Aquest cap de setmana acaba l’exposició Francesc Layret. El fil roig del catalanisme, que acull el Museu municipal. És una mostra creada pel Museu d’Història de Sabadell i que va arribar a Sant Cugat l’octubre amb una ampliació en clau local gràcies a les aportacions de l’historiador José Fernando Mota, que ha pogut recuperar documents i imatges de la presència del líder republicà al Sant Cugat de principis del segle XX. El seu paper clau en la reactivació del republicanisme federal i, especialment, del moviment rabassaire són alguns des elements que Mota aporta a la investigació que ha permès ampliar l’exposició i que també es recull a la cinquena edició dels quaderns monogràfics de patrimoni i història de Sant Cugat impulsats pel Museu i el Grup d’Estudis Locals (GEL).

Francesc Layret a Sant Cugat [Museus de Sant Cugat, 2022] és el resultat divulgatiu d’aquesta investigació, que Mota preveu incorporar en forma d’article acadèmic a la propera edició de la revista GAUSAC del GEL. Aprofitem la publicació del quadern i els darrers dies de l’exposició per parlar amb l’historiador sobre la importància cabal de Layret a la història del Sant Cugat pagès de les primeres dècades del segle passat.

– Si Francesc Layret no hagués vingut a Sant Cugat no hagués tingut vincle amb els rabassaires?

– Als llibres sobre Francesc Layret normalment no s’explica el vincle amb els rabassaires perquè va ser curt en el temps. Tret de Sabadell, tots els pobles de la seva circumscripció electoral eren rabassaires. Per guanyar les eleccions, es va adonar de la importància d’organitzar el moviment rabassaire tot i que inicialment segurament desconeixia la problemàtica.

Layret va entrar en contacte amb Sant Cugat perquè com a advocat va defensar un dels rabassaires. Per això segurament aquest poble va tenir una importància cabal perquè assumís el discurs de reivindicació camperola. No va poder anar més enllà perquè el van assassinar el 1920. Lluís Companys va poder seguir la seva feina per crear la Unió de Rabassaires. Va ser un sindicat molt important dins de l’esquerra republicana.

– Layret estava en contacte amb l’obrerisme sabadellenc però els pobles rurals estaven controlats pels cacics. Entrar en contacte amb els rabassaires era una estratègia política?

– A la primera campanya electoral no va treure la problemàtica rabassaire. Els republicans de Sabadell van escollir Layret com a candidat per atreure vot obrer. Un 60% de la població sabadellenca era obrera però també hi havia una CNT forta. La forma d’atreure el vot sindicalista era posar un personatge com Layret, que havia defensat sindicalistes.

El problema que trobaven és que els cacics controlaven els pobles i, per tant, els candidats monàrquics i de la governació sempre guanyaven. Amb resultats escandalosos i sospitosos, del 90%. Entre la campanya del 1919 i la del 1920 Layret va fer d’advocat d’un rabassaire de Sant Cugat i és quan es va adonar de la importància d’organitzar els republicans i assumir les reivindicacions rabassaires. Així tenia els obrers, els republicans i els rabassaires. Això explica que el 1923 Companys arrasés a les eleccions a Sant Cugat.

– Al quadern expliques que Layret va fer d’advocat en dues ocasions a Sant Cugat. No hi ha constància de més casos?

– De fet, no tinc la documentació d’un d’ells, el de Joan Torner, rabassaire de Torre Negra. Surt referenciat a les memòries de Ramon Mas. Sabem que Torner era rabassaire i, revisant l’arxiu de la Torre Negra, que després de la compra de la fortificació ara és de l’Ajuntament, he pogut comprovar descomptes en alguns pagaments, el que podria ser el resultat de la sentència. Sí que tinc més documentada la defensa a Llogari Sitges, un dels líders del republicanisme a Sant Cugat i en aquell moment regidor. És un vincle que Companys va mantenir perquè també va defensar els rabassaires santcugatencs.

– Pi i Margall com a referent, republicanisme, contacte amb el món obrer, la reivindicació rabassaire... Hi ha algun equivalent contemporani a la seva figura política?

