FINESTRA AL MÓN. La producció agrícola argentina és el principal complex exportador del país, ja que al voltant de 150 milions de tones es cullen cada any.

Qui es queda amb la major part de la renda que generen els productors, cooperatives, agropimes, treballadors rurals i empresaris de l'Argentina?

La soja és la principal oleaginosa cultivada a Argentina, activitat que es desenvolupa principalment a les províncies de Buenos Aires (32,9% de la producció), Còrdova (29,2%), Santa Fe (17,5%) i Santiago del Estero (4,8%), pel fet que la regió central o zona nucli presenta característiques de la biosfera i de la seva biodiversitat que permeten que aquest cultiu agrícola extensiu resulti molt rendible.

A això s'hi afegeix el desenvolupament tecnològic amb coneixement de punta generat des de l'articulació publicoprivada, que conjuga grups de productors i empreses agropecuàries (AAPRESID- BIOCERES- Grups CREA- etc.) amb l'estructura estatal educativa i els organismes públics de ciència i tecnologia (Institut Nacional de Tecnologia Agrària, INTA; Consell Nacional d'Investigacions Científiques i Tècniques, CONICET; Universitats; Institut Nacional de Tecnologia Industrial, INTI, etc.).

Finalment, la proximitat de la via navegable amb ràpida sortida a l'oceà atlàntic que la Conca del Plata brinda a l'estructura productiva agroindustrial, conforma aquesta triada de biòsfera-coneixement-trànsit que ubica l'Argentina al podi de l'exportació de cereals i oleaginoses mundial. És el primer exportador de farines i olis, i el tercer exportador mundial de mongetera de soja. Però, qui queda amb les riqueses d'aquest gran Pol Tecnològic Agroalimentari Argentí?

Els que produeixen

Cada campanya agrícola, els productors opten per la sembra de soja o blat de moro, o alguna combinació de totes dues pel fet que coincideixen a l'època de producció. La millor campanya de soja va ser la del 2014/15, en què es van collir gairebé 62 milions de tones (Mtn) i es van sembrar gairebé 20 milions d'hectàrees. La pitjor campanya de soja va ser 2017/18, principalment a causa de problemes climàtics; quan es van collir menys de 38 Mtn amb una caiguda interanual del 31%.

Són gairebé 60.000 productors que sembren soja cada any, dels quals el 10% concentra el 56% de la producció. Aquests gairebé sis mil productors tenen de mitjana 1.514 hectàrees de superfície sembrada amb soja cadascun. El principal grup de sembra és Adecoagro, amb més de 210.000 hectàrees.

En segon lloc apareix Oli General Deheza (AGD) amb 200.000 hectàrees; en tercer lloc, Lartirigoyen i Cía. amb 150.000 hectàrees (associats al grup Glencore); en quart lloc, MSU -Manuel Santos Uribelarrea Balcarce- amb 140.000 hectàrees; i al cinquè lloc apareix Cresud amb 132.000 hectàrees.

En general, aquests grups combinen arrendament amb terres pròpies, utilitzen noves tecnologies de procés com la sembra directa i el doble cultiu anual, nous paquets d'insums, herbicides associats i fertilitzants. A més, són gerents dels mitjans de producció de tercers. La seva organització es basa en una xarxa de contractes: arrendament de terres i lloguer d’equips i maquinària.

Són els productors qui es queden amb la renda? Sense cap mena de dubte molts productors estan en millor posició que la majoria dels argentins, sobretot del 40% que viu en situació de pobresa, els molts treballadors que no arriben a cobrir la cistella bàsica o les famílies senceres que cada nit deambulen per les ciutats i pobles cercant algun sostre on dormir.

Els quatre grans no són els del Carib

L'ABCD, com es coneixen aquestes quatre empreses transnacionals, dominen el comerç exterior de productes agropecuaris, en el qual es configura com la part del mig d'un rellotge de sorra als extrems del qual hi ha gairebé 60 mil productors agrícoles i milions de consumidors, ja siguin empreses, productors ramaders, agroindústries, etc. A l'última dècada es va sumar al top five l'empresa xinesa Cofco, però serà tema d'una altra anàlisi.

Aquestes grans empreses controlen el pas de cada gra maximitzant guanys, compren al menor preu possible per vendre al màxim preu possible, traslladen els seus costos i obligacions als productors i triangulen exportacions a sucursals amb seu en un tercer país on troben beneficis fiscals.

Forcen les normes i les lleis dels estats-nació per evitar el pagament d'impostos, avadint les seves responsabilitats fiscals als països on operen. Segons l'article del Mirador d'Actualitat del Treball i l'Economia (MATE), l'anomenada Llei de Grans, un decret signat el 8 d'octubre del 1976 pel dictador Jorge Videla i el seu ministre d'Economia José Martínez de Hoz, permet a les agroexportadores registrar les vendes a l'exterior mitjançant declaració jurada.

A l'article 6 indica que: “A les finalitats de la liquidació dels drets d'exportació, reemborsaments, reintegraments, contribucions, taxes, serveis i altres tributs que graven o beneficien l'exportació de les mercaderies a què fa referència aquesta llei, són aplicables els règims tributaris, d'alíquotes, aranzelari i de base imposable vigents a la data de tancament de cada venda”.

Això permet a les empreses agroexportadores diferir el moment en què suposadament es pacta la venda, d'aquell en què efectivament es concreta (és a dir, s'embarca) l'exportació. Entre un esdeveniment i l'altre pot passar un any, però l'Estat cobra la seva porció segons els preus vigents al dia de la declaració.

MATE també esmenta que el 16 d'abril del 2002 Jorge Remes Lenicov, llavors titular d'Economia, va impulsar que tot el gabinet de ministres firmés el decret 618/2002, en què va anul·lar l'article clau de la “Llei de Grans” de la dictadura: "En les condicions d'emergència actuals que travessa el país, [l'article 6è de la Llei de Grans fa] fa que no sigui d'efectiva aplicació el règim de drets d'exportació". Cinc dies després, Remes Lenicov va renunciar al càrrec.

Aquests dies el senador Oscar Parrilli va presentar un projecte de llei per modificar aquesta última part del paràgraf de l'article i estableix que seran aplicables els règims tributaris “vigents a data del registre de la corresponent sol·licitud de destinació d'exportació per a consum, o a data de l’efectiu embarcament de l'exportació esmentada, el que resulti més gran”.

Amb això s'apunta a atacar una acció netament especulativa i d'evasió fiscal que perjudica el conjunt de la ciutadania argentina. Al congrés es veurà quins interessos defensa cada legislador, si els de la Pàtria o els de les transnacionals.

Les quatre grans empreses transnacionals agroexportadores són Archer Daniels Midland (ADM) fundada el 1902 als Estats Units; Bunge, fundada originalment als Països Baixos el 1818; Cargill, fundada als Estats Units el 1865; i Dreyfus o LDC (Louis Dreyfus Company), que es va fundar a França el 1851.

Les ABCD presenten una integració vertical. A més de les activitats de comerç, transport i emmagatzematge de grans, participen en l'aprovisionament d'insums agrícoles, com llavors, fertilitzants i agroquímics; emmagatzemen en instal·lacions pròpies; transporten als seus propis ferrocarrils i vaixells; produeixen aliments per a animals; són productors ramaders i avícoles; són propietàries o arrendatàries de terres; participen en la producció i als mercats de biocombustibles (de soja, blat de moro o sucre).

És a dir, totes les característiques que tindria la unió de YPF Agro i Vicentin, com ho esmentem a La expropiación de Vicentin, la puerta para construir la nueva normalidad. Sense cap dubte la intervenció intel·ligent de l'Estat al comerç exterior agroalimentari, mitjançant la dupla YPF Agro-Vicentin és una sortida en temps on l'agroalimentació és protagonista en la política global.

D'aquesta manera, l'Estat pot participar i incidir en el comerç exterior del sector productiu argentí principal, el que genera més del 50% de les divises de l'economia nacional. A més, seria una arma per combatre l'evasió, un dels principals flagels que impacta en la microeconomia i que permet la generació de dòlars fugables.

Aquesta acció política és fonamental per construir una Argentina productiva i sustentable que garanteixi la distribució de les riqueses, la inclusió dels qui produeixen i treballen, el desenvolupament federal i inclusiu, i que no falti aliments a la taula de les i els argentins.

elCugatenc ha publicat aquest article amb el permís de Rebelion.org, mitjà on s’havia publicat originalment, mitjançant una llicència de Creative Commons, respectant la seva llibertat per publicar-ho a altres fonts.

Matías Strasorier és Director del Centro de Estudios Agrarios, Argentina. Analista agropecuari, associat al Centro Latinoamericano de Analisis Estrategica.

María Rizzo és metgessa veterinària, mestre en Desenvolupament Regional i Polítiques Públiques de FLACSO, i codirectora del Centro de Estudios Agrarios.