Marta G. Novo: “No s’accepta que ningú digui que Catalunya no té història. En canvi, això mateix es diu del Sahel”

La professora del departament d’Estudis Àrabs i Islàmics i Estudis Orientals de la Universitat Autònoma de Madrid participa al curs d’estiu de la Unipau

per Jordi Pascual Mollá

Drets

Marta G. Novo al curs d'estiu de la Unipau
Marta G. Novo al curs d'estiu de la Unipau | Jordi Pascual Mollá
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

En el marc del curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau, Marta G. Novo, professora del departament d’Estudis Àrabs i Islàmics i Estudis Orientals de la Universitat Autònoma de Madrid, ha visitat visitat Sant Cugat. Ha impartit una conferència sobre la història del Sahel en la seva etapa precolonial, un període força desconegut a Europa i que demostra la vitalitat històrica d’una regió aixafada per la lògica colonial i postcolonial. Al final de la seva intervenció, ha atès elCugatenc.

És difícil tenir informació prèvia al segle XVII, amb l’arribada dels àrabs. Una lògica colonial?

– No, va ser una ocupació del territori informal que es dona mitjançant l’assentament de grups de població berber a alguns enclavaments del comerç. No és una dominació del territori perquè, de fet, al sud del Sahel el territori està dominat pels estats de la sabana: el regne de Ghana, l’Imperi de Mali i l’Imperi Songhai. Els assentaments berbers responien al comerç transsaharià, una forma de dominar les rutes. Són els encarregats de la transmissió de mercaderies d’una banda a l’altra del Sàhara. Estan instal·lats a terra estrangera.

Llavors, les fonts àrabs aporten informació d’una terra que saben que no els és pròpia.

– Sí perquè a més les fonts no formen part dels grups de població berber, de llengua amaziga. Els escrits són de viatgers i geògrafs que utilitzen l’àrab com a forma de comunicació. Són persones que estaven a cancelleries a altres territoris: al-Bakri des de la Còrdova postomeia, al-Idrisi des del regne normand de Sicília... És una mirada externa i des de l’altre. De fet, l’expressió que utilitzen per referir-se al Sahel és Bilad al-Sudan, que significa el país dels negres. No van aprofundir en el coneixement dels pobles de la regió. El seu interès es basava en el comerç dels metalls preciosos i dels esclaus.

I això no és una lògica colonial?

– No perquè no hi ha una ocupació del territori. Les fonts àrabs buscaven conèixer per comerciar. En canvi, el colonialisme francès buscava conèixer per dominar.

Com condiciona el coneixement històric que la informació prèvia a les fonts àrabs sigui mitjançant fonts orals?

– És una informació que està disponible sobre el terreny. Està vivia i forma part de les narracions que es transmeten entre les persones. Però no val només llegir unes fonts editades. Cal anar-hi i conèixer-les de primera mà. Això no significa que no hi hagi molta informació ni que no sigui valuosa. És un treball d’antropòlegs.

No hi ha cap recull escrit d’aquesta tradició oral?

– Sí, la més important és la versió escrita de l’epopeia de Sundiata, que és la figura fundacional de l’Imperi de Mali.

Les fonts orals són claus per conèixer la història del Sahel | Jordi Pascual Mollá

Què aporten les fonts orals al coneixement històric del Sahel a l’edat mitjana?

– Parlen molt dels governants i poc dels governats perquè se centren en les figures polítiques. També parlen del sistema de creences, la religió, la relació amb altres pobles..., la història política, no tant la social.

Es coneix més la història del Sahel occidental que l’oriental?

– És el que jo puc explicar perquè és el que conec a través d’aquest tipus de fonts. El problema és que fins al segle XVII no hi ha una visió de conjunt. Hi ha tanta informació dels grans estats occidentals perquè són els grans exportadors d’or. Però això no significa que no hi hagi informació de la resta del Sahel. A partir del segle XVI al Sahel central sorgeixen tradicions escrites molt fortes, el que porta una tradició historiogràfica a analitzar.

En un moment de la conferència has dit que l’Europa medieval es mirava com si fos “de poble”.

– És la mirada que es tenia des del Caire. No podem saber quina consideració d’Europa tenien els pobles del Sahel perquè no tenim les fonts suficients. El que sí que ha quedat plasmat és que els sobirans de l’Imperi de Mali tenien una relació intensa amb els estats del nord d’Àfrica i, per tant, per a aquests estats l’Imperi de Mali els resultava molt més important que Europa a nivell polític i militar. Ho sabem sobretot gràcies a Ibn Khaldun, un historiador del segle XIV.

El curs d’estiu de la Unipau tracta el Sahel i els seus conflictes perquè a Europa tenim molt desconeixement i fins i tot fem una aproximació caricaturesca. Recuperar la història medieval i les fonts com les que has explicat avui pot servir per tenir una altra mirada?

– Per descomptat. Conèixer la seva història i les seves característiques socials i religioses aporta una altra mirada. Allò important és, sobretot, vèncer els prejudicis. No s’accepta que ningú digui que Catalunya no té història. En canvi, això mateix es diu del Sahel. Parlar de la història d’Àfrica des d’una posició de superioritat és molt habitual tot i que no hi ha cap raó perquè sigui així.

Es nota al món acadèmic?

– Molt. Tot i que hi ha hagut grans investigadors que han recuperat la història i han editat les fonts, també hi ha hagut una posició de prejudici dominant.

S’està trencant aquesta mirada?

– Per descomptat, avui dia s’ha superat per part de l’acadèmia.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article