Jordi Casas: “Qualsevol demòcrata progressista se sent mínimament orgullós de l’existència del PSUC”

L’historiador i exregidor comunista ha publicat el llibre ‘El PSUC i la transició democràtica. Sant Cugat del Vallès 1975-1981’

per Jordi Pascual Mollá

Cultura, Política

L'historiador Jordi Casas ha escrit un llibre arran de l'organització de l'arxiu del PSUC santcugatenc
L'historiador Jordi Casas ha escrit un llibre arran de l'organització de l'arxiu del PSUC santcugatenc | Jordi Pascual Mollá
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

L’historiador santcugatenc membre del Grup d’Estudis Locals (GEL) Jordi Casas ha aprofitat l’organització de l’arxiu del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) de Sant Cugat per recopilar la història del partit i la seva acció política al llibre El PSUC i la transició democràtica. Sant Cugat del Vallès 1975-1981 [Dossiers Santcugatencs 3, GEL, 2022]. Va presentar el llibre el passat 29 de setembre a la Casa de Cultura, on va omplir la sala d’actes d’autoritats, curiosos, amics i antics militants.

Casas no només és un historiador que ha repassat una documentació que ens permet entendre més i millor la transició democràtica a Sant Cugat. També va ser part activa del PSUC com a militant, responsable polític i posteriorment regidor. Això li permet tenir un coneixement de causa extraordinari a un llibre que, malgrat tot, no és argumentatiu, com a mínim fins al final, quan l’autor no dubta a dir: “No és funció de l’historiador jutjar moralment el passat, però com a militant comunista –i ara reprenc la primera persona del singular– que va tenir un cert protagonisme durant aquells anys, sí que puc opinar: l’exclusió del PSUC del Govern municipal va ser profundament injusta”.

Dediques un capítol a la crisi constant del PSUC.

– És un epígraf del segon capítol. Intento explicar l’autocrítica permanent del PSUC. És un partit que es plantejava transformar la realitat avançant democràticament cap al socialisme. Amb aquest pretext, si fallava el partit, fallava tot. Constantment es tenia la sensació que els militants no s’implicaven prou, que no eren al teixit associatiu. És una contradicció entre el partit organitzat i present al teixit associatiu i el descontent permanent.

Això està marcat per una militància antifranquista que era sinònim de carrer i, després, una més institucional que suposa unes dinàmiques diferents.

– Clar. La legalització va implicar tenir un partit en tensió perquè suposava tenir un partit actiu i present a les institucions. Eren moltes obligacions i molta militància. Constantment es tenia la sensació de no estar a l’alçada. A més, molta gent quan va arribar la democràcia, va deixar la militància perquè preferia dedicar-se a la família, la feina o potser no esperava que la militància fos el que es va trobar. Per això des de la legalització el PSUC comença a tenir baixes.

Dius que això és més notable a un partit comunista que a qualsevol altre partit.

– Pels objectius que es planteja: transformar la realitat. Si el partit no està viu i no és capaç de moure la militància, tot falla.

Al llibre expliques la concreció de Sant Cugat però això va passar a tot arreu.

– Bé, a cada municipi hi ha una dinàmica diferent. En qualsevol cas, la crisi és una part petita del llibre. En termes generals, la presència del PSUC va ser molt notable.

Fas una anàlisi per barris i destaques la presència a la Floresta, les Planes i la força de Condiesel com a treballadors organitzats.

– Clar, Codiesel era l’empresa més gran de Sant Cugat i, com a altres empreses, es va produir un problema inevitable: els militants del PSUC es van dedicar al sindicalisme a través de CCOO. És a dir, a la pràctica no hi havia una activitat de partit. L’agrupació del partit a Condiesel va funcionar a trompicons precisament per això.

El pes de Condiesel, la Floresta i les Planes va ser rellevant als inicis del PSUC santcugatenc durant la transició | Jordi Pascual Mollá

El PSUC pretenia tenir presència a sindicats i entitats com les associacions de veïns més enllà de la seva activitat com a partit. Però defenses que això no implicava una voluntat de copar els espais.

