Mikel Soto: “A la presó vaig ser feliç i em sentia lliure”

Acusat i torturat per una falsa pertinença a ETA, tot i haver participat a la ‘kale borroka’, Soto ha presentat un llibre de poesia sobre els anys convulsos al País Basc

per Jordi Pascual Mollá

Cultura, Política

Mikel Soto a la presentació del llibre a la Floresta
Mikel Soto a la presentació del llibre a la Floresta | Jordi Pascual Mollá
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Als convulsos anys 80-90, sota un aire de lluita al carrer, Mikel Soto era un jove basc que no dubtava a enfrontar-se a la policia amb pedres i altres accions que se situen al voltant de l’anomenada kale borroka. Diu que era conscient de què suposava l’ús de la violència i que esperava acabar a la presó. El que no esperava és que al febrer del 2002 seria detingut i acusat de pertinença a ETA i d’assassinar un regidor d’Unión del Pueblo Navarro (UPN). Dos anys més tard, ell i els altres companys acusats de formar part del comando Urbasa van ser posats en llibertat provisional, exculpats del delicte d’assassinat i condemnats per “col·laboració amb banda armada en grau de temptativa”. Durant aquell periple, explica des de fa anys, va sofrir tortures que va denunciar davant del jutge.

Soto recull les vivències i l’esperit d’aquells anys convulsos al poemari Quan els focs s’encenen[Pol·len Edicions, 2022], la versió bilingüe català-basc del poemari Suak pizten direnean publicat ara fa dos anys i traduït al català per Jon Elordi. El poeta va visitar la Floresta el passat 9 de setembre per presentar el llibre, un acte organitzat per la cooperativa santcugatenca que l’edita. Vam aprofitar l’ocasió per parlar amb ell sobre el seu cas, la kale borroka i el trasllat de totes aquestes vivències als versos del poemari.

– “Col·laboració amb banda armada en grau de temptativa”.

– [Riu] Em vaig quedar perplex. Crec que no s’havia aplicat mai. Si ens condemnaven per col·laboració amb banda armada, la pena de presó era de més de tres anys i ells volien evitar que entréssim a la presó. Per això van afegir això de la temptativa, amb una condemna inferior a dos anys que va evitar que seguíssim a la presó després de la provisional. Temptativa? No sé si hem estat tan estúpids que hem volgut col·laborar amb ETA i no hem sabut com fer-ho o, pitjor, hem intentat col·laborar i ETA ens ha dit: “Vosaltres no!”

Tot i que ens vam quedar perplexos, aquesta decisió ens va permetre no entrar a la presó. Teníem ganes de batallar-ho però l’advocat ens va dir que el resultat seria el mateix. La decisió ja estava presa. La mostra és que no van acceptar gairebé cap de les proves que vam presentar. A més, no només ens oferien el tracte a nosaltres sinó també a una altra persona afectada que havia estat detinguda amb una persona d’ETA a casa. En el seu cas no era temptativa.

A Espanya potser sí però a Euskal Herria ningú dubta què ha passat. Mai ningú ens ha recriminat que acceptéssim l’acord. La batalla de la veritat estava guanyada.

Encara hi ha molts mitjans que tenen a la seva hemeroteca notícies en què et vinculen directament a ETA, sense cap esment a la condemna final.

– Pitjor per a ells. Els ho he pogut recriminar. Soc professor a un institut i al principi del curs sempre hi ha un dia en què alguns dels alumnes fa alguna pregunta estranya. Vaja, han googlejat el meu nom!

Què fas quan els alumnes et pregunten?

– A l’institut intento no parlar-ho perquè és un tema delicat. Les coses canvien molt ràpid i ara per a molts alumnes ETA només és la conjunció copulativa en eusquera. Tot i que la gent normalment no ho explica, jo no tinc cap problema a dir que he estat a la presó. Tampoc tinc cap problema si la gent em fa preguntes. La gent té curiositat i fa bé de tenir-ne. Les preguntes normalment són sobre com és ser a un lloc on les portes es tanquen per fora.

