis socials ha coincidit amb la meva etapa de criança. He anat de bòlit! Des d’una perspectiva més política, pràcticament no he tingut oposició al meu àmbit: ni propostes alternatives ni crítiques.

També t’han felicitat algunes vegades!

– Malament rai! [Riu] El fair play al Ple... A més, no marxo amb una porta giratòria.

Al Ple vas reivindicar la importància de les cures i vas agrair el suport en la criança al teu company. Ha estat molt difícil de portar?

– No vull que sembli que és res extraordinari perquè hi ha moltes mares treballadores, algunes d’elles criant soles... La conciliació d’un nen petit amb la feina sempre és complicada. La particularitat d’aquest mandat és que va començar negociant el govern a la sala de parts i va seguir amb reunions amb un nen de 15 dies. A més, és el meu primer fill. Tenia la sensació constant que no estava suficientment enlloc.

Hi havia moments en què estava esgotada a nivell mental perquè havia de criar i demostrar que podíem governar, fer-ho bé, deixar el llistó alt... He acabat renunciant al temps per a mi mateixa, a la descompressió, els amics... Però no és gaire diferent al que viuen altres dones. Una de les coses que m’ha sabut greu és que no podia gaudir d’algunes de les mesures aconseguides pel feminisme. Per exemple, no podia entrar al govern i tenir quatre mesos de baixa de maternitat, ni menys encara les sis que demanem des de la CUP.

És pervers perquè acabes escollint si ser mare o no, o amb quina càrrega i renúncies, en funció del càrrec polític.

– És molt gros! Només cal veure les poques dones amb edat de tenir criatures que hi ha en càrrecs de responsabilitat. És molt difícil de conjugar. A una entrevista vaig dir que ho podria portar i una amiga em va dir: “¡Alma de cántaro!” [Riu] Pensava que les nostres mares i les nostres àvies havien pogut.

I la Núria postinstitució, què serà d’ella?

– He enyorat molt el temps per pensar, digerir en clau política. Vull veure quin espai tinc a la CUP en clau d’experiència. També vull llegir molt i militar a algun espai amb la sensació que el que puc aportar és el meu cos, res més. Agafaré un temps de recés i, amb el màster de docent, aspiro a ser professora de filosofia.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article