Acaba el curs d’estiu de la Unipau, una advertència sobre les tensions del Sahel i el seu entorn

L’entitat pacifista denuncia que la lògica militar agreuja els conflictes i dificulta la construcció de la pau

per Jordi Pascual Mollá

Drets

Neus Sotomayor clou el curs d'estiu de la Unipau
Neus Sotomayor clou el curs d'estiu de la Unipau | Jordi Pascual Mollá
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Aquest dimecres al migdia la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) ha clos el seu curs d’estiu, que aquest any s’ha centrat en la regió del Sahel, al sud del Sàhara. Després de gairebé una setmana de xerrades i tallers queda clar que les tensions entre els països, la inestabilitat política, la presència de grups armats de tota mena i l’enduriment de la política fronterera esdevenen aspectes centrals que haurien de preocupar no només els estats africans, també tot el món, especialment a una Unió Europea que ha començat una lògica d’externalització de fronteres que arriba al Sahel en un intent inútil d’aturar les migracions subsaharianes cal al continent europeu.

Neus Sotomayor, presidenta de la Unipau, ha estat l’encarregada de cloure el curs d’estiu: “La solució militar no resoldrà mai els conflictes”. La presidenta ha defensat que els pacifistes parteixen del realisme d’analitzar la situació amb tota la seva complexitat i plantejar polítiques que dificultin la possibilitat d’una escalada de violència. Per això de vegades es mostren impotents quan un conflicte ja ha esclatat, moment en què el recorregut per a construir de nou la pau és llarg i complex.

Tot i això, aquesta Unipau ha reivindicat donar la veu als moviments, als països i atots els actors dels conflictes així com a confiar en la societat civil de cada lloc per construir la pau, defugint de lògiques intervencionistes que tot sovint responen més a estratègies per dominar els recursos que per afavorir la pau. Per a Sotomayor, el curs d’estiu de la Unipau és un espai de convivència i aprenentatge per no perdre mai l’esperança, tal com sempre deia el seu expresident, Arcadi Oliveres.

La darrera jornada del curs d’estiu ha comptat amb dues conferències per afrontar els reptes de futur i els condicionants externs del Sahel. Han estat dues aproximacions que han servit per ampliar el context global i regional d’uns països que estan condicionats per l’exterior de forma clara: tant pels fluxos migratoris –majoritàriament intraafricans– com pel neocolonialisme, per les comunitats nòmades com per la voluntat expansionista d’alguns postulats polítics de l’islamisme radical.

Luis F. Bernabé al curs d'estiu de la Unipau | Jordi Pascual Mollá

Marroc, Algèria i Turquia al Sahel

En aquest sentit, Luis F. Bernabé, professor d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat d’Alacant, ha posat el focus en el condicionament de Marroc, Algèria i Turquia a la política del Sahel. Els dos països nord-africans, explica, tenen una pugna constant que pot esclatar en qualsevol moment. D’una banda, Algèria ha començat a militaritzar el sud del país, zona amb una alta presència de grups armats, i ha deixat enrere la seva lògica de no-intervenció establint vincles religiosos i comercials que s’evidencien amb la construcció del tram de l’autopista transsahariana al seu pas pel país. D’altra, Marroc viu com un èxit reconeixements diplomàtics per part de les administracions estatunidenca i israeliana, un moviment polític que el situen com un país referent al nord d’Àfrica.

Des de l’est de la Mediterrània, Turquia juga una política carregada d’antioccidentalisme, auto-reivindicat com antiimperialista. El president Ergodan, utilitzant les persones refugiades sirianes com a moneda de canvi, ha aconseguit, a ulls del professor, un equilibri diplomàtic a mig camí entre orient i occident. El país és hores d’ara el principal venedor d’armes als països del Sahel i a tot el nord d’Àfrica. A més, el grup armat Sadat actua a desenes de països com a grup paramilitar al servei dels interessos turcs amb una estratègia semblant a Wagner, un grup armat homòleg al servei dels interessos russos.

Entendre l’origen dels conflictes per cercar la pau

Josep Maria Royo, politòleg i analista sobre conflictes i construcció de pau i investigador de l’Escola de Cultura de Pau, ha estat el darrer ponent del curs d’estiu. Ha demanat anar a l’arrel dels conflictes per entendre d’on sorgeixen i així poder treballar i entendre els avenços i retrocessos dels processos de pau. Com a exemple ha posat la situació conflictiva del Sahel i, especialment de Mali, que es reconeix formalment des del 2012 però es remunta, diu, com a mínim 60 anys enrere amb les rebel·lions tuaregs i alhora no s’explica sense la intervenció colonial. A tot plegat cal sumar-li la divisió ètnica, el paper de les potències mundials, la política fronterera, el canvi climàtic que ha provocat el desplaçament de població cap al sud i les dinàmiques d’acció-reacció que se’n deriven.

Josep Maria Royo al curs d'estiu de la Unipau | Jordi Pascual Mollá

Una altra de les claus és la intervenció militar a Líbia al 2012, que va deixar un buit de poder i la marxa de molts tuaregs de l’exèrcit libi, que han tornat amb armament. Segons l’expert, la Unió Africana ja havia advertit a l’OTAN del risc de l’operació militar a Líbia ja que, preveien, les conseqüències serien molt més nefastes per a la regió que el manteniment del règim libi. L’OTAN va desoir l’advertència i va fer l’operació.

El repte més important és trobar actors que generen confiança, que acostumen a ser els més propers. En canvi, per a la comunitat internacional allò més important és asseure a tothom. És per això que Royo defensa que cal pensar en una estratègia més inclusiva i d’actors amb menys poder, això passa per reconèixer actors locals i tenir en compte la societat civil.

L’especial d’elCugatenc

Durant la setmana que ha durat el curs d’estiu de la Unipau destinat al Sahel, aquest mitjà ha publicat un seguit d’articles i entrevistes que han servit per posar el focus sobre aquesta regió amb mirades diverses: la seva història, la lògica extractivista de la transició elèctrica i digital, els processos de construcció comunitària, les migracions internes i externes i la perspectiva de gènere als processos migratoris. Al peu d’aquest article trobaràs els articles relacionats, on recopilem tots els articles publicats a l’especial.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article