A més, com a presó provisional amb una acusació que després es va descartar.

– Existia la possibilitat de passar 40 anys a la presó però jo no tenia cap tipus d’informació que pogués ajudar a esclarir l’assassinat del qual m’acusaven. També volien que renunciés a ser un pres polític. Però com anava a fer-ho si em tenien tancat per una cosa que jo no havia fet?! Desgraciadament encara passa a molts llocs. La meva mare s’enfada molt quan ho dic però, malgrat tot, a la presó vaig ser feliç.

Vas ser feliç?

– I tant! Per la tarda podíem sortir al pati, fèiem esport, ens dutxaven, ens fèiem una bossa de patates i una cervesa sense alcohol. La meva mare es molestava i jo li deia: “Ama, no t’enfadis. Si em condemnen estaré a presons molt més llunyanes i més dures. Serà molt pitjor que açò”.

A la presó també em vaig sentir lliure. És una lliçó molt important. Recordo que ens denegaven algunes visites i per això ens oposàvem a tornar al mòdul. El guàrdia ens volia obligar i llavors li deia que per fer-ho havia de venir un cap de servei. Ell deia que si venia aniria a aïllament. “Ja ho sé, però que vingui!” Podíem elegir tot i que el carceller quedés malament. No podien obligar-nos. Amb excepcions tenint en compte les tortures a comissaria.

Soto es reivindica com a supervivent de les tortures | Jordi Pascual Mollá

Fa anys que denuncies públicament les tortures.

– Siguem clars. No sé què és que m’arrenquin les ungles amb unes tenalles. Tot i les tortures, no els vaig donar gairebé res del que volien escoltar.

Depèn de persones. En el teu cas, va ser la teva parella que, sota tortura, va dir que formàveu part del comando Urbasa.

– Sí, i jo també vaig dir algunes coses. La meva companya es va quedar molt malament per la situació dels altres companys. És evident que no hagués acusat ningú per maldat, ho va fer per les tortures. A mi també em van dir que si no els deia el que volien, farien mal a la meva parella però a ella li passarà el que ells decidiren perquè ho feien ells!

Hi ha qui ens diu valents per la lluita al carrer però no saben què és valentia. Jo he llançat pedres a persones armades i m’he negat a aixecar-me quan m’ho demanaven els carcellers. No sé per a quina de les dues coses s’ha de tenir més valor. No sé si la gent que em va torturar pot dormir tan tranquil·la.

Vas denunciar les tortures davant del jutge.

– Estava fet un Crist. Em van portar al garatge de l’Audiència Nacional i quasi no em podia moure. Quan em vaig aixecar, els agents em miraven sorpresos per les ferides que tenia a la cara. El jutge em va dir que la Guàrdia Civil no tortura. Llavors, a mi què m’ha passat?! He topat amb una porta, m’he caigut per les escales..? Quan em van treure a declarar després d’estar uns dies a la infermeria, la Guàrdia Civil dels trasllats es va enfadar molt en veure el meu estat.

La detenció va ser a Castelló.

– Allà no va passar res. Els meus pares no s’ho podien creure. Ens detenen a Castelló, ens traslladen a Madrid, ens diuen que som un comando, que hem assassinat un regidor, m’ingressen a la infermeria... Fins on podia complicar-se la situació?

A una entrevista a Viento Sur dius que no et consideres víctima, només supervivent. Per què?

– El govern basc em va fer una entrevista com a víctima de la tortura. I és cert que ho soc. Però anys més tard vaig ser amb un grup d’irlandesos que treballa amb víctimes i preferien utilitzar la paraula supervivients. Víctima és una categoria estanca i molt particular. Et dona uns drets per sobre d’altres persones. Però no és que no reconegui que vaig ser torturat, com els passa a algunes persones que consideren que els han fet poc en comparació amb altres torturats.

