Bibiana Pedemonte és una artista que passa per la vida fent poc soroll

L’artista florestana es dedica plenament a l’art després de la seva jubilació com a docent

per Mariano Martínez

Cultura

L'artista florestana amb el llibre 'El xacalet i el cocodril'
L'artista florestana amb el llibre 'El xacalet i el cocodril' | Mariano Martínez
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

VISITA A L’ESTUDI. Segueixo recorrent la complicada orografia de la Floresta, on diuen les llegendes que a vegades es perden fins i tot els veïns, avui per arribar a l'estudi de la Bibiana. He de dir que fins ara els artistes florestant que he visitat, tots tres, s'han ofert per facilitar-me l'arribada: “Si ho veus complicat baixo a recollir-te”.

L'estudi de la Bibiana Pedemonte és tota la planta baixa de casa seva, restant la part de garatge. Un gran espai rectangular amb un finestral lluminós on té instal·lada la taula d'estudi i de treball. Després molt prestatges amb carpetes i capses, quadres per les parets, una pica, un racó per treballar el gravat. Una calaixera d'impremta amb tipus mòbils, perquè ha fet proves d'impressió. I tot el material per fer gravats, tòrcul, piqueta... ordre i neteja per tot arreu. Com el dia està tèrbol, la part del fons queda en penombra, fa falta la llum artificial. Des de quan ets a aquest estudi? “Ens vam traslladar a l'any 85. Buscava un habitatge on es pogués instal·lar l'estudi, les nenes eren petites i l'única manera de poder compatibilitzar las dues coses, vida familiar i art era tenir tot al mateix edifici. I a Barcelona, que era on vivíem, això era impossible, així que vam aterrar a la Floresta”.

La Bibiana va estudiar a la Massana, d'on va sortir amb l'especialitat d’escultura. Però abans havia estudiat magisteri, “perquè a casa em van dir que primer una carrera amb un futur clar, que m'oferís la possibilitat de viure, que després si volia podia fer art”. I has viscut de l'art? “No. Quan vaig acabar en la Massana volia ser independent, guanyar-me la vida, i vaig fer oposicions a les escoles municipals de Barcelona”. Una cosa segura com li havien aconsellat els seus pares; on ha estat fins fa un parells de mesos, quan es va jubilar per entrar a una altra etapa de la vida, amb temps, per exemple, per fer un petit hort al cantó de l'estudi.

La vocació artística li va arribar molt d'hora, quasi modelava figueretes amb fang abans d’anar a quatre grapes. La seva mare tenia a casa una mena de taller de ceràmica, amb forn inclòs, on feia figueretes de pessebre o per regals de comunions o batejos. I em mostra un Jesús al bressol. “Fa poc la meva mare, un dia que vaig anar de visita, me la va donar, em va dir que era meva. L'havia conservat. Recordo d'aquella època que els germans ens posàvem a modelar amb ella. També recordo que després feia paquets i nosaltres anàvem a repartir-los als clients. Però si hi ha hagut un artista a la família aquest ha estat el meu pare, sempre estava fent invents i la final, amb 70 anys, va realitzar un dels seus projectes llargament covat, fer-se una cabana sobre un arbre i anar-se a viure-hi. Tot un artista el meu pare”.

Trajectòria artística

L'obra de la Bibiana és molt variada: “No he estat mai lligada a una galeria, ni la meva vida ha depès mai del mercat de l'art. Això m'ha permès fer en cada moment el que em venia de gust, no havia de complir cap contracte. Sempre he treballat amb absoluta llibertat”. Al llarg de la seva trajectòria ha treballat l'escultura, ha fet gravat, ha il·lustrat llibres, obres on la base és la utilització d'objectes quotidians que pots trobar en qualsevol casa i ara està donant via lliure a la seva creativitat amb la pintura, una pintura formalment realista que té l’aportació de la seva particular forma d’interpretar paisatges i marines. També va col·laborar durant anys en el diria local Els 4 Cantons, cartells i il·lustracions per a diversos mitjans.

Pedemonte mai ha lligat la seva obra a una galeria | Mariano Martínez

Ha fet diverses exposicions, tant individuals com col·lectives. En mencionem només una, la de l'any 2000 a la Casa de Cultura, amb la Dolors Serra, amb el títol de Memòria de Casa, on la Bibiana presentava Coses perdudes, calaixos trobats, calaixos d'armari o l'obra consistia en la harmònica col·locació de diversos objectes possibles de trobar a un calaix. I una segona variant, Equipatge per a l'últim viatge, una sèrie de bosses i maletes, suport d'una obra on “recullo per a l'últim viatge tot allò que em vull endur”.

