FOCUS. Migracions i drets. Investigadora de la Institució Milà i Fontanals del Centre Superior d’Investigacions Científiques, Yolanda Aixelà Cabré acaba de publicar Africanas en África y Europa [1950-1996] [Editorial Bellaterra, 2022], una investigació que dona a conèixer la potència de la burgesia krió ferrandina quan Guinea Equatorial era una colònia espanyola i els seus vincles amb la burgesia catalana. Amb aquesta aproximació, que se centra sobretot en la figura d’una d’aquestes burgeses, Amelia Barleycorn de Vivour, Aixelà proposa una mirada decolonial que trenca amb la mirada que habitualment es té d’Àfrica des d’Europa i evidencia la vida dels ferrandins a la Barcelona de finals del segle XIX i principis del segle XX. Ara la proposta també ha pres la forma d’una exposició, per ara a Alemanya i en versió en línia, i d’una novel·la.

– Com arribes a la figura d’Amelia Barleycorn?

– Havia presentat un projecte per estudiar les empremtes d’africans a la península ibèrica des del 1850, trencant els motlles del que se sabia fins ara. Ha estat una casualitat que s’aconsegueix si treballes molt. A una revista colonial vaig trobar una notícia petita en què s’explicava que una senyora aristocràtica ferrandina havia mort a Barcelona el 1920. Em va sobtar molt. Estirant de la seva figura, pensant que seria una excepció, vaig trobar una diàspora africana que venia a Barcelona a finals del segle XIX.

– Tot un trencament respecte a la imatge europea actual de la immigració africana. Aquesta gent venia a Barcelona a fer negocis amb la burgesia catalana!

– Exacte, era una alta burgesia africana que tenia el seu símil primer amb els britànics i després amb els catalans, que estaven a l’aguait i van aprofitar l’enretirada dels britànics. Hi havia un grau de sociabilitat alt, normal a la colònia on es feien trobades de luxe entre les dues burgesies però molt més sorprenent a Barcelona.

– Quin paper jugava la burgesia autòctona en un context colonial?

– Aquesta relació respon més al model britànic. El model espanyol és portar la seva gent per controlar tot el procés mentre el britànic buscava tenir intermediaris empoderant una minora africana de diferents procedències ètniques.

– Guinea era, per tant, l’única colònia espanyola amb aquest model perquè abans havia estat britànica?

– Exacte, els espanyols no funcionaven així i, de fet, Espanya es va sentir molt incòmoda quan va arribar i es va trobar una alta burgesia africana, molt ben vestida, educada, que parlava molts idiomes i que era exquisida en les formes. Els colons espanyols esperaven anar a civilitzar gent que anava pràcticament nua. En canvi, es va trobar una minoria molt potent. Van voler acabar amb ells.

– Però no hi podien prescindir.

– Bé, inicialment no però van fer un procés per treure’ls poder. Van començar a finals del segle XIX i la colonització efectiva, amb el declivi de la burgesia africana, va ser el 1930. En qüestió de 30 anys van perdre molts privilegis tot i que algunes famílies van mantenir força poder i d’altres van ser més hàbils pels vincles amb Barcelona. Amb la dictadura posterior van haver de fugir. És la comunitat africana més antiga a la península i per això hem pogut fer una genealogia. Quan fugien, tenien un lloc on ser acollits.

– Una mostra del seu poder és que la burgesia ferrandina va pagar la catedral catòlica a petició dels espanyols tot i que ells eren protestants.

– Així és. Es va fer a principis del segle XX. Els colons i l’Església no es volien gastar els diners però era un símbol important per a la colonització. Però els britànics havien arribat abans i això feia que la pràctica protestant estigués molt estesa. És curiós llegir les notícies de la premsa colonial perquè es van trobant articles de com la burgesia ferrandina va portar l’òrgan, una part de l’altar... important-ho des de Gran Bretanya i Espanya. Hi van destinar molts diners.

– Sembla un model colonial una mica cutre, no?

– Bé, els espanyols van sortir precipitadament de Cuba i de Filipines tot i que 20-30 anys abans ja es veia que no tenien gaire futur. Els espanyols no es creien que perdrien les colònies. Davant d’això, van haver d’improvisar i resituar les tropes militars que tenien a les colònies, que van acabar a Guinea, el Sàhara i el Marroc. El model colonial era important pels recursos i per l’emmirallament de seguir sent un imperi tot i que a la pràctica ja no existia.