Jo em vaig lliurar de la mort perquè al mateix jutge se li va morir un torturat abans. Tenia por del que li pogués passar. Si ell no hagués mort, potser hagués estat jo. De fet, ho vaig dir mentre em torturaven: “Em matareu!” Van respondre: “I què penses que ens passarà? Ens condecoraran!” Ostres, tenien raó! Per això soc un supervivent.

A Quan els focs s'encenen, Soto fa un recull poètic a la lluita a Euskal Herria | Jordi Pascual Mollá

El llibre és un retrat molt més enllà del teu cas. Són versos sobre la conflictivitat a Euskal Herria.

– És que només amb el meu cas no hagués fet un llibre. L’impuls per explicar-me és tota la resta, vivències intenses que pensava que algú explicaria. La majoria que vam participar en aquesta lluita érem homes i bascos, no hi pot haver res més retentiu de les emocions [Riu]. No en parlem mai. L’excusa va ser que un amic em va demanar una lletra sobre la por per a un amic que preparava un disc. Això em va desencallar.

Vist amb perspectiva, de què van servir aquells anys?

– Des de la perspectiva personal em va servir de moltes coses. Quan vaig parlar amb els pares, per exemple, els havia de dir que no érem culpables del que ens acusàvem però que innocents és una paraula molt particular. Vaig fer moltes coses fora de la llei. Però també és cert que en alguns moments és pitjor ser innocent que qualsevol altra cosa. Després de dos suïcidis de detinguts, ens vam manifestar i vam atacar una comissaria. Crec que és el que havíem de fer. Ha servit perquè acabessin les tortures? Doncs no, cert.

A Euskal Herria actualment hi ha moltes coses que s’expliquen per aquella lluita. Malgrat la situació actual, seguim sent el territori que més vagues generals i per sectors convoca. Hi ha lluites que s’han de fer perquè són justes, no perquè les guanyaràs. És el cas del referèndum a Catalunya. No crec que ningú estigui penedit d’haver participat a l’1 d’octubre.

Canviaries alguna cosa?

– Em molesta molt l’ortodòxia i el sectarisme. A les esquerres n’hem tingut massa. Tot falla quan comences a no escoltar la gent, quan passes de tenir tot el país darrere a molestar. A partir del 2011, el millor que hem fet és escoltar la gent. A Navarra, amb la possibilitat d’un govern amb el PSOE, vam tenir molt debat sobre si havíem de fer-li suport. Hi havia gent molt ortodoxa que s’hi negava però més del 80% de la militància hi va donar el vistiplau. No sé si sortirà bé però, si fallem, ho hem decidit tots.

Alguna gent d’esquerres té molta confiança en ella mateixa però quantes vegades s’ha equivocat? Si no comptes amb la gent, no pots fer res. Quan va guanyar Zapatero, alguna gent deia que els teníem on volíem. Hi havia el debat sobre l’ús de la violència. A les assemblees del que va ser Zutik Euskal Herria no he vist tanta unanimitat mai: no lluitàvem pel mitjà de lluita sinó per avançar.

Encara hi ha qui actualment fa un ús polític d’ETA i de la kale borroka.

– S’ha desactivat molt ràpid. El PNB fa molt de temps que no en fa ús. A l’opinió pública espanyola també hi ha molta gent que no se’ls creu. A Euskal Herria ràpidament van reconèixer els nostres errors i que havíem canviat d’estratègia.

A Espanya també era fascinant. Un dia a ForoCoches vam veure que s’havien oblidat de nosaltres i que ara van a pels catalans. També vam veure alguns usuaris que deien que els catalans sou uns covard perquè com a mínim els bascos anàvem de cara. És pot anar més de cara que el que ha fet Catalunya amb el procés independentista? Per a ells què és anar de cara?!

Ara el debat és sobretot per l’apropament de presos. El govern basc ha denegat alguns apropaments. L’excusa és que van cometre crims terribles. Clar, per això són a la presó, per reinserir-se. Què tal està aquest procés? Aquesta hauria de ser la pregunta. Et sembla que algun dels presos d’ETA pot reincidir en l’actualitat? Ningú s’ho creu. Mayor Oreja va dir que l’única diferència és que ara no maten. Ostres, no és una diferència petita!