La humilitat com a divisa

És estrany la poca informació que es troba de la Bibiana a la xarxa. Jo almenys només he arribat a veure un parell de referències, dos gravats i la ressenya d'un parell de llibres il·lustrats per ella, res més. Un cas estrany a l'època de la informació instantània i l'exhibició permanent, una època amb la hiperinformació com a divisa, quan pots trobar a les xarxes una pila de dades del teu veí de replà. Aquesta poca visibilitat és deguda a la poca afició de la Bibiana a fer-se notar, de publicitar-se. I no entén ni comparteix “el concepte de la fama que es deriva d'aquesta filosofia“.

No és present a les xarxes, la humilitat presideix el seu ideari. Això li porta a declarar: “Jo no em considero artista, ni tan sols mestra. Soc una treballadora, m'agrada fer coses amb les mans, observar la natura i expressar després les sensacions i les emocions que m'han despertat, o les vivències que tenim a diari. Sempre m'ha agradat preguntar-me sobre mi mateixa, la meva relació amb la societat, amb l'entorn. I l'altra qüestió: quin és el paper i la funció que tinc en la vida”.

En els transcurs de la relaxada conversa, mentre observem com s'enfosqueix el cel amenaçant tempesta, surten diversos temes, entre els quals la societat de la imatge i la sobreexposició pública que fem a les xarxes socials o fòrums de tota índole els set dies de la setmana i un grapat d’hores al dia. Una forma de vida molt allunyada de la seva filosofia. Perquè ella pensa que aquest bombardeig incessant i aclaparador limita a la llarga la capacitat del llenguatge i fins i tot la manera de pensar, menys reflexiva, més predisposada a acceptar l'argumentari que ens ve donat des de els mitjans de comunicació dominats, ràdio i televisió.

L'empobriment i el mal ús del llenguatge són realitats palpables. I lamenta com es perd el relat oral i m'explica com ella ha experiment a classe “la quantitat i qualitat d'imatges que brollen dels nanos després de sentir un relat, la imaginació que desperta la paraula. La literatura oral dona eines per dibuixar”. Perquè “els nens són creatius per naturalesa, dibuixen abans de escriure, tenen la creativitat a flor de pell i una capacitat increïble per expressar-se. El problema ve més tard quan a l'ensenyament el llenguatge escrit agafa protagonisme en detriment de l'expressió artística i es perd la capacitat innata per comunicar-se amb altres llenguatges. Capem els nen, així de clar i simple”.

L'artista lamenta que el model educatiu prioritza l'escriptura sobre les capacitats artístiques plàstiques | Mariano Martínez

De la idea de conjugar relat i imatge han sortit llibres com El xacalet i el cocodril, basat en un relat indi, El gat i el lloro o La cabana de l'avi, inspirada en l'aventura del seu pare. També ha integrat poemes i pintura, el projecte anomenat moneders poètics.

Sant Cugat terra d’artistes

La frase que sempre faig dringar pels estudis dels artistes que visito. “Una frase més”, que sembla que no te més recorregut que saltar de tant en tant en reunions i cenacles del gremi. I parlant d'art, esgrimeix algunes idees personals, que segurament tampoc estan de moda. Com que “les avantguardes estan sobrevalorades” o “a les últimes dècades s'ha menyspreat l'art figuratiu a favor del art contemporani, deixant-lo en l'oblit, sense anar més lluny, la riquíssima corrent catalana”. I l'art conceptual ja no entra a valorar-lo.

En quant a la política cultural del consistori, la Bibiana Pedemonte pensa que l'Ajuntament no mostra massa interès pels temes culturals, excepte alguns molt concrets. Per exemple, cap homenatge, encara que hagués segut una cosa senzilla, a la mort de la Gemma Molera, que va morir al 2018. Però el consistori sí que després “vol recollir allò que no ha sembrat”. Encara que no s'oblida de citar el taller Triangle, “un referent a nivell de Catalunya en quant a la formació artística infantil” i no sempre valorat en la seva justa mesura.

Al final de la visita li dic que el seu nom me l’ha passat el Pere Pich i li pregunto quina relació hi té. “És el meu ex”. Doncs no hi ha més preguntes.

I per acabar, només recordar a qui tingui la competència, que potser estaria be tenir un cens dels artistes que viuen i treballen entre nosaltres, encara que poc visibles.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article