Protestes a l’Iran

El país viu una revolució feminista resposta amb una repressió que ha matat més de 150 persones

per Joan Cabasés Vega, Andrea López-Tomàs

Drets

Gedenken Zhina Masha Amini2
Gedenken Zhina Masha Amini2 | Zartesbitter (llicència CC BY-SA 4.0.)
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Aquest article forma part d’una col·laboració entre elCugatenc i zaura podcast, un projecte periodístic sobre les lluites socials que tenen lloc a l’Orient Mitjà produït des de Beirut per les periodistes santcugatenques Andrea López-Tomàs i Joan Cabasés Vega.

FINESTRA AL MÓN. Cantant a l'uníson i impulsades per la força que els dona la unitat, un centenar de noies adolescents es treuen el hijab al pati de l'escola. Descarreguen la seva ràbia contra un membre de les forces armades iranianes; els responsables del centre educatiu han convidat el paramilitar perquè convenci les alumnes de les bondats del règim, però les joves revolucionàries impedeixen que es pronunciï mentre l'esbronquen, exigint-li que desaparegui. Per sobre de les noies, el representant de la Guàrdia Revolucionària aguanta el tipus com pot des de la tribuna, revisant les seves notes com si hi hagués de trobar la paraula màgica que li tornés l'autoritat.

Encara que no ho sembli, l'humiliat soldat iranià no està sol. Aquests dies, centenars de membres del règim dels aiatol·làs estan sent objecte de burla i d'insult per part de milers d'estudiants a tot el país. La reobertura de col·legis i universitats ha brindat l'escenari perquè les alumnes es gravin en conjunt fent volar els cabells al vent, o retirant de les parets de les aules les fotografies del Líder Suprem, Ali Khamenei, abans de destrossar-les. Per una vegada, i a la seva manera, són les dones del país les que ataquen les mateixes forces de seguretat que els fan la vida impossible. Fins a dir prou.

"Allò va despertar un trauma col·lectiu en totes nosaltres", reconeix Saad en declaracions a /zaura/. Aquesta jove iraniana es refereix a la mort de la kurda Masha Amini, que el 16 de setembre va ser assassinada a mans de la policia de la moral per portar el vel mal posat. Tenia 22 anys. El seu cas ha donat força a les dones del país per protestar per la seva mort injusta, però també per la por a què les autoritats les sotmeten el dia a dia.

Més de tres setmanes després, es mantenen malgrat la repressió macabra d'un règim al qual no li importa massacrar la seva pròpia població per tal d'aplacar-la. Com ja fessin en cicles de protesta anteriors, bloquegen internet i aprofiten que el món perdi accés al que passa sobre el terreny per donar ales a la violència contra ciutadanes desarmades. El grup Iran Human Rights, amb seu a Oslo, registra almenys 154 persones mortes per l’acció dels cossos policials. Els precedents no són bons: durant les protestes del novembre del 2019, dos membres de les autoritats van reconèixer a la premsa la mort de més de 1.500 persones en dues setmanes.

“L’hijab obligatori és el símbol del poder del govern sobre els nostres cossos, així que aquests dies volem que vegin que som nosaltres els qui controlem els nostres cossos”, reivindica Saad des de Teheran. Escriu missatges durant els pocs moments del dia en què aconsegueix esquivar el bloqueig d'Internet. Aquesta estudiant d'economia i història adverteix que erradicar l'obligatorietat del vel només seria el començament: "Exigim els drets humans més bàsics: exigim viure, exigim l'autonomia dels nostres cossos, exigim igualtat econòmica", reivindica la jove.

La llei iraniana, afirma, discrimina les dones en tots els àmbits de les seves vides: “Ens fan dependre dels nostres marits o dels nostres tutors masculins; ens priven de la nostra dignitat humana”. Saad denuncia el foc indiscriminat que la policia obre contra les manifestacions, però des de l'encesa capital del país persa, la jove proclama que les dones del país segueixen “traient-se el vel” davant de les autoritats. "Aquesta vegada, protestem de la mà de les nostres mares i de les nostres tietes", celebra orgullosa.

"No exagero si us dic que tothom recolza aquestes protestes", aclareix Marjan. Aquest iranià de 35 anys es va apartar de la seva família i del seu Teheran als 28, quan en va tenir prou: “Hi havia coses que no podia suportar per part d'un règim misogin”, diu des dels Estats Units. “Sabia que aviat hi hauria una revolució feminista al país”, assegura Marjan: “El 2019 vaig ser un any i mig a l'Iran i hi havia una repressió enorme”. La joventut, argumenta, n'està farta: “Saben que la vida a la resta del món no és com a l’Iran; miren al seu voltant i volen viure millor”.

Shima, una altra jove iraniana exiliada als Estats Units, forma part del col·lectiu iranià i feminista Raha: “La gent està emprenyada per la precarietat econòmica o per la repressió política de l'estat, que empresona i assassina dissidents de forma contínua, especialment des del novembre de 2019”, reconeix des de Nova York. Però el que passa aquests dies a l’Iran, defensa, "és una revolta feminista que apunta contra el cor ideològic de la República Islàmica", analitza Shima. Per a l'activista, el fet que les dones es treguin de sobre el símbol de la repressió de l'estat “mentre col·loquen els cossos al mig dels carrers durant les protestes” constitueix una transformació revolucionària.

En canvi, Sheyda és d'una generació més gran que Saad, Marjan i Shima. Fa la vista enrere i recorda perfectament aquests dies. “Estava molt excitada pel fet d'expulsar el Sha del nostre país”, afirma aquesta dona iraniana. El seu cas exemplifica el viatge de tot un país. Als 17 anys, Sheyda va participar de la revolució de 1979 que va posar l'actual règim al poder. Avui, però, aquesta iraniana a l'exili somia acabar amb el govern dels aiatol·làs, del qual va fugir només quatre anys més tard de la seva formació: “No suportava les seves normes”, reconeix fatigada només de pensar-ho.

"L'opressió de la dona és una qüestió essencial d'aquest règim, però potser aquesta també és la seva debilitat fonamental", analitza Sheyda. Afirma que la majoria dels iranians estan en contra del règim i que avançar en els drets de les dones és un consens social. Potser per això, el règim ha acabat amb les revoltes anteriors assassinant, torturant i empresonant multituds: “Les manifestants coneixen els precedents”, afirma Sheyda amb veu decidida, “però crec que ja no els importa”.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article