S’ha fet un procés de pau correcte?

– No. Ha estat un procés unilateral en què l’Estat s’ha negat a agafar les armes que ETA entregava. Per què no ho intentem tancar millor que en les ferides històriques anteriors? Hi ha més de 7.000 persones torturades que no tenen cap tipus de reconeixement. En canvi, no hi ha cap víctima d’ETA que no tingui un reconeixement. En tots els assassinats, les organitzacions de l’esquerra abertzable, des d’Herri Batasuna a Egin, s’hi han pronunciat.

Els torturats de Navarra ens hem organitzat en xarxa per poder fer-nos suport. El primer dia va aparèixer una persona amb dos intents de suïcidi per unes tortures que va sofrir als anys 80. Hem d’aconseguir que les ferides no quedin obertes. Només volem el reconeixement, no la venjança. No pretenem obrir cap procés judicial. Zapatero fa uns mesos va fer unes declaracions cridaneres dient que Otegi havia estat fonamental per a la pau però quan li van preguntar per les tortures es va tancar en banda. És una mena de pacte d’estat.

Soto defensa que el llibre explica un temps des de la vivència personal i no com a reivindicació política | Jordi Pascual Mollá

Com tot això pren forma de vers?

– Vaig deixar els textos als companys abans de publicar-los perquè els valoressin. Alguns d’ells pensaven que escrivia una novel·la però la kale borroka no pot ser el tema d’una novel·la. També ho vaig consultar amb l’advocat. Alguns dels millors poemes són els que vaig escriure al principi. Tot el que explico és cert a través del que recordo. Potser hi ha detalls inexactes perquè depenen de la memòria.

Un amic que té una ideologia molt diferent a la meva em va dir que li havia agradat el llibre perquè no era molt polític.

No és polític?

– Ell va viure aquells anys i al llibre no hi ha una apologia de la kale borroka. Només explico com em vaig sentir, sense fer una reivindicació política. No volia lloar aquell temps perquè va ser una puta merda i tan de bo no es torni a viure, sobretot per la por. Quan la violència es posa en marxa, tot el que la segueix és una catàstrofe. Per això al llibre gairebé no hi ha èpica.

Ja sabíem que ens arriscàvem. Mai havia pensat que passaria menys de 10 anys a la presó i al final n’he passat dos per una delicte que no vaig cometre. Era una mena d’inconsciència heroica. Si alguna comunitat decideix emprendre aquest camí, ha de ser molt conscient de què suposa.

A un dels versos dius: “la violència és col·lectiva / tant al carrer com en la pau”. Què significa?

– Hi ha moltes formes de matar un home, deia Bertolt Brecht. Els espanyols no es poden desentendre del que va passar a Euskal Herria. La seva pau era la violència que van aplicar-nos. Igual que la violència era col·lectiva, la pau també ho és. També és cert que allò que coneixem per pau tot sovint és una violència col·lectiva sobre un seguit de coses.

– “No soc el que més ha sofert”, “no soc poeta”... Estàs autoritzat per escriure?

– Tots els poetes socials fem el mateix. Qui som nosaltres? Ja sé que soc poeta perquè fa molt que escric poesia. A EiTB vaig dir que deia que no soc poeta perquè em donava l’excusa per posar al vers següent “gora ETA” i que rimés. No els va agradar la resposta i van tallar l’emissió. Era una provocació.

Bromes a banda, no soc el que més he sofert ni de prop. A un acte públic van preguntar a la mare d’un amic què va sentir quan van detenir el seu fill. La seva resposta va ser: “Quina de les set vegades?” Em sembla una meravella ser aquí, estar viu i haver estat dos anys a la presó. Sempre faig la broma dient que l’entrevista per entrar va ser molt dura però després vaig estar-hi a gust. Si explico el que m’ha passat a Sierra Leone, segurament em diran: “Ostres, no t’ha anat malament!” Posem perspectiva a les coses, si us plau.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article