FOCUS. Migracions i drets. Es poden emprar els arxius sonors hereus de l’època colonial per donar veu a les persones que migren? Es poden repensar els museus d’etnologia que deuen bona part de la seva existència al colonialisme? Aquesta aposta pot ser participada per la ciutadania i no només des de l’acadèmia? Topophonik respon a moltes d’aquestes preguntes. És un programa de ràdio conduït per la suïssa Fulvia Torricell i la valenciana Alba Gómez Ramírez, companyes a un màster d’etnomusicologia. Prenen els arxius sonors internacionals de músiques populars del Museu d’Etnografia de Ginebra (MEG), els contextualitzen, els qüestionen amb una mirada decolonial i els utilitzen per donar veu a persones migrades de la conurbació de Ginebra, que expliquen els seus recorreguts vitals.

Els primers programes són històries vitals de persones vinculades al món de la música, que mitjançant els arxius musicals del MEG expliquen la seva vida i les seves herències musicals, tot sovint amb experiències migratòries que van més enllà d’un únic país. Els darrers episodis donen veu a persones dels barris més humils de la conurbació, amb persones migrades que expliquen la seva experiència vital després d’haver visitat l’exposició impulsada per Topophonik i que es va poder visitar a 15 espais diferents de la ciutat. És una proposta que es va poder fer de la mà de Radio Vostok i que ara es pot recuperar a través d’Spotify.

– Quin és l’origen de la proposta?

– Al primer confinament, una amiga del màster tenia la inquietud de trobar una fórmula que fos més accessible i democràtica en un moment en què no podíem sortir de casa. La primera idea va ser fer una sèrie de podcasts. Volíem fer una investigació sobre els arxius etnogràfics del MEG, en els quals vaig estar treballant durant sis mesos, i després fer un programa per comentar el context d’aquests arxius.

Però volíem adaptar-nos a una subvenció sobre migracions, fer un projecte més participat i apostar per una mirada decolonial que ens interessava. És una lògica que durant els darrers 40-50 anys s’ha posat en marxa als museus d’etnologia d’arreu del món. D’aquesta manera, el projecte pretenia donar la paraula a les persones que estaven incumbides per aquest tipus de música pel seu origen i història personal. Aquestes persones eren molt més apropiades que dues estudiants d’etnomusicologia, blanques i europees.

Com que no podíem demanar a aquestes persones que ens fessin un context històric i sociocultural, els vam demanar que ens expliquessin els seus trajectes de vida. Era la forma de valoritzar la història de vida de les persones migrades i acompanyar-les des d’un punt de vista etnomusicològic.

– I llavors arriba l’exposició?

– Per no quedar-nos en la primera proposta i perquè teníem ganes de seguir treballant amb els arxius, vam apostar per una participació més ambiciosa a través de l’exposició itinerant. Era la forma d’arribar a les persones que no necessàriament van al centre de la ciutat, que és on es concentren els grans museus i centres culturals. La gent amb menys recursos no sol accedir al centre de forma regular. Vam fer un itinerari tenint en compte els barris on hi havia més precarietat i problemes d’inclusió social.

Vam contactar amb amb les maisons de quartiers, associacions de barri sense ànim de lucre que són espais de trobada. Ens vam posar d’acord amb 14 d’elles i vam fer un itinerari a l’estiu perquè hi poguessin anar les persones que es queden a Ginebra perquè no poden marxar fora per vacances.

– Mirada decolonial i de classe.

– En realitat van juntes. On hi ha colonialisme hi ha classisme.

– Vau començar entrevistant músics.

– Sí, les persones entrevistades tenien una relació molt estreta amb la música. La segona sèrie de podcast eren amb persones que parlaven a partir de l’exposició en què donàvem accés als arxius per deixar que la gent els interpretés. La segona sèrie de podcast és un recopilatori d’allò més interessant enregistrat a cada barri.

– A la segona onada de podcasts hi va participar molta gent. Vau tenir molt bona acollida.

– Perquè vam tenir molta mediació. No volíem arribar a cada barri i prou. Vam acompanyar el procés. Volíem parlar i escolar la gent. A més, sempre vam col·laborar amb una associació que tenia un arrelament social molt important.

– Com bé deies, sou dues dones blanques aplicant la mirada decolonial. És un risc.