Llavors bàsicament només tenien Guinea, el Sàhara, el Marroc, algunes illes, Ceuta i Melilla. Hi ha qui posa en dubte que es pugui dir, com dic jo, que Ceuta i Melilla no són espanyoles. Són dues ciutats africanes colonitzades i que algun dia deixaran de ser espanyoles perquè Marroc les reclama.

– Deixaran de ser espanyoles?

– Sí, cauran tot i que els govern d’aquests ciutats no volen perquè el negoci és ser frontera entre continents. Les Canàries és menys probable que caiguin perquè són illes.

– Bé, la tensió amb el Marroc sempre ha estat present: Ceuta i Melilla, el Sàhara Occidental...

– Amb el Sàhara Espanya ha fet el que ha volgut. No ha fet cap suport tot i el compromís explícit per fer un referèndum. Ara els marroquins consideren que el Sàhara és seu i Espanya se n’ha desentès. Espanya sempre ha aplicat un colonialisme miserable a l’Àfrica. Tinc la sort d’haver publicat el treball a una de les millors editorials europees. És un treball des de la perspectiva decolonial, i això fa que la gent es posi nerviosa.

– Dins de l’acadèmia?

– També. Són maneres diferents d’explicar la història, des de la perspectiva africana. No tenim una acadèmia interessada perquè és molt eurocèntrica. És difícil que un treball així triomfi a Espanya.

– Als països d’origen no hi ha cap acadèmia que plantegi la mirada decolonial?

– Els marroquins estan començant a posar-s’hi. En 5 o 10 anys segurament hi haurà molta producció acadèmica amb aquesta mirada. A Guinea és més difícil perquè és una dictadura. En tot cas hi ha guineans a l’estranger que fan alguna proposta.

– La dictadura també esborra la memòria oral?

– Sí. Jo he tingut la sort de conèixer la història de Guinea tot i que aquí també l’hem esborrat. Em va indignar molt trobar una notícia de l’any 1996 a La Vanguardia en què s’explicava una agressió racista sense especificar que la víctima era membre d’aquesta alta burgesia que sempre havia tingut el diari com a mitjà de referència. És una desmemòria. És una empremta que no s’ha volgut retenir i això ens fa reproduir la idea que els africans sempre han estat sotmesos. Recuperar aquesta memòria és posar referents a l’abast de les persones afrodescendents.

– Precisament aquesta notícia marca el final del llibre.

– Sí, és un punt d’inflexió. Aquesta gent podia sentir-se o no catalana però, de cop, havia estat exclosa de la ciutat. Vaig pensar que era un bon moment per aturar la investigació perquè representa la Barcelona que no coneix les seves arrels.

– Tot i que la notícia de La Vanguardia fa referència a una agressió racista, els ferrandins, per la seva condició econòmica, segurament han estat menys sotmesos al racisme que la majoria de persones vingudes de l’Àfrica en l’actualitat.

– Això demostra la teoria de la interseccionalitat. La classe social és determinant per suavitzar les fronteres de raça i de sexe. Amèlia era dona i negra. Quan va arribar a Barcelona, documentat el 1880 tot i que potser ja venia una dècada abans, era una dona potent i que liderava la seva empresa. Trencava tots els estereotips.

En la reconstrucció de la vida d’Amèlia que ha fet Juan Tomás Ávila Laurel a la novel·la que es basa en el meu treball explica que es relacionava més amb ferrandines que amb catalanes, a diferència dels homes. Estic d’acord perquè per a les famílies catalanes havia de ser molt molest que les seves filles tinguessin de model una dona com Amèlia Barleycorn.

– És difícil saber amb qui es trobaven i amb qui no?

– El 1880 sí però ben entrat el segle XX sí que hi ha documentació. I aquestes relacions no varien gaire. Quan fas una reconstrucció i veus que una conducta es repeteix molt pots concloure que era habitual. Però que Amèlia Barleycorn es relacionés sobretot amb dones ferrandines no significa que no hi hagués sociabilitat més enllà. Al seu certificat de defunció, per exemple, alguns dels seus veïns expliquen coses d’ella que només es poden saber si has tingut un tracte continuat. En canvi, cap dels seus criats signa el certificat.

– Com és que heu adaptat el llibre com a novel·la?

