Mercedes Jabardo: “Amb la migració dels homes, els vincles es trenquen però les dones segueixen sotmeses a la família del marit”

La professora del departament de Ciències Socials i Humanes de la Universitat Miguel Hernández d’Elx ha participat al curs d’estiu de la Unipau

per Jordi Pascual Mollá

Drets

Jabardo al curs d'estiu de la Unipau
Jabardo al curs d'estiu de la Unipau | Jordi Pascual Mollá
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

La professora del departament de Ciències Socials i Humanes de la Universitat Miguel Hernández d’Elx Mercedes Jabardo ha visitat Sant Cugat en el marc del curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) per parlar de les migracions amb perspectiva de gènere. Al final de la seva intervenció ha atès elCugatenc.

Defenses que les dones estan menys invisibilitzades en el procés migratori que anys enrere. És una qüestió de fons o només d’imatge?

– D’imatge. Des de sempre s’ha sabut que tot i que la immigració es contava en masculí també estava formada per dones, amb processos productius i reproductius propis que havien restat ocults. A les migracions africanes ha costat més la visibilització de les dones perquè als anys 80 es buscaven exemples d’empoderament i això suposava només visibilitzar les dones que migraven de forma autònoma. Però això era més habitual a les migracions que venien de l’Amèrica Llatina o Filipines. Les dones africanes quedaven ocultes a un discurs que les ocultava i les considerava sumisses. A més, s’accentuava la seva africanitat mitjançant la visibilització de la religió musulmana, la poligàmia, la mutilació genital femenina...

Des dels anys 90 i, sobretot, els 2000, s’ha mostrat més la capacitat de les dones per construir estratègies de supervivència i autonomia. Amb el canvi de segle es va començar a visibilitzar la migració autònoma de les dones. Segurament tot això està visibilitzat en la literatura especialitzada però no tant per al conjunt de la població.

Això suposa que la majoria de la població europea no té ni idea de què es troba una dona en trànsit.

– Exacte tot i que es comença a visibilitzar què es troben al trajecte gràcies a les entitats que treballen amb elles. Es visibilitza, per tant, la violència. Aquesta mirada suposa mantenir la vinculació de la migració a la clandestinitat, que és només un tipus de migració, mentre seguim sense veure la capacitat d’organització de les dones durant aquestes migracions.

Assegures que les dones africanes tenen més pes que l’home a la família.

– Al Senegal, que és el cas que conec, ara sí perquè molts homes han desaparegut.

Has dit que, seguint la imatge del migrant com a heroi, abans les dones preferien casar-se amb un migrant i ara ja no.

– Perquè han fallat com a herois perquè han desaparegut i les han deixat soles. La migració dels anys 80 suposava l’assumpció del rol de protagonista per al desenvolupament econòmic familiar per part de l’home que marxava. Els mèrits eren visibles: la casa, el cotxe, el matrimoni... Però des dels anys 2000 la dinàmica ha canviat perquè els migrants s’acullen a les dinàmiques de les societats que els acullen i envien menys diners a les famílies. També molts migrants creen noves vides. Algunes dones, quan aconsegueixen parlar amb els seus marits, se n’adonen que ja estan amb una altra dona al lloc de destí. Els vincles es trenquen però segueixen sotmeses a un compromís que les lliga a la família del marit i a estar controlades per les sogres.

Jabardo defensa el paper central de la dona a les famílies del Senegal | Jordi Pascual Mollá

Has apuntat que el procés migratori permet que els homes reforcin la seva masculinitat mentre a les dones no els permet construir la seva identitat-feminitat.

– És una hipòtesi que vull treballar. Una de les idees que apunten les investigadores que han treballat sobre aquest afer és que cal ajudar les dones a contar-ho amb una narrativa pròpia. Fins ara hi ha hagut massa silenci, especialment per les dones. És habitual perquè han estat educades per no parlar de les seves emocions. Òbviament, amb aquesta base, silencien els processos de violència que les fan vulnerables.

La securitització de les fronteres i l’aplicació de mesures per limitar les migracions ha suposat obstacles no només en les migracions que tenen Europa com a destí sinó també a les migracions dins del continent africà, que són majoritàries. Com ha impactat això sobre les dones?

– Per això he posat d’exemple la pel·lícula Frontières [2017], que s’ocupa de com afecten les fronteres a les vides quotidianes de les dones que estan en trànsit constant. Cada vegada el camí és més perillós perquè les fronteres s’han dissenyat políticament amb una lògica militar. Els gendarmes són els que exerceixen el major nombre de violències. Les dones que migren cap a Europa interioritzen les violències de fronteres múltiples, el que també les anima a ocultar-se quan arriben al seu país de destí.

Les pel·lícules Atlantis [2019] i Frontières [2017] han estat el punt de partida de la teva conferència. El cinema té la capacitat de visibilitzar però també de reproduir estereotips. Per què has escollit aquests dos films?

– N’hi ha moltes més però algunes reforcen la imatge estereotipada de la migració. No he volgut destacar aquest tipus de pel·lícules sinó aquelles que visibilitzen les mirades femenines. Són dues pel·lícules dirigides per dones. A més, em permeten jugar amb aspectes interessants com l’assumpció de la lògica de la clandestinitat o els relats sobre la migració que hi ha al Senegal.

Frontières és molt interessant perquè és capaç de visibilitzar moltes realitats, és un cinema de compromís social mitjançant la sororitat. Dona eines a les dones per alimentar els anhels de llibertat.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article