Carles Azcón va apostar fort per la pintura i ara comença a recollir-ne els fruits

Visita a l’estudi d’un pintor marcat pel viatge i que ara exposa ‘El gran verd’ a Gràcia

per Mariano Martínez

Cultura

Carles Azcón té el seu estudi a la Puntual del Mercantic
Carles Azcón té el seu estudi a la Puntual del Mercantic | Mariano Martínez
Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

VISITA A L’ESTUDI. Trobem el Carles a un petit estudi de la Puntual, al Mercantic, on va arribar fa tres anys. “Vaig conèixer l'espai per un amic i em va enamorar el lloc”, i ara també viu i treballa a Sant Cugat. Artista vocacional, amb una completa formació acadèmica, iniciada des de la infantesa. Ara, després d'anys de treball, de “picar pedra”, comença a recollir els fruits.

Carles Azcón Jutglà és un altre artista que viu i treballa a Sant Cugat. Pintor, va nàixer a Gamberra (Austràlia), on el seu pare era professor de biologia. Pel mateix motiu la família es va traslladar a Brussel·les, on va fer la primària, per tornar a casa, a Catalunya. Ha entrat ja en la quarantena, però no ha perdut l'empenta i les ganes d'explorar nous camins. Conserva una mica d'innocència i el somriure de qui mira el futur amb optimisme. Confessa que l’“acció de viatjar i veure llocs completament diferents ha marcat profanament la meva visió del món i ha influït sobre el meu pensament artístic.”

L'art, la pintura, l'atrau des de ben petit. Va iniciar la seva formació amb 14 anys, quan va tornar a Cardedeu (Vallès Oriental) i va acudir durant tres anys a l'estudi de Jordi Aligué, va fer batxillerat artístic a Granollers, després Belles Arts a la Universitat de Barcelona i un grau superior (Arts Aplicades al mur) a l'Escola Massana. Quan va acabar la formació acadèmica, la joventut a la mà i el futur obert i totes les il·lusions intactes, va pretendre obrir-se camí en el procel·lós i difícil món de l'art. En l'aposta ha de pagar un preu, sacrificar la possibilitat d'aconseguir la independència econòmica i personal, per dedicar-se a temps complet a l'art. Però viure de l'art és una feina àrdua. És com una partida de cartes. Necessites tenir una bona mà i un cop de sort, perquè a vegades no és prou amb jugar be.

Obrir-se camí

De la seva generació hi ha una minoria que ha pogut obrir-se camí i viure de la seva vocació des del principi, com es diu al carrer, “viure de l'art”. El Carles, al final va haver de prendre la decisió de resoldre el futur econòmic per una altra via, el que vulgarment s'anomena “guanyar-se les garrofes”. Va escollir l’ensenyament com modus vivendi, un món que li era proper per temes familiars. Des de fa tres anys dona classes d'art, ara dins del sistema públic, amb mitja jornada a un institut de Sant Cugat, la qual cosa li deixa temps per dedicar-se a crear i pintar, el seu somni.

I la teva relació amb les galeries? “Al principi em va costar una mica i les portes que s'obrien eren galeries de perfil baix, aquelles que et demanen un desemborsament d'inici per poder exposar. Aquestes no m'interessen i he preferit esperar i tenir accés a les més professionals, que tenen una cartera de col·leccionistes, més implantades al mercat. No em puc queixar”.

Azcón proposa que les administracions facilitin espais per a la creació artística | Mariano Martínez

Ara la seva carrera artística està en marxa, però amb la perspectiva dels anys, què demanaria a l'administració, a les institucions públiques, per als joves creadors? “Una mesura seria la promoció dels artistes locals per tots els mitjans propis i crear un fons d'art local. Jo al principi vaig tenir problemes per trobar un espai de treball. Un servei que els ajuntaments podrien oferir als joves creadors és tenir els locals suficients i adequats perquè poguessin desenvolupar el seu treball”.

L’art, un món en transformació contínua

El Carles Azcón pertany a la generació que ha conviscut des de petit amb les noves tecnologies, l'era dels mòbils, d'Internet... i és ciutadà d'un món que es transforma cada dia. No té por als canvis i a la irrupció de nous mitjans i canals d'expressió. Sobre les noves eines de disseny gràfic, basades en la intel·ligència artificial considera que “el món de l'art s'adaptarà als nous mitjans. La situació és una mica semblant a l'aparició de la fotografia perquè va haver-hi un enrenou i polèmiques entorn al futur que li esperava a la pintura. L'art està en un procés continu de renovació. No crec que aquests elements suposin una amenaça superior a èpoques anteriors. La historia es repeteix, arribada de la ràdio i l'amenaça per la premsa, després la televisió es pensava que mataria la ràdio...” Segurament te raó, la historia és una repetició d’històries.

“Jo utilitzo les noves tecnologies pel meu treball creatiu. I penso que l'extensió d'Internet ha servit per trencar el monopoli de l’art. Ara les galeries virtuals són una sortida per començar, són una eina per la gent que s'inicia en aquest món”. I sobre les NFT? “És un terreny que no conec massa, però estic obert, no em tanco cap porta”.

El gran verd”

Actualment està exposant a la galeria Art Enllà, al barri de Gràcia, la seva col·lecció El gran verd. “Arran d'una sèrie d'incendis devastadors que va patir la zona de l'Amazones, vaig fer uns quadres com un homenatge a un ecosistema vital per a la terra. Després vaig continuar i es va convertir en una col·lecció orgànica, on el verd, el bosc, són els protagonistes. Intento plasmar amb la pintura la tranquil·litat i la pau que transmet la selva amazònica”. L'exposició és un conjunt d'obres que que recullen l'exuberància selvàtica, el cromatisme i l'atmosfera d'un ecosistema on l'espessor i el color són els protagonistes. Un conjunt coherent i de factura impecable.

L’exposició romandrà oberta fins el 28 de gener.

Al final de la conversa em fa partícip d'una petita anècdota que li va passar fa poc. Tenia a l'estudi un retrat que havia fet de la Rosalia i un senyor li va preguntar el preu, li va semblar car i va marxar. Al cap d’un parell de mesos la mateixa persona va passar i es va interessar de nou pel quadre, intentà ajustar el preu una altra vegada. “I de cop vaig tenir un flaix, una ocurrència enginyosa per sortir del pas. Li vaig dir que jo tenia el pressentiment que algú dia la mateixa Rosalía passaria per l'estudi i em compraria l'obra. Llavors el senyor, molt seriós, em va dir que el era el pare de la Rosalia”. I, com no podia ser d'una altra manera, vam arribar a un acord.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article