Esther Fernández: “L’antigitanisme desactiva el mecanisme d’empatia”

Entrevista a la responsable de dona i salut de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya amb motiu d’un cicle sobre el poble gitano que acull l’Ateneu

per Jordi Pascual Mollá

Drets

Esther Fernández llueix una bandera del poble gitano
Esther Fernández llueix una bandera del poble gitano | Jordi Pascual Mollá
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

L’Ateneu Santcugatenc, de la mà de la Federació d’Ateneus de Catalunya i de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGiC), acull el cicle Amen Sam amb tallers i activitats sobre la cultura del poble gitano. La voluntat d’aquesta iniciativa és donar a conèixer el poble gitano i deslligar-lo dels estereotips que alimenten la gitanofòbia. El cicle va començar el dijous passat amb un concert i segueix fins a finals de novembre amb tallers i xerrades. Esther Fernández és responsable de l’àrea de dona i salut de la FAGiC i atén elCugatenc amb motiu del cicle que se celebra a Sant Cugat.

Des de la FAGiC vau fer suport a moltes famílies gitanes que havien vist com creixia la seva vulnerabilitat durant la pandèmia. Aquesta vulnerabilitat afegida segueix present?

– El poble gitano parteix d’una base més vulnerable per accedir al món laboral i als recursos. Per això moltes persones es dediquen a la venda ambulant als mercadets. Les restriccions de la pandèmia van ser catastròfiques per a aquestes famílies, que de sobte no tenien cap ingrés. La FAGiC vam fer una campanya amb què vam repartir més de 100 quilos de menjar arreu de Catalunya. També vam ajudar les famílies que, per la bretxa digital, tenien dificultats per accedir a les ajudes que oferia l’Estat.

Ara el poble gitano està més pauperitzat i amb més vulnerabilitat perquè la pandèmia ha generat una crisi econòmica i social que afecta al conjunt de la societat i de forma específica a les minories racialitzades en contextos vulnerables. En clau de gènere, cal tenir en compte la feminització de la pobresa, és a dir, estem més excloses.

Per tot això, una de les accions que hem fet des de la FAGiC és la capacitació de les persones que es dediquen a la venda ambulant per poder vendre en línia de forma professional. Han pogut crear la seva marca, logotip... Hem creat la plataforma Parada Online per penjar els productes i vendre’ls, amb l’opció de parlar amb el client. La recollida es fa als mercadets presencials per no perdre el tracte directe amb el client. És una proposta que neix de les dones gitanes i que s’ha fet consensuant-la amb elles.

La bretxa digital també afecta iniciatives com aquesta?

– Sí, i per això hem comptat amb centres cívics que ja tenen ordinadors amb connexió a internet. Així podia anar la professora i explicar com funciona la plataforma. També cuidem molt l’entorn perquè les dones se sentin còmodes i bé per projectar-se al futur. Fem tot el possible per eliminar qualsevol obstacle, sobretot els relacionats amb l’antigitanisme.

Sessió per explicar el funcionament de la plataforma Parada Online | Cedida per l'entrevistada

Sembla que l’antigitanisme creix. Tot just quan preparava aquesta entrevista, es va fer públic el vídeo d’un regidor de la Lega a Itàlia en què sortida amb una dona gitana i deia: “Voteu-nos per no veure-la mai més”. A Catalunya i a Espanya també creix el discurs d’extrema dreta. Què s’hi pot fer?

– Al 2018 Salvini ja va dir que pretenia expulsar tots els gitanos. En resposta, ens vam manifestar a Barcelona amb altres entitats. L’antigitanisme persisteix. És un discurs polític que no té penalització punitiva ni moral. És una discriminació específica en contra dels gitanos, acceptada per la majoria de la societat, que no disminueix amb el temps i afavoreix el discurs d’odi. Desactiva el mecanisme d’empatia i genera una narrativa social. Així, el discurs acaba esdevenint una actitud.

A la República Txeca, la policia va matar un noi gitano i no hi va haver cap tipus de penalització precisament perquè era gitano. Si no hagués estat gitano, la societat hauria posat el crit al cel. Ens situen el el no-ser, no ser persones. És molt visible en la policia, que practica identificacions per perfil racial i ètnic. El racisme biològic ve del segle XVII i encara persisteix!