– Vaig començar la investigació el juliol del 2020 i la cita d’Amèlia Barleycorn la vaig trobar a final del mes. Acabava de començar el projecte i ja tenia una mina d’informació. Volíem fer una novel·la amb autoria africana i per això ho vaig proposar a Juan Tomás Ávila Laurel. És el tercer cop que li encarreguen una obra. Va llegir l’obra i al cap d’uns dies va veure clar com fer-la. Comença amb una Vivour que entra a una comissaria per fer una denúncia, els anys 90. Des d’aquí reconstrueix la història des que ella és petita.

És una novel·la històrica trencadora perquè recupera les figures de gent que existia. Trobo que hagués estat bé fer una traducció al català. Potser amb el temps algun editor s’interessa. Això hauria de ser una pel·lícula o una sèrie que ens ajudi a explicar qui som, que tenim antecedents diversos i que fa dècades que hi ha població africana a Barcelona.

– Quan vas fer la presentació a una nit temàtica de la Unipau vas dir que els descendents d’aquesta comunitat han rebut molt bé el teu llibre i la novel·la.

– Sí, també m’he trobat una senyora enfadada amb la descendent d’Amèlia amb qui vaig parlar perquè m’ha explicat moltes coses, a una europea i blanca! [Riu] Entenc que el treball es pot entendre com una revelació de secrets però la majoria de gent m’ha donat les gràcies perquè amb aquest treball tenen una etnografia. També els ajuda més enllà de Barcelona perquè els ferrandins sempre han tingut un encaix difícil a Guinea Equatorial perquè es considera que són de fora.

El llibre els resitua, els valora i demostra que són de Guinea Equatorial des de fa molt de temps, alhora que han fet molt per les persones que migren aquí amb l’obertura de xarxes i com a benefactors. Mereixen un tros de la història de Guinea i de Catalunya.

– Una dona blanca fent un llibre sobre Guinea.

– Bé, tenia l’avantatge que sempre pico molta pedra per fer els meus treballs. No hi ha ningú que hagi fet un treball així. En són conscients, alhora que em respecten que recuperi la seva història sense treure’ls la veu en l’actualitat. Aquest treball és una pista per fer altres treballs que facin visibles grups invisibles.

– Seria interessant que el treball arribés a Guinea.

– Hi ha gent que compra els llibres i se’ls emporta allà. Però en un context de dictadura no interessa perquè el règim és molt crític amb els ferrandins. Per això és tan important l’exposició en línia. És molt difícil treballar sobre el terreny perquè has d’estar molt blindat per l’Estat espanyol, el que no és fàcil perquè no sempre ho garanteix. Vaig deixar de fer cooperació el 2012 quan el procés independentista a Catalunya va ser més candent perquè no tenia la garantia que l’Estat seria diligent si em detenien allà. Els dos darrers cops que he anat a Guinea Equatorial han saltat les alarmes de l’aeroport i han vingut els militars i la policia a per mi. M’han retingut i detingut. El darrer cop quasi no puc tornar.

– Per què?

– Per les meves publicacions sobre Guinea Equatorial i perquè tinc bona relació amb els opositors. Estic fitxada per la dictadura guineana pels meus treballs i pel govern espanyol per independentista. No me n’he amagat mai. L’Estat hauria de ser garant dels meus drets però ja hem vist que els drets dels catalans no sempre es respecten. He estudiat el colonialisme espanyol i he vist les formes de persecució que ha seguit Espanya al llarg de la història.

– Som al segle XXI. No han canviat les coses?

– Els sistemes repressius són els mateixos perquè estan al coneixement de l’alt funcionariat i dels cossos de l’Estat. El que vivim en l’actualitat té unes similituds evidents amb la repressió que es va aplicar a les colònies quan avançaven cap a la independència.

– I dius que les següents són Ceuta i Melilla.

– Sí, no crec que triguin gaire. 20 anys, potser.

– I Catalunya?

– No estàvem prou decidits i hi ha hagut molta ingenuïtat. Potser han de passar 15 o 20 anys per tenir una nova oportunitat. Sembla que és moltíssim però és una gota. Catalunya podrà ser independent si la gent està determinada i disposada a sofrir conseqüències. Omplir presons, com va passar amb l’objecció al servei militar. Per la força perdrem perquè l’Estat és molt potent. Les independències colonials es van donar quan es va arribar a uns límits inassumibles i, per tant, ja no tenien res a perdre.

– Catalunya no és una colònia.

– Sí però ens tracten com si ho fóssim. No ens poden aplicar la llei de colònies però una cosa és no ser-ho legalment i una altra és que el tracte que rebem és com si ho fóssim.