– No es pretenia instrumentalitzar els espais tot i que el PSUC tenia la pretensió de ser-hi present per impulsar la seva línia política. Per això el partit va optar per CCOO com la seva opció sindical. Però el sindicat, les associacions de veïns... tenien la seva pròpia dinàmica al marge del partit. Una cosa és voler ser-hi perquè consideres que els objectius d’aquell espai són els que cal impulsar pel moment polític i una altra és instrumentalitzar una entitat que li correspon fer activitats culturals, veïnals...

Deu ni do el posicionament polític de les entitats veïnals amb el darrer ajuntament franquista...

– Durant el període 1975-77 les associacions de veïns tenien un component sociopolític que, més enllà de reivindicacions concretes, era un clam per la democràcia. És cert, per tant, que les entitats veïnals feien política en un sentit ampli. Per això dic que a finals del 1977 les entitats veïnals van entrar en crisi i posteriorment gairebé van desaparèixer. Crec que la lògica per la qual van néixer va estar superada.

Al llibre apuntes que l’aparició de l’Ajuntament democràtic també va fomentar la desactivació de les entitats veïnals, que van passar a tenir reivindicacions de serveis, urbanisme... però no la lluita per la democràcia.

– A les eleccions del 1979, les associacions de veïns del sector Monestir i de l’Estació ja no existien. En part les reivindicacions que mantenien ja s’havien complert però, sobretot, es va esgotar un determinat model d’associació de veïns molt compromès amb la lluita per la democràcia.

Si el resultat del referèndum per a la reforma política impulsat per Suárez hagués estat diferent, tot plegat hauria canviat?

– Tot sovint es diu que durant la transició l’oposició no va ser prou punyent. Però bé, situem-nos al novembre del 1976 amb un referèndum per a la reforma política que preveia l’elecció d’unes corts que no necessàriament havien d’acabar amb la redacció d’una constitució democràtica. Malgrat que l’Assemblea de Catalunya va demanar el vot per l’abstenció, el sí va guanyar per més d’un 90%. Amb aquesta base, Suárez tenia una reforma política amb un ampli suport de la població. Tenia així via lliure cap a una ruptura pactada, el que permetia que l’oposició negociés unes eleccions el més democràtiques possible. Les eleccions posteriors van deixar una correlació de forces favorable a les esquerres, que van permetre unes corts constituents que apostessin per una constitució democràtica que inicialment no estava prevista.

De certa manera, els postulats de l’Assemblea de Catalunya van fracassar.

– Bé, la transició va ser molt complicada perquè l’oposició ho tenia molt difícil però la majoria de la gent va interpretar la reforma de Suárez com un avenç cap a la democràcia. Era una força imparable.

Una democràcia nascuda per la por a una nova dictadura?

– Sortíem d’una dictadura amb els aparells de l’Estat intactes. Una de les virtuts de les forces democràtiques i del PCE i del PSUC en concret va ser posar l’obtenció de la democràcia com a objectiu primordial, per sobre d’altres qüestions rellevants com la monarquia.

Defenses que les renúncies van ser bones en el camí cap a la democràcia.

– Va ser una estratègia encertada. Després de les primeres eleccions hi va haver punts de vista diferents dins de l’esquerra va haver mirades diferents, com ara l’aposta del PSUC i el PCE per fer un govern de concentració que no defensava el PSOE. Això va dificultar l’aplicació dels Pactes de la Moncloa, que eren molt avançats.

Bé, l’anarquisme els va criticar molt...

– Eren molt avançats perquè és cert que limitaven l’augment de salaris en un moment d’inflació per sobre del 20% però a canvi de molts avenços socials en matèria laboral, sanitària... El problema és que bona part dels acords no es van portar a terme i això va generar frustracions i debats interns al PCE, PSUC i CCOO.

La presència del partit més enllà del partit està molt ben sintetitzada en una Festa de Tardor que va néixer com a impuls de les forces democràtiques.

– El novembre del 1975 es va crear la Coordinadora d’Entitats, que feia un cartell quinzenal amb les activitats previstes, va ser al darrere de l’alternativa democràtica de Sant Cugat i va impulsar la Festa de Tardor com a festa on les entitats es donen a conèixer. El primer lema va ser Entitats del poble i per al poble.

L’alcalde es va enfadar.

– Perquè havia promès una subvenció. Però més enllà d’això, cal destacar la continuïtat de la Festa de Tardor. Llavors era una activitat que la gent esperava.

