Enric Tomàs: “Als equips integradors no ser al centre del poble cada cap de setmana els dificulta ser més visibles”

Entrevista al president d’ASDI, entitat de suport a persones amb discapacitat que ha impulsat diverses iniciatives esportives integradores

per Jordi Pascual Mollá

Esports

Enric Tomàs és president d'ASDI
Enric Tomàs és president d'ASDI | Jordi Pascual Mollá
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

FOCUS. Esport amb valors. El president de l’Associació Pro-Persones amb Discapacitat Físiques i Psíquiques (ASDI) de Sant Cugat, Enric Tomàs, atén elCugatenc en el marc de l’especial FOCUS sobre esport amb valors per parlar de les iniciatives que va promoure la seva entitat per crear equips esportius de persones amb diversitat funcional. Actualment encara es manté el de bàsquet de la Unió Esportiva Sant Cugat (UESC). ASDI va traspassar l’atenció directa i ara se centra en fer suport a les persones amb discapacitat i a les seves famílies amb l’objectiu de promoure la integració i la normalització social de la discapacitat.

L’equip de la UESC és un dels grans èxits d’ASDI.

– Durant molts anys hem estat una entitat d’atenció directa però fa uns cinc anys que ho vam haver de deixar perquè no ho podíem mantenir econòmicament. Ara ASDI es manté com a entitat i segueix treballant per la millora de la integració social mitjançant la participació de projectes. Hem pogut fer moltes experiències i, efectivament, l’equip UESC ASDI ha aconseguit tots els objectius: la pràctica esportiva de les persones amb discapacitat, sense diferenciar el gènere i com a projecte compartit que quan ha crescut la UESC ha integrat a la seva estructura esportiva. Ara ASDI hi segueix col·laborant i fent suport però l’organització i el dia a dia depèn del club.

Al principi com funcionava?

– Era un projecte compartit. ASDI buscava les famílies i gestionava l’administració de l’equip. A poc a poc la UESC ho ha assumit com a tasques pròpies. En pocs anys vam desaparèixer de la gestió per passar a fer un suport extern.

Era un dels reptes que us marcàveu a l’inici?

– No érem tan ambiciosos tot i que sí que buscàvem que la UESC ho assumís com a propi. El punt de partida ja ens encaminava cap aquí. No és que ASDI hi acudís per fer la proposta, va ser un punt de torbada. La UESC volia fer-ho i ASDI ho buscava: una confluència d’interessos.

No totes les experiències com aquesta són reeixides.

– Sí, per exemple vam tenir un equip de futbol que va acabar morint per manca de nois i noies. Ho vam fer amb el Sant Cugat FC. És una activitat més complexa perquè cal tenir més jugadors. La voluntat del club era total però no ho vam poder mantenir. Tant al futbol com al bàsquet, la participació dels estaments del club era total. Alguns jugadors d’altres equips feien d’entrenadors. A més, l’equip sempre participava en les activitats conjuntes com a club. Era una forma d’implicació i integració.

Algunes iniciatives que s’escapen de la part purament esportiva poden estar marcades per l’activisme d’una o diverses persones. I això és un repte per a la continuïtat. Us ho heu trobat?

– En el nostre cas, no. De fet, a la UESC tot el contrari. Ara el suport que fem és econòmic mitjançant el patrocini de l’equip. També hi ha altres entitats com el Club Muntanyenc, on tot tira endavant. Clar que hi ha coses que no han reeixit però no perquè fossin un bolet. En qualsevol cas, entenc el que em dius i no és una problemàtica només del tercer sector, és de qualsevol entitat.

El Muntanyenc va ser clau per impulsar el StQlímpics, una aposta de ciutat ja consolidada amb la participació de més clubs.

– Van estirar del carro. Com la UESC però diferent perquè a la UESC com a ASDI ja ens estava bé que fos una cosa plenament integrada a la nostra estructura. El StQlímpics és un torneig puntual, no una temporada regular. Aquí posàvem personal per fer suport però no podíem estar constantment fent suport i per això l’Ajuntament s’hi va ficar. Ara és una proposta de ciutat que funciona molt bé.

Tomàs reivindica la pràctica esportiva de les persones amb diversitat funcional com una forma de sociabilitzar més enllà dels seus espais quotidians | Jordi Pascual Mollá

Que una persona amb discapacitat arribi a un club esportiu qualsevol i tingui un equip específic què suposa per a l’esportista?