– El context era molt diferent, i complicat. El 1919 hi havia pistolers. Al propi Layret el van matar i més tard a Seguí, company seu sindicalista. Eren lluites entre el Sindicat Lliure, a sou de la patronal, i la CNT.

– Avui dia no hi ha hagut ningú que l’hagi reivindicat de forma notòria.

– Si no fos per Jordi Serrano [creador de l’exposició], hagués passat desapercebut. Sembla que s’ha perdut en l’oblit tot i ser una figura transcendental per a Catalunya i reivindicable per algunes forces de l’esquerra per la unió de les idees republicanes, l’obrerisme, el laïcisme i l’avenç social.

– En canvi, Lluís Companys sí que és molt reivindicat, més per haver estat president de la Generalitat que per la seva vinculació amb els rabassaires.

– El món agrícola ha canviat tant que la lluita rabassaire no és present. Ara hi ha vi però no els contractes de rabassa morta. Companys era amic d’infància de Layret i va recollir la seva feina per culminar la reorganització el republicanisme i dels rabassaires amb la creació de la Unió de Rabassaires. Companys reconeixia que Layret va veure el potencial polític tot i que a la primera república ja hi va haver intents d’organització.

– Al llibret expliques que la premsa conservadora de Sabadell el va acusar de comunista. Quin era el paper de la premsa?

– Ell no estava molt llunyà al comunisme perquè va treballar perquè el Partit Republicà Català s’adherís a la tercera internacional. Però la premsa l’etiquetava com a tal quan parlava de la propietat. Layret va ser el director formal de l’Avenir, un setmanari de Sabadell que servia de contrapés a aquesta premsa.

Posteriorment, el Centre Republicà Federal i els rabassaires de Sant Cugat van crear el mensual l’Avenir durant la Segona República, recordant la publicació de Layret. La seva figura va marcar tant Sant Cugat que els rabassaires tenien el seu retrat amb el de Pi i Margall com a ídols. A més, va tenir una mort tràgica. Posteriorment alguns dels rabassaires van anar cap a posicions més radicals que les d’Esquerra Republicana.

– Va ser assassinat pel Sindicat Lliure.

– Tot i que també van fer vagues, el Sindicat Lliure va estar impulsat per la patronal com a contrapart al creixement de la CNT, que tenia els seus propis pistolers. Era una situació d’enfrontament. Els assassins de Layret responien a aquesta lògica: pistolers pagats per la patronal. El president de l’España Industrial va posar els diners.

– El propietari de la Torre Negra també era de l’España Industrial.

– Sí, però ell era un treballador d’oficines. Serrano també m’ho va dir per si hi havia algun vincle però no és clar que això tingui relació amb el seu assassinat. De fet, el van matar quan treballava en una candidatura amb socialistes de Madrid a Barcelona, pestanya amb la CNT... El van assassinar no només per la defensa dels obrers sinó perquè estava al darrere d’un projecte polític que preocupava a la patronal del moment.

– L’exposició està impulsada des de Sabadell i vosaltres heu posat l’accent local.

– Sí, la van fer i la pandèmia la va aturar. Quan va arribar al Museu, em van proposar fer una investigació sobre la relació de Francesc Layret amb Sant Cugat. Fins el moment m’havia centrat molt en el testimoni de Ramon Mas però algunes dates no eren precises perquè ho va viure quan tenia 15 o 16 anys i ho va escriure moltes dècades més tard.

Amb aquest encàrrec el Museu ha pogut afegir a l’exposició la part sobre la relació amb Sant Cugat, a més de fer el quadern. Al proper GAUSAC sortirà un article més ampli.

– A poc a poc es fan més coses per la memòria històrica?

– En els darrers anys s’han fet moltes coses. No només és la Guerra Civil i el franquisme, també és Francesc Layret, els santcugatencs deportats a Mauthausen, l’homenatge a Roc Codó... El problema és que sempre em toca a mi perquè ens falten investigadors d’aquesta època. Tot i això, continuo dient que no hi ha hagut un estudi previ que permeti fer una planificació. En qualsevol cas, que hi hagi una regidoria de Memòria Històrica demostra que hi ha un interès en la temàtica.