– Hem de fer coses obertes a la crítica i a canviar de paradigma. De fet, la idea inicial era molt unidireccional. Vam transformar el projecte, que va millorar amb la participació de la gent. Vam crear un grup de treball amb gent diversa per tractar aquestes qüestions. Al final vam fer una avaluació del projecte i de la mirada decolonial. No crec que poguéssim defugir de ser dues dones europees blanques parlant de música que no té res a veure amb nosaltres.

– Bé, al primer podcast vas posar música andalusa, les teves arrels.

– El punt de partida es podia interpretar com: “Com que ets grec, parla’m de música grega”. Però potser a aquesta persona no li venia de gust parlar de música grega. És a dir, volem que les persones tinguin veu per parlar d’aquestes músiques perquè ens sembla que estan més ben situades que nosaltres per fer-ho però alhora les estàvem marcant culturalment. Per això vam optar per fer-ho nosaltres al primer programa.

Vaig posar música andalusa perquè la meva família és del sud d’Espanya però tot és més complex que això. Potser tu ets d’un país però abans d’arribar a Ginebra has passat per molts altres països que també t’han marcat. La identitat és fluïda.

– És habitual que la mirada decolonial es basi en la música i acabi esdevenint una proposta similar a un podcast?

– No conec gaires altres projectes similars tot i que hi ha altres tipus d’iniciatives. Ara treballo a Còrsega i el museu té un projecte de diàleg amb comunitats de pobles de l’illa per tenir informació de les músiques gràcies a les aportacions de la gent. També sé que hi ha projectes comunitaris d’arxius i centres. Quan vam començar Topophonik no teníem cap projecte proper que s’hi assemblés.

Ara bé, el procés decolonial del MEG es porta en paral·lel a la col·laboració amb altres actors. Abans el museu estava molt tancat en ell mateix perquè tot el que es produïa era d’“experts” amb “una mirada científica” tot i que tot sovint exposaven una mirada totalment colonial. Ara l’art contemporani i les persones incumbides entren als museus per, d’una banda, qüestionar que només els antropòlegs tinguin la paraula i, d’altra, oferir un discurs que no passi només pel text. Amb altres eines com l’art es poden comunicar inquietuds i sentiments relacionats amb les cultures del món.

– A alguns programes detalleu molt el context en què es va enregistrar cada arxiu sonor per poder posar la mirada decolonial. Es té constància d’aquest context o n’hi ha molts que no i, per tant, és més difícil aplicar la mirada decolonial?

– Hi ha una part dels arxius molt ben documentada perquè són enregistraments fets per persones amb una mirada científica. Tenien molt clar que calia registrar les dades. Però també hi ha enregistraments d’amateurs: empresaris i familiars que anaven a treure profit dels territoris i s’interessaven en la música. També hi ha molt material discogràfic, amb drets d’autor, que també és colonial. Que tingui drets d’autor no significa que la per persona que escoltem hagi estat pagada.

– O sigui, que anaven empresaris i científics i els enregistraven sense cap contraprestació?

– Depèn. M’he trobat casos en què els antropòlegs els donaven un parell de ganivets a canvi d’unes flautes que després es podien revendre per 8.000 dòlars. Clar que hi havia hagut un contracte d’intercanvi però no era en igualtat de condicions.

– A aquest mateix FOCUS Yolanda Aixelà-Cabré explica que costa incorporar la mirada decolonial a l’acadèmia. Hi estàs d’acord?

– L’acadèmia és molt gran i no es pot generalitzar. A nivell personal i havent fet estudis en música però no en ciències socials a Espanya, em sembla que hi ha més consciència decolonial a França, als Estats Units, a Suïssa..., com a mínim pels debats que traspuen a la premsa. Per exemple, el discurs normatiu a França és que la colonització va estar malament i per això ara el president es proposa retornar objectes robats a diversos països de l’Àfrica. No veig aquest tipus d’accions a Espanya.

Si hem estat un país colonitzador, hem de ser capaços de fer un discurs decolonitzador de la nostra història i dels nostres discursos perquè, recordant el que ens explicaven a l’escola i a l’institut, ens expliquen la història des d’un punt de vista colonial. Les primeres independències de colònies espanyoles s’explicaven des d’un punt de vista trist. Això no té cap sentit des d’uns valors democràtics. Però, vaja, és una opinió molt personal basada en la meva realitat i context.