La Mina dels Monjos, els vestigis d’una conducció d’aigua centenària

Tot i que la canalització havia estat datada tradicionalment de l’època medieval, el Museu ha trobat dades que indiquen que podria ser posterior al segle XVI

per Jordi Pascual Mollá

Cultura

Interior de l'accés a la Mina dels Monjos des del nord del bosc de Volpelleres
Interior de l'accés a la Mina dels Monjos des del nord del bosc de Volpelleres | Jordi Pascual Mollá
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Aquest article ha estat publicat al Monogràfic elCugatenc número 6, dedicat al patrimoni local. Pots llegir el monogràfic complet aquí.

Al nord del bosc de Volpelleres –sota el pont de l’avinguda Via Augusta– hi ha l’únic accés conservat a la Mina dels Monjos, una conducció d’aigua amb una volta de maons que arrenca al costat de la riera de Volpelleres i que ressegueix bona part del seu recorregut fins arribar a l’actual parc de Can Vernet, on hi ha l’aqüeducte homònim que forma part d’aquesta infraestructura i que travessa la riera. Des d’aquell punt la mina torna a estar totalment soterrada per avançar pel carrer de la Mina, on la construcció està malmesa per les edificacions, i acaba al Monestir després de passar per la plaça Pep Ventura i pel carrer Hospital.

Tradicionalment la mina s’havia datat de l’època medieval però els darrers estudis del museu municipal indiquen que la construcció podria ser posterior al segle XVI. A més, l’aspecte actual és propi de les mines del segle XIX i XX ja que la conducció es va refer diverses vegades. Aquesta infraestructura bàsica per abastir d’aigua la vila va ser problemàtica pels col·lapses i refaccions, especialment als segles XVII i XVIII, motiu pel qual es van reforçar i refer a alguns trams.

Bona mostra d’aquests problemes és el nom popular –“la font seca”– que va rebre la font de la plaça d’Octavià construïda el 1873, tres dècades després que, arran de la desamortització de Mendizábal promoguda el 1836 pel Consell de Ministres, la mina passés a ser de domini públic. Així ho recull Isabel Vega a un article sobre el drenatge sostenible a Sant Cugat recollit a la revista Gausac 44-45 (2014), on s’explica que la font de la plaça d’Octavià habitualment es quedava sense aigua a causa de la calç.

Segons aquest estudi, la Mina dels Monjos va ser la més important de la vila. “Posteriors modificacions i ampliacions de la galeria original no deixen clar actualment l’accés a un possible cap de mina excavat en roca natural”, s’explica a l’article, on s’evidencia que hores d’ara només hi ha un accés practicable i que bona part del recorregut ha estat malmès per les edificacions del carrer de la Mina. De fet, actualment només és practicable l’accés des del nord del bosc però no és segur avançar per les galeries. Tot i això, no hi ha cap control per evitar que la gent hi accedeixi i hi pugui haver un accident.

Amb una llargada de tres quilòmetres, una profunditat màxima de 9,18 metres i pous d’accés a l’exterior de fins a 12 metres, la dels Monjos és la mina més gran de la ciutat, seguida de la mina de la rambla del Celler, les dues principals infraestructures amb què el Sant Cugat pagès s’abastia d’aigua. Segons l’estudi de Vega, l’aprofitament de l’aigua al Monestir es feia mitjançant una cisterna d’acumulació elevada que estava adossada al palau abacial i que al peu tenia una font controlada per una aixeta.

La desamortització i la mina com a element de pressió

Tal com recull l’historiador Domènec Miquel a un estudi publicat a la revista Gausac 21 (2002), la segona llei desamortitzadora del ministre Mendizábal es va aprovar un any després de la seva promoció pel Consell de Ministres. Aquella normativa va posar les bases de dues escriptures que permetien que el 1844 se cedís el domini públic de la mina i la font mentre l’església i el palau abacial es van cedir gratuïtament a l’Ajuntament però a la pràctica es van deixar aquests dos edificis en mans del bisbat, encarregat del culte actiu. És una operació que tenia el suport de la Diputació des del 1841.

Interior de la Mina dels Monjos | Jordi Pascual Mollá

L’Església Catòlica va veure amb recel les desamortitzacions –cal tenir en compte que posteriorment es va fer una impulsada per Baldomero Espartero el 1841 i una altra impulsada

per Pascual Madoz el 1855– i, en clau local, el Mossèn Marià Baltà i posteriorment altres rectors van reclamar alguns dels terrenys cedits, aprofitant també que el nou Concordat obria les portes a algunes recuperacions. El Monestir mai va reclamar de forma vehement la recuperació de la mina ja que, d’una banda, suposava enfrontar-se a la població perquè era un dels pocs accessos a l’aigua que tenia la vila i, d’altra, era una infraestructura que li suposaria despeses de manteniment i reparació constants. L’historiador apunta, però, que en alguns moments puntuals alguns rectors sí que van reclamar la recuperació de la mina però com una mesura de pressió i no com una voluntat real.

El Pont de Can Vernet

Per travessar la riera de Volpelleres, la mina surt del subsol amb el Pont de Can Vernet. Segons recull la fitxa del catàleg municipal de patrimoni, és un pont gòtic amb dos ulls de mig punt construït amb pedra del Monestir ben airejada. Tot i que actualment té una passera de ferro a sobre, en els seus orígens era una conducció d’aigua tapada amb lloses. El forat al mur de suport més proper al carrer de la Mina es va fer als anys 60 per facilitar la comunicació entre dos horts.

“Formava part del sistema d’abastament d’aigües del Reial Monestir i de la part baixa de l’antiga vila de Sant Cugat”, recull el catàleg, on s’especifica que va ser l’any 1998 quan, aprofitant la urbanització del sector, va ser restaurat i rehabilitat. El maig de l’any passat uns despreniments van obligar a tancar el pont, que hores d’ara roman tancat. El govern ja ha anunciat que per evitar malmetre el monument, no es tornarà a permetre el pas de vianants i es treballarà un projecte per fer una passera paral·lela.

L’aqüeducte s’havia datat històricament del segle XVI, una data que balla en base a les darreres investigacions de Museus de Sant Cugat. No hi ha cap dubte que formava part de la mina. L’any 2003, en les excavacions per una construcció al carrer de la Mina es va trobar la galeria per on es conduïa l’aigua cap al centre i es va comprovar que hi havia un desnivell del 2% que permetia que el líquid fluís fins a la vila. A unes excavacions de l’any 2001 es va trobar el darrer tram de la conducció al seu pas per la plaça d’Octavià.

El Pont de Can Vernet | Jordi Pascual Mollá

Abans d’arribar a la plaça d’Octavià, segons consta a la fitxa de la mina al catàleg municipal, hi havia una torre d’aigua a la cruïlla entre els carrers Castillejos i Sant Martí. La conducció seguia per l’actual plaça Pep Ventura i pel carrer Sant Bertomeu fins anar a parar al carrer de l’Hospital tot i que a la fitxa del catàleg també s’especifica que de la torre d’aigua sortia un aqüeducte sobre paredats que passava pel carrer Sallés i aprofitava els desnivells del carrer Escaletes i Hospi-

tal per anar fins al Monestir.

El Pont de Can Vernet és un dels tres monuments més importants de la ciutat. Només aquest, el Monestir i el Castell de Canals tenen la qualificació de Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), la màxima figura de protecció patrimonial que suposa més limitacions i control en la seva conservació i rehabilitació però també la possibilitat d’accedir a subvencions nacionals i estatals. Tot sovint la Torre Negra apareix referenciada com a BCIN però mai es va esgotar el tràmit perquè ho fos. Amb la compra per part de l’Ajuntament, el govern ha dit que estudiarà aquesta qualificació, que en qualsevol cas dependrà de la Generalitat.

Altres pous al bosc de Volpelleres

Els tràmits per construir l’escola la Mirada al bosc de Volpelleres han situat la Mina dels Monjos com un dels elements emprats pels col·lectius ecologistes per demanar un emplaçament alternatiu. SOS Bosc Volpelleres i l’Associació per la Defensa i l’Estudi de la Natura (ADENC) han posat sobre la taula l’argument patrimonial. Tot i ser conscients que el recorregut de la mina és per l’altra llera de la riera, tenen dubtes que l’edificació de l’escola pugui malmetre altres elements vinculats a la mina.

D’una banda, apunten que des de l’accés del nord del bosc surten dues galeries més en direcció oposada i que una d’elles connecta amb el monestir de les dominiques. D’altra, recorden que el 2013, a instància d’un veí, l’Ajuntament va tapar tres pous al nord del bosc, un dels quals a la parcel·la on es preveu construir l’escola. És per aquest motiu que els col·lectius ecologistes van demanar una revisió de la mina abans d’iniciar les obres per fer l’escola.

A falta de l’estudi definitiu, que és el que apunta a un canvi de datació, el museu municipal va remetre una carta als col·lectius descartant que els tres pous esmentats a l’informe presentat per SOS Bosc i ADENC puguin ser part de la mina, ja que aquesta discorre per l’est de la riera: “Tot i així el material constructiu observat i la seva ubicació plantegen la possibilitat que es tracti dels pous oberts el 1907 en el marc d’una sequera que va impulsar l’Ajuntament a buscar punts complementaris d’aigua”. Els pous eren plens de runa i “no va ser possible verificar la seva relació amb una hipotètica mina d’aigua”.

El museu municipal reconeix la importància històrica de la mina i defensa la protecció de les parts més rellevants: “Tot i així, els tres pous del bosc de Volpelleres queden, segons la informació disponible, al marge d’aquesta mina, i tot i ser testimonis dels esforços del passat per disposar d’aigua a la ciutat, no revesteixen del valor suficient per ser considerats Béns Culturals d’Interès Local (BCIL)”. Davant de la preocupació dels col·lectius, el museu considera que no hi ha indicis per dir que l’obra de la Mirada malmetria aquest patrimoni però que, en tot cas, se’n pot fer seguiment quan es comenci a executar.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article