Tot sovint és difícil de demostrar que una identificació és per perfil ètnic perquè la policia pot demanar que s’identifiqui a qualsevol persona.

– És complicat, sí. Però hi ha casos que són claríssims. Coneixem el cas d’un noi gitano que la policia no el va llegir com a gitano perquè no complia l’estereotip que esperaven. Els van identificar a tots i a ell li van dir que podia marxar. El van llegir com a paio, no com a gitano. És una aturada per perfil ètnic claríssima.

Allò interessant és la denúncia aprofitant que ja tenim una llei que pena l’antigitanisme. Però ens preocupa que només s’afronti la via punitiva perquè, si només penalitzes, pots generar més odi. Per això volem que ens coneguin i ens reconeguin sense el biaix antigitanista històric. Precisament per això fem iniciatives com la que hem impulsat amb la Federació d’Ateneus que han de permetre explicar la nostra història, que està recollida acadèmicament però no s’explica a les escoles.

És així com podem explicar que el poble gitano ha estat instrumentalitzat per normativitzar la resta de la població. És un procés que comença al segle XVI amb els Reis Catòlics. Ho tenim estudiat amb dades històriques reals. Volem que tingui l’espai acadèmic que li correspon. Tot i que s’han fet alguns materials didàctics a nivell estatal, és voluntari. Està molt bé però hem de seguir lluitant.

És molt important perquè així donem a conèixer els nostres referents històrics més enllà del que reprodueixen els mitjans de comunicació de masses, que tot sovint són estereotips que no s’ajusten a la realitat. Són personatges irreals que pauperitzen encara més les condicions de vida del poble gitano. És un sensacionalisme que pretén atreure audiència. Hem de construir referents positius que desmuntin els estereotips. De cara a la població no gitana, podem ajudar a trencar-los fent xerrades.

La FAGiC enfronta un antigitanisme creixent | Cedida per l'entrevistada

La gent que va a aquestes propostes té una sensibilitat mínima que la crida a acudir-hi. Com s’arriba a la població que reprodueix l’antigitanisme de forma acrítica o fins i tot va més enllà amb posicions xenòfobes extremes?

– Tot i això, algunes de les persones que venen a les xerrades discuteixen les dades que els oferim. Però bé, es pot tractar des del respecte. Efectivament, és molt més difícil arribar a la gent que es tanca en banda. Per això una de les missions de la FAGiC és la incidència política reunint-nos amb tots els partits polítics, oferint-los les nostres propostes d’inclusió perquè les incloguin a la seva proposta política.

És evident que els extremistes utilitzen discursos de legitimació del racisme, sobretot en moments de crisi, com una forma d’instrumentalitzar-nos per homogeneïtzar la població. Així, problematitzen la diversitat i creen una narrativa per la qual les minories racialitzades som paràsits socials, no contribuïm, robem, no estimem el país... Des del meu punt de vista, és una forma de coaccionar la societat perquè actuï en base a les seves premisses.

Aquests discursos no paren de créixer.

– Estem preocupats perquè en moments de crisi el discurs racista té més força i nosaltres vivim en una situació d’amenaça. Els mitjans de comunicació tenen un paper molt rellevant perquè encara utilitzen paraules clau que amb la resta de la societat no fan servir. Potser no parlen explícitament de “gitanos” però sí paraules com “clan”. És denigrant.

En clau institucional, el propi Estatut d’Autonomia recull que “els poders públics han de garantir el reconeixement de la cultura del poble gitano com a salvaguarda de la seva realitat històrica”.

– És una fita però hem de seguir lluitant perquè es concreti en pràctiques reals. Cal fer molta pedagogia per normalitzar i evitar que hi hagi una distància social.

Una reforma del Codi Penal ha permès recollir l’antigitanisme amb penes de fins a quatre anys de presó.

– És tot un èxit resultat d’una llarga lluita però tornem al que deia abans: la gent ha de conèixer el poble gitano perquè, si parteix d’estereotips, pot pensar: “Per què em sancionen si aquesta gent és així?” Cal emprendre polítiques de discriminació positiva i accions també als municipis i a les comunitats autònomes. És des de la comprensió que pot haver un canvi real.

L’altre gran repte és donar difusió a aquesta llei perquè la gent la conegui. També s’han de crear els mecanismes de denúncia correctes. Hores d’ara molta gent no s’atreveix a denunciar perquè la policia és la primera que desconfia.