El model de llavors dista molt de l’actual, no?

– Perquè llavors hi havia entitats molt potents com les associacions de veïns o l'associació de pares d’alumnes que tenien molta força i donaven molta vitalitat.

Què queda ara de tot això?

– Ara hi ha més teixit associatiu perquè Sant Cugat té més població i el context és diferent. Ara les activitats d’entitats són més lúdiques, inclosa la Festa de Tardor, que es manté però no té l’empenta de la lluita per la democràcia d’aquell moment.

En molts moments del llibre cites Vallépolis com a mitjà de comunicació local del moment i favorable al govern predemocràtic.

– Es mereix un estudi! A l’Arxiu Municipal hi és tot registrat. De certa manera era l’òrgan oficiós de l’Ajuntament i a nivell polític estava a l’òrbita de Suárez. És l’únic òrgan d’informació local que existia. Posteriorment l’alcalde Llatjós va publicar un butlletí municipal que era bàsicament un recull de les activitats que feia l’Ajuntament però a nivell informatiu Vallépolis era l’únic mitjà local. M’ha servit per treure molta informació, també amb articles d’opinió crítics amb l’actuació municipal.

Tenia una mirada molt favorable al govern municipal del moment.

– Bé, estava en la línia de la UCD. Evidentment, feia una defensa tancada de l’Ajuntament de Llatjós. Va haver un moment en què el mitjà va intentar fer una obertura ideològica. Les persones que vam començar a escriure vam durar un número. Tot i això és un mitjà a tenir en compte perquè és l’únic del moment.

Al llibre expliques que el PSUC no va dubtar per fer suport a l’Entitat Local Menor –l’actual EMD– de Valldoreix.

– Era una gran desconeguda però la vam veure com una forma de descentralització.

Que neix en ple franquisme...

– Totalment. Fa temps vaig publicar un article a Gausac en què explico que l’Entitat Local Menor es va crear saltant-se el marc legal vigent, que no permetia aquest tipus d’entitats si la vila tenia un continu urbà amb el municipi del qual depenia. En el moment en què estava constituïda no t’hi podies posar en contra, tot acceptant que no és un model generalitzable. A Valldoreix té sentit perquè des de la seva creació, al voltant dels anys 20 i 30, es demanava. Era el contrast entre els senyors de Barcelona que venien a estiuejar i un Sant Cugat rural.

Casas considera que la sortida del PSUC del primer govern democràtic va ser injusta i va impedir els possibles pactes d'esquerres durant els mandats posteriors | Jordi Pascual Mollá

Al final del llibre tractes el conflicte institucional pel pacte de govern entre el PSC i el PSUC.

– No hi havia problemes programàtics. L’acord entre el PSC i PSUC tenia un acord de programa i de carteres. Posteriorment es va convidar a participar CiU i l’independent Ramon Pros. ERC va quedar fora. Fins i tot l’oposició va votar a favor del programa municipal. El problema de fons va ser pel funcionament de l’Ajuntament perquè el PSC es va negar a crear comissions informatives, que permetien debatre oposició i govern sense crear departaments estancs en què cadascú fes la seva.

Jo crec que els socialistes tenien por de la resta perquè no hi fiquessin cullerada a les seves carteres. Alhora, hi havia el debat sobre la dedicació dels regidors, començant pel mateix alcalde, Àngel Casas. Això va fer entrar en crisi al pacte i al novembre del 1980 el PSC va fer fora la resta de forces del pacte.

Amb una proposta prèvia que la resta de forces no van acceptar...

– Perquè era inacceptable. Entre el novembre del 1980 i l’abril del 1981, que és quan vaig entrar de regidor, va haver un altre element que va fer entrar en crisi les relacions entre el PSC i el PSUC: la concessió del servei d'escombraries sense subrogar el personal de l’empresa anterior. Els treballadors van acampar davant de l’Ajuntament i el PSUC va intentar que parlessin al Ple però l’alcalde Casas el va suspendre. Les relacions es van complicar i a l’abril del 1981 es va crear una majoria de govern en què el PSUC ja no hi participava. El problema, en qualsevol cas, no era polític. Potser el PSUC podria haver tingut més cintura.

En quin sentit?

– Més flexibilitat. Però la situació ja era molt complexa.

Al llibre expliques que les conseqüències d’aquell no-pacte van ser també posteriors amb la impossibilitat d’arribar a cap altre acord d’esquerres.

– Això ja no ho analitzo a fons però mai s’ha pogut recompondre la majoria de govern. Ni el PSUC ni ICV han tornat a ser al govern. El 1983, el PSUC va passar de quatre a un regidor i, tot i ser necessari per tenir majoria amb el PSC, hi ha un principi d’acord pel qual el regidor comunista assumiria l’àrea d’hisenda però l’alcaldable Oriol Nicolau impossibilita el pacte.

Sempre us donaven economia i hisenda?

– Bé, és una cartera molt important. El Jordi Bacaria va fer una gran feina amb les ordenances i el primer pressupost.

Vas ser part activa de tot allò i per això ara pots fer valoracions com aquesta. Però com és recollir-ho a un llibre d’història?

– Havia d’intentar ser objectiu d’acord amb la documentació que he obtingut. Amb una altra documentació i amb la perspectiva del PSC, per exemple, el llibre seria diferent. Aquest és un llibre que faig com a historiador, deixant al marge la meva militància. Només ho expresso al final. Pretenia ser un homenatge als homes i dones que van participar a la transició. És segurament l’aproximació més completa que s’ha fet fins ara.

No deixa de ser un moment polític força recent.

– Tot i això fa temps que s’escriuen estudis al respecte. Potser ara tenim més perspectiva.

La presentació del llibre va ser multitudinària i amb representació institucional.

– Perquè al GEL tenim un conveni amb l’Ajuntament que ens permet funcionar. Per això vam considerar que hi havien de ser. Finalment va poder venir l’alcaldessa i un parell de regidors. No era més institucional que això. En quant a l’èxit d’assistència, vam fer força publicitat i també va influir que hi havia molta gent amb ganes d’un acte com aquest. No necessàriament militants del PSUC. El gruix de la gent que llavors participava a entitats no militava a cap partit. De certa manera, l’acte era una forma d’autoreivindicar aquella generació.

Què queda del PSUC?

– Encara existeix amb uns òrgans de direcció dels quals formo part. És cert que com a partit polític ja no funciona i només manté el llegat històric amb actes, aniversaris, conservar l’arxiu... El PSUC es va dissoldre dins d’Iniciativa i ICV als Comuns.

Al marge d’això, crec que la gent que va militar al PSUC va mamar una cultura política de la qual en som hereus. Tota la gent que conec que havia estat al PSUC sempre reivindica la política seriosa, unitària, de debat polític i amb un elevat nivell de formació. Igual que diuen que el sacerdoci imprimeix caràcter, militar al PSUC també imprimeix caràcter polític.

El PSUC també alimenta, a nivell d’idea, ERC, CUP..?

– Tothom reivindica el PSUC! Fins i tot gent de Convergència. El PSUC va ser un partit irrepetible, amb una força i potència extraordinàries. Forma part de la història de Catalunya. Qualsevol demòcrata progressista se sent mínimament orgullós de l’existència del PSUC. Ningú en parla malament, tret de les dretes. Precisament perquè va ser capaç de crear una política unitària, no sectària i de proposta política.

No era el PSUC de la República i la Guerra Civil.

– A Sant Cugat claríssimament no. Gràcies a les recerques de José Fernando Mota sabem qui va tenir càrrecs del PSUC durant la República i la Guerra Civil. Quan el partit es va tornar a organitzar a partir del 1972, malgrat que vaig arribar a conèixer un militant anterior, no va tornar a militar al partit. Cap dels militants dels anys 70 venia de la Guerra Civil.

A nivell general sí que tenia una continuïtat però amb una evolució molt gran. A partir del 1976 comença una allau d’afiliacions i la gent que venia de la Segona República queda en minoria. Això també és un repte perquè cal formar i aconseguir experiència.

Tu el primer.

– Bé, jo tenia una certa experiència perquè vaig entrar a les Joventuts Comunistes de Catalunya (JCC) el 1974 i un any més tard ja vaig entrar al partit. Quan el van legalitzar ja portava tres anys llargs de militància. Llavors la militància era molt seriosa. Si no anaves a les reunions, et fotien bronca.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article