– La pràctica esportiva en si i els valors de l’esport: èxits, fracassos, experiències... Com en qualsevol persona, vaja. La resta depèn molt de cada esportista perquè la diversitat de les persones amb discapacitat és molt àmplia. En qualsevol cas, se senten part d’una activitat en què veuen que passen persones amb característiques diverses i això els fa sentir partícips.

Si no existeixen iniciatives així és molt difícil que accedeixin a l’esport?

– Sí però sempre hi ha hagut intents. Afortunadament, la massa de població objectiva d’aquestes activitats no és tan grossa. Quan ets a una gran ciutat com Barcelona, hi ha molt més públic. Sant Cugat és molt més petit i costa de consolidar iniciatives. Tot i això hi ha propostes de competicions a nivell nacional. Hi ha una gran diversitat d’equips. Si no ets a aquest món, no ho coneixes.

Invisibilització?

– Percentualment representem un percentatge molt petit de la població. Els equips com l’UESC ASDI entrenen al poble però les competicions són a Barcelona. No ser al centre del poble cada cap de setmana dificulta ser més visibles. Tot i això, se’ls té en compte en activitats de ciutat com la cavalcada de reis o actes propis dels seus clubs.

Sant Cugat també ha fet una aposta per la integració en l’esport a través de la boccia. Al 2015 va acollir l’europeu i al 2017 una competició d’àmbit català.

– És un esport molt específic per a un públic molt concret. Per a una certa tipologia de persones és l’esport de referència. A ASDI el vam fer durant molts anys però des que no fem atenció directa ja no podem. La gràcia de la boccia és que, com que és un esport fet específicament per a una certa tipologia de persones, accepta molta gent més enllà de la seva discapacitat. Hi ha moltes categories perquè puguin participar a través de moltes categories.

Aquest esport ajuda a visibilitzar les persones amb discapacitat dins de l’esport?

– Depèn. Si l’objectiu és la participació de les persones, totes dues són vàlides. Per visibilitzar de portes enfora, el model de la UESC és millor perquè es comparteixen experiències amb un entorn més gran. Però qui està capacitat per jugar a bàsquet té un nivell d’autonomia més alt.

Per a ASDI, la visibilització de l'esport integrador ha d'anar més enllà d'iniciatives puntuals | Jordi Pascual Mollá

Es va saber aprofitar ser Capital Europea de l’Esport el 2018 per visibilitzar l’esport de persones amb diversitat funcional?

– Es van fer moltes coses i també se n’haguessin pogut fer més. El problema és que quan una imatge no és repetitiva, l’oblides. Segur que va servir, sempre serveix! És difícil de calcular fins on arriba. El més important és aconseguir que aquestes iniciatives comparteixin espai amb canalla petita perquè així hi ha una visibilització amb més impacte.

I de cara a la ciutadania?

– Entenc que sí que va servir però amb poc impacte.

Quins reptes ha d’assumir la ciutat per poder tenir més iniciatives d’èxit com la de la UESC?

– Primer cal analitzar si hi ha prou públic per fer més coses. Ja hi ha clubs i entitats fent-ne. Cal saber si hi ha prou demanda. El segon punt a tenir en compte és que les persones amb discapacitat és un dels col·lectius que menys suport de l’administració ha tingut, tot i que a poc a poc millora. La immensa majoria de les coses que han funcionat en l’àmbit de la discapacitat han estat gràcies al teixit social. Per tant, ens cal encara més suport de la institució.

Econòmic?

– Bé, als anys 80 i 90 hi havia un tipus de voluntarietat que permetia cobrir moltes necessitats però la situació social ha canviat. La gent jove, que és la més predisposada, té molta precarietat i treballa moltes hores. En 25 o 30 anys el món ha canviat molt. És molt difícil trobar la continuïtat dels projectes si no aconsegueixes remunerar les tasques de monitoratge. Si l’administració s’hi impliqués, seria més viable. La predisposició de les entitats esportives sempre hi és però també hem de veure si tenim la força suficient per fer-ho. La clau és saber arribar al públic i tenir més suport al principi.

Quins tipus de suports?

– Garantir els espais per a la pràctica esportiva i fer convenis per finançar el monitoratge durant l’arrencada del projecte.

Això no passa?

– No ha passat mai. Sempre hi ha hagut subvencions que han permès finançar una part del projecte i això no vol dir que puntualment n’hi hagi hagut alguna més àmplia.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article