Una part de l'equip de la FAGiC | Cedida per l'entrevistada

L’informe Discriminació i el poble gitano a Barcelona elaborat per l’Ajuntament de Barcelona i per la Fundación Secretariado Gitano recull un seguit de polítiques a millorar. Una de les més rellevants és l’accés a l’habitatge. Per què?

– Per parlar d’això hem d’entendre com opera l’antigitanisme, especialment en clau de gènere. Les dones gitanes hem estat acusades de bruixes, ens han hipersexualitzat i ens han dit oprimides pel patriarcat. Tot això genera un discurs d’odi que dificulta accedir a les condicions materials bàsiques com l’habitatge, als estudis o un lloc de feina. Si l’accés a l’habitatge és una dificultat per al conjunt de la societat, encara ho és més per a la població gitana. Alhora, hi ha el repte de la guetificació i de barris deprimits, el que ens retrotreu a les polítiques urbanístiques dels anys 80.

I com se soluciona?

– Cal invertir en polítiques socials però tot sovint hi ha bones paraules que no es concreten. És una qüestió de prioritats. Només cal mirar quant es gasta l’Estat en armament i quant en sanitat, en educació, en habitatge... Falta una voluntat real d’actuar però vivim un context econòmic en què cada vegada la ciutadania té més dificultats, encara més per a la població gitana.

Com afecta la discriminació afegida a les dones gitanes pel fet de ser dones?

– Som diverses i plurals. No hi ha un prototip de dona gitana tot i que compartim una història de persecució i de resiliència. Tenim una triple discriminació en comú: per ser dones, per ser gitanes i, en molts casos, per no tenir una formació acadèmica. També ens afecten altres eixos com si vivim a un entorn rural o urbà, per exemple. Les dones tenim més dificultats per trobar feina, ens acollim a jornades flexibles i cotitzem menys, acabem treballant a sectors feminitzats, tenim pensions més baixes... El cicle de la pobresa s’hereta i, per tant, els nostres fills tenen més probabilitats de ser pobres i el poble gitano, especialment les dones, està més sotmès a l’ansietat i la depressió.

Per això cal treballar als barris on les circumstàncies són molt més difícils per promoure la participació i el desenvolupament social. Si no tenim les necessitats bàsiques cobertes, no ens podem projectar més enllà.

Al darrer dia internacional del poble gitano, el 8 d’abril, la consellera Violant Cervera, després de reunir-se amb diverses entitats, va dir: “Les dones gitanes sou les autèntiques protagonistes de la transformació social de la vostra comunitat”. Estàs d’acord amb aquesta afirmació? Què pot fer l’administració per acompanyar la transformació?

– El desenvolupament del poble gitano es fa amb totes les persones que en formen part. És cert que a les dones se’ns dona més visibilitat en aquest moment. Ja abans de l’aparició d’associacions gitanes de dones als anys 90, les dones gitanes portaven anys lluitant. També els homes. La primera manifestació a Espanya després de la dictadura franquista va ser del poble gitano, amb homes i dones amb els seus fills per reivindicar que els nens poguessin anar a l’escola.

Penso que els polítics haurien d’anar a peu de carrer per conèixer el dia a dia i així construir ponts. Per millorar la qualitat de vida del poble gitano, cal recursos econòmics que permetin potenciar serveis i teixir xarxes. No val fer-se la foto del moment o el discurs perquè és el dia assenyalat. Crec que hi ha voluntat però esperem les concrecions.

Des de les entitats gitanes portem molts anys lluitant per aconseguir fites com la penalització de l’antigitanisme i donar a conèixer el nostre poble. Queda molt per fer i ens cal treballar des de l’equitat per aconseguir una igualtat real. Hem d’assumir reptes de la mà d’entitats públiques i privades per seguir desenvolupant el paper de les dones gitanes tant a llocs de rellevància com a qualsevol altre espai.

El més important és que el rol de l’administració no sigui veure el poble gitano com a poble problemàtic que s’ha d’integrar a la cultura hegemònica perquè això contribueix a la categorització de la població gitana com a subjecte de conflicte. Això perpetua els estereotips i despolititza el moviment associatiu. Cal crear espais simbòlics d’inclusió i que posi èmfasi en la diversitat cultural com a valor afegit i no com a problemàtica.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article