Il·lustracions de la Barcelona que era un far de llibertat

L’il·lustrador santcugatenc Rui Cavaleiro ofereix en exclusiva a elCugatenc una col·lecció de 15 retrats de personatges dels 70 i 80

per Jordi Pascual Mollá

Cultura

Il·lustracions de Joan Brossa, Guillermina Motta i Floquet de Neu
Il·lustracions de Joan Brossa, Guillermina Motta i Floquet de Neu | Rui Cavaleiro
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Poc abans de la mort de Franco, Barcelona era l’única ciutat de l’Estat que s’escapava de forma clara de les urpes d’una dictadura agonitzant. No és que no hi haguessin resistències arreu, és que la capital catalana era l’única ciutat que per ella sola esdevenia un far de llibertat més enllà de les nostres fronteres –catalanes i espanyoles. Fins i tot després de la mort del dictador va ser una ciutat clau en la transició, amb anhels de ruptura i la limitació de topar amb les estructures d’un franquisme persistent i d’una democràcia que naixia amb la por d’un nou retrocés.

Aquesta és la Barcelona que va conèixer el Rui Cavaleiro, llavors un jove portuguès emmirallat per París i Barcelona com a capitals d’aquesta llibertat. El París del maig del 68 quedava lluny d’Ibèria i, en canvi, la capital catalana era una esperança propera, sotmesa encara a les cadenes oxidades d’una dictadura que trontollava, com també passava al seu Portugal natal, allà amb la ruptura d’una revolució dels clavells que va triomfar només un any abans de la mort de Franco.

Diu Jean-Claude Carrière que els darrers anys de la dècada dels 60 van ser les annés d’utopie, i en parla a un llibre homònim: els hippies de Nova York, els estudiants del maig francès i la tossuderia de la primavera de Praga. Potser ens falta un relat més nostrat que equipari les esperances ibèriques que es van donar pocs anys després per fer avançar la democràcia a Portugal i a Espanya, el que no suposa idealitzar una transició que, com bé sabem, va tenir moltíssimes mancances i també molta repressió. Però l’esperança hi era.

“El món canvia molt i sembla que ara hi ha molta més necessitat de normes i de catalogar-ho tot que a la Barcelona que em va fascinar als anys 70”, explica el Rui, que en un moment de la conversa s’autoanomena vell però parla com el jove d’ara fa cinc dècades, “en aquell moment tot era trencador i hi havia personatges com Joan Brossa, que era poeta, artista, comunicador..., un home realment difícil d’etiquetar”. Era la Barcelona que s’avançava també a les dissidències de gènere, amb cantants com Carmen de Mairena, i se situava a l’avantguarda del feminisme, amb personatges com la cantautora i actriu Guillermina Motta.

Joan Brossa | Rui Cavaleiro
Carmen de Mairena | Rui Cavaleiro
Guillermina Motta | Rui Cavaleiro

Però qui eren els responsables de donar aquesta àuria llibertària –en sentit general i també en sentit anarquista– a Barcelona? Aquesta és la pregunta que s’ha fet el Rui, aquell jove a qui la vida l’ha portat a acabar vivint al costat de Barcelona després d’un llarg pas per Brussel·les com a treballador a la Comissió Europea, on va arribar a través del Partit Socialista de Portugal –militància que manté tot i que en segona línia al PSC local. La resposta ha pres forma de retrats, alguns de personatges més propers a la cultura pop, d’altres més trencadors.

“No m’interessava fer retrats de catalans cèlebres, per això no he fet ni a Serrat ni a Dalí; volia retratar les personalitats que van fer que Barcelona fos aquest referent de modernitat”, defensa, mostrant orgullós els 15 retrats de personatges d’aquella Barcelona, un treball que ha decidit compartir amb els lectors d’elCugatenc, mitjà amb el qual col·labora amb il·lustracions –generalment per a la secció Focus– ja que no té previst fer-ne cap exposició. Són il·lustracions petites a folis Din A5, amb el llapis com a protagonista tot i que amb alguns tocs de color i només en una imatge amb un retoc digital.

És la seva convicció socialdemòcrata la que l’ha portat a incorporar Pasqual Maragall entre els retrats? Potser, tot i que diu que ho fa per haver estat “un visionari de la ciutat per fer-la moderna i agregadora”. Però no només l’exalcalde, també hi ha retrats de la Trinca, la Monyos –de les poques que s’escapen al període de temps dels 70-80– o la Mónica del Raval, entre d’altres.

Pasqual Maragall | Rui Cavaleiro
La Trinca | Rui Cavaleiro
La Monyos | Rui Cavaleiro
Mónica del Raval | Rui Cavaleiro

“Quan Barcelona m’atreia als anys 70 no coneixia molts d’aquests personatges, que m’han donat a conèixer amics i coneguts abans de posar-me a fer els retrats”, reconeix el Rui, conscient que el grau de coneixement no suposava que no aportessin a l’anhel de llibertat, “el més apassionant del retrat no és la semblança sinó com plasmar l’ànima de cada persona a la il·lustració”.

Persona? Bé, no tots els retrats són de persones. Entre les 15 il·lustracions també hi ha Floquet de Neu, el goril·la albí del Zoo de Barcelona que també va esdevenir un dels personatges que projectaven Barcelona arreu del món: “Va ser el primer que vaig conèixer. Era tot un personatge també pel seu estat d’ànim. Un dia estava tranquil i al següent estava enfadat i tirava excrements als visitants”.

Floquet de Neu | Rui Cavaleiro

El llistat és llarg i al peu de l’article trobaràs els retrats que no hem reproduït al text però el Rui també fa l’apunt santcugatenc: “Dels 15 personatges n’hi ha dos que ara viuen a Sant Cugat”. Es refereix a Martín Carral, un pintor i escultor referent a nivell mundial –i a qui vam visitar al seu estudi–, i a Andreu Martín, novel·lista especialitzat en novel·la negra i guionista de còmic i cine. El que falta, reflexiona el Rui, és donar més protagonisme a tots aquests artistes locals, especialment als que es dediquen a l’art plàstic.

Martín Carral | Rui Cavaleiro
Andreu Martín | Rui Cavaleiro

Aquella Barcelona va deixar d’existir. Les annés d’utopie van passar com això, una utopia; que deia Eduardo Galeano parafrasejant Fernando Birri que és a l’horitzó i és impossible d’atrapar però, precisament per això, serveix per a caminar. La Barcelona dels 70 ara són records, segurament idealitzats; un llegat vital per a tota una generació que inevitablement mira aquelles esperances amb els ulls plorosos. Ara també es pot recordar amb una col·lecció de retrats que són una mostra humil de les il·lusions d’ara fa 50 anys.

Francisco Ibáñez (retrat 2)
Loquillo
Francisco Ibáñez (retrat 1)
José Pérez Ocaña
Joan